A Kiva

A Kiva
A Kiva, seguint les indicacions de la seva guia ells em portaven a hotels on jo regatejava el preu. Ens vam quedar a un al entre les muralles de la ciutat per 15 dollars amb esmorzar. Els vaig deixar, suposant que voldrien estar sols i vaig anar a buscar un lloc per menjar. La ciutat, netejada segons les estrictes lleis de la Unesco, semblava deserta. Vaig seure al costat del minaret mes gran (en diàmetre) que he vist mai i d’un verd turquesa, i vaig contemplar com el sol desapareixia, donant una llum daurada que cobria la ciutat. Tot i que el lloc era maco no m’hi trobava bé, no hi havia vida als carrers i la meva habitació era petita i depriment. Després els japonesos van aparèixer, intentant explicar-me que s’havien canviat d’hotel, a un del costat del mateix amo i em van demanar que jo fes el mateix. Vaig somriure els vaig convidar a seure amb mi i vam començar una silenciosa amistat. No es que no poguessin dir res, es que simplement inclús entre ells parlaven poc.
Després em van acompanyar al hotels, on en un d’ells vaig tenir una llarga discussió, al final van accedir a que em canvies. El nou lloc era agradable, amb un pati interior i una terrassa a un quart pis des d’on es veia tota la ciutat.
Vam anar a passejar, compartint frases curtes, silencis i somriures, i vaig subornar a un Iman per que ens deixes pujar al minaret.
Qual el sol començava a desaparèixer els japonesos van decidir que teníem que buscar un supermercat , comprar algunes cerveses i anar a la solitària terrassa amb terra de contra xapat del nostre hotel. Era una magnífica idea.
Un cop al cim, vaig sentir com del fons d’un dels carres els que jo veia, venia el so del meu nom. Pol, cridaven els nois que dia rere dia anava seguint en el trajecte. Així que tot i que no estaven allotjats en el mateix hotel, van comprar una botella de vi i van pujar també al terrat. Segons deien des del seu hotel es veia el Sunrise i del nostre el Sunset. I així es va fer de nit.
Els nois van marxar i els japonesos i jo vam anar a sopar en un dels cars i dolents restaurants del centre. Després ells van marxar i jo vaig passejar pels carrerons fins a les 12, en un d’ells vaig trobar la forma d’enfilar-me al terrat d’una mesquina on vaig estar seient a les fosques durant 30 minuts contemplant el cel.
Al matí següent vam visitar els museus, on les dones que controlaven que tinguessis entrada seien a terra i feien ganxet per després vendre els productes als turistes. Jo vaig comprar un mocador de dona, que vaig pagar mes car del degut . I Em va fer ràbia, aquelles dones tenien una feina, però es passaven el dia treballant entre fils per treure encara més diners als turistes. Devien estar forrades. A la japonesa lenta en reflexos sempre la cobrien de bufandes, gorres etc.. i ella es quedava quieta sense saber que fer o que dir, amb cara d’animal acorralat però sense por. Després era el torn del seu novio de barba de samurai i ulleres de sol. Despés em posaven el mateix producte a mi, que em deixava per estar a to amb el grup. El japones ens mirava als dos, deixava anar un petit somriure i jo em treia i tornava el que m’havien col•locat, després ells feien el mateix.
A vegades turistes Uzbeqs es volien fer fotos amb nosaltres, més que res amb els japonesos, i ens feien desenes de fotos, per acabar tornant-se els homes un per un el moment de fer una foto amb la noia japonesa.
En un dels museus d’art sense motiu, al mig d’un passadís hi havia el “feto” d’uns germans siamesos ficat en un pot de vidre. No tenia cap sentit.
Tot i haver gaudit amb els japonesos vaig decidir agafar e tren de les 3 a Samarkanda. Només n’hi ha dos a la setmana i realment el lloc seguia molestant-me per l’absència de vida a carrer. Al matí només havien aparegut autobusos plens de turistes que no feien el pes.
El següent pas lógic era anar a Nukus, però vaig passar per agafar el tren en direcció a Samarkanda (est).