Última gran nit a Samarkanda

La meva idea, creient que el tren arribaria a mitja nit era dormir a Samarkanda i marxar altre vegada cap a Tajikistan per la frontera del sud al matí següent.
Però era massa havent arribat a les 5. Així doncs vaig decidir passar l’últim dia sense fer res a la ciutat. Per sorpresa molta de la gent que havia conegut en el viatge es trobaven allà, i com jo marxaven al dia següent. Així que vam acordar fer una petita festa l’hotel a la nit.
La tarda la vaig passar passejant amb els catalans, una noia Turca, i un anglès que de principi em va caure molt bé. Vam recórrer alguns Bazars, jo vaig comprar na botella de vi “La Mona Lisa” i l’anglès (de la meva edat) una de Vodka “Samarkanda”.
Així que l’anglès i jo vam tornar a l’hotel a jugar a Black Gamon, al que li vam afegir una nova norma: Cada cop que algu dels dos treies dobles amb els daus, el que els havia tirat tenia que beure un shoot de vodka. Jo vaig ser bastant afortunat en termes de dobles, tot i així em va guanyar i a la botella li va quedar en un quart. L’historia de l’anglès com la de quasi tots els altres era emocionant. Havia acabat la carrera i havia decidit viatjar per Europa un parell de mesos, al arribar al final, havia pres la decisió de continuar viatjant per Àsia, on pensava estar-hi si trobava feina a Kazajistan uns 6 mesos més. El seu equipatge era mínim, i anava vestit amb una petita armilla que li donava un obvi to anglès i unes convers gastades pels km. Hem vaig riure de les seves sabates, ara que anava a Kirguistan (muntanyes de mínim 4000 metres i molta neu), i li vaig dir si me les volia canviar per les meves botes, ja que jo de totes maneres aviat tornava a Europa i precisament havia pensat en comprar-me unes convers com aquelles al arribar.
Les meves botes les havia comprat al 1999 per anar a Equador, el seu preu era de 7000 pesetes i recordo que en un riu amazònic em vaig emocionar al veure com tot i estar al mig de l’aigua per desembarrancar la meva canoa, no hi havia entrat aigua.
Havien pujat grans muntanyes, viatjat per sud-centre i la normal Amèrica, per Africa, Europa i Asia, així que bé pel preu que el meu pare va pagar ja havien fet prou. Encara estaven com noves però havia aconseguit unes Convers i una amistat. Havia promès que faria fotos a totes les ciutats on anés amb les seves sabates i ens vam fer una foto dels nostres peus.
Després tots uns 30 vam sopar junts i vam passar la nit parlant de mil coses. L’Anglès tenia que agafar el tren de mitja nit per sortir del país abans no tingues problemes de visat, però com tots sabíem no ho fa fer.
Al mati següent tots vam esmorzar junts i poc a poc vam anar marxant. Quasi tots en direcció a Tashquen (nord) i jo en direcció sud, per la carretera que uneix Uzbequistan amb Afganistan passant pel pas fronterer de Termez Però sense arribar-hi, hem vaig dirigir al est per creuar la frontera i entrar a Dushanbe.
Al sortir de Samarkanda abans d’agafar els multiples taxis tenia 40 somonis, 40 mil sums , 40 euros i 8 dollars. Al sortir del pais com sempre havia aconseguit arribar al limit amb els diners justos sense tenir que canviar, al meu paper d’aduanes figuraria: 40 somonis, 40 euros i 8 dollars.