De Samarkanda a Bukara i a Bukara

Dimecres a les 12 vaig anar a l’estació de tren de Samarkanda, situada a 6 km del centre per anar fins a Bukara. El camí que va fer l’autobús numero 22, per arribar a l’estació va seguir per la part mes moderna de la ciutat. M’havien dit que aquesta part de la ciutat no era per res interessant, però venint de Tajikistan, que és un país més pobre i on els carrers i les carreteres estan parcialment destruïdes em vaig arrepentir de no haver-hi fet una visita. Si es cert que la nit anterior havia anat a sopar amb un noi Suís a un restaurant de semi-luxe Italia (ja fart del xasxlic, el plov i les sopes), que estava entre la part nova i la vella, no vam trobar cap bar per anar a prendre algo després. Samarkanda es una ciutat molt moderna. Avingudes amb llums de neo, els carrers nets, un parc d’atraccions aquàtic, parcs verds i polits….
Vaig arribar a l’estació i vaig comprar un bitllet de segona classe en un dels trens també realment moderns i ràpids que fan el trajecte diari entre Tascken i Bukara. EL recorregut entre Buckara i Samarkanda es de només dos hores i mitja, i pel camí es pot veure l’extensió de desert que cobreix gran part del país. No com a Tajikistan on el 90% son muntanyes.
Al arribar una dona va començar a perseguir-me per que hem quedes al seu hotel, cosa que devia fer cada dia per atraure clients. Mentre buscava informació a la pròpia estació de com anar fins a Kiva els pròxims dies no parava de repetir-me lo barat i elegant que era el seu lloc. A l’estació vaig descobrir que només hi ha dues combinacions setmanals per anar de BUkara a KIva en tren. Així que vaig continuar amb la meva acompanyant a agafar una Mazurca (minibus) per anar fins a BUkara centre (uns 15 km). I la dona amb el mateix rollo, mentre jo li deia que tenia que anar a un hotel per poder hi trobava uns nois que havia conegut el dia abans a Samarkanda i que ara també devien estar per la ciutat.
Hem va acompanyar fins l’hotel on jo havia quedat, hem van dir que no hi havia habitacions lliures i la dona radiant va tornar a començar en intentar convencem per anar al seu hotel. AL final li vaig deixar anar que ja estava cansat de ella i que per molt barat i bo que fos el seu establiment no en tenia cap ganes d’anar-hi, que a mes tenia gana i que primer de tot anava a dinar. Vaig dinar com no una sopa a la plaça central, on i ha petits restaurants a la bora d’un petit llac artificial i al acabar la senyora va reaparèixer per dir-me per ultima vegada “vols veure el meu lloc ara” amb el que vaig dir simplement “no” i va desaparèixer.
Vaig trobar un hotel on em van demanar 15 dollars, jo vaig dir 10 i ells van acceptar. Estava bastant bé, les dutxes estaven de meravella i tenia dos llits i una televisió que no necessitava.
A la nit em vaig trobar amb els nois europeus que havia conegut a Samarkanda i que estudiaven a Almati (Kazajistan). Vam passejar una mica a la nit. I al dia següent el mateix, fins que altre vegada van marxar direcció Kiva.
Jo vaig passar la tarda llegint i passejant per Bukhara, per mi una de les millors ciutats on he estat a Uzbequistan. L’extensió de mesquites i madrasses es enorme, i el govern encara no ha ficat cullerada per convertir la ciutat en un parc d’atraccions per jubilats. Es pot passejar per la ciutat tranquil•lament, pels carrers estrets, parlar amb gent local, trobar cafès i restaurants que no son només per turistes. Etc... En aquesta ciutat hi ha també una presó on van morir dos oficials anglesos, a les històries de Corto Maltes, apareix així també la presó de Samarkanda, on el personatge viatja per anar a rescatar al seu amic Rasputin, que hi es empresonat, no se si es la mateixa, però per a mi si...
També hi ha una gran fortalesa amb una petita part accessible per a turistes, que esta plena de tendes de subvenir, i on vaig subornar a un guarda per que em deixes veure la part que quedava oculta. Vaig pagar 3000 Sums, per veure una esplanada plena d’enderrocs (poc interessant) des d’on podia veure tota la part antiga. Realment val la pena Bukhara, i no només els monuments, els hamams i el teatre de titelles, sino també perdre’s pels carrers.
Haig de dir, que a Uzbequistan, qualsevol preu es possible rebaixar-lo regatejant, inclús entrades a museus amb estrictes normes de la Unesco.