En tren de Kiva a Samarkanda

El tren de les tres, segona classe 6 lliteres per camarot, sense passadís. Hi havia també una parella de Barcelona que viuen davant del gimnàs al que jo anava.
Estan de vacances un mes, sense voler han comprat un bitllet a un poble al que no volen parar, i com jo intentaran arribar a Samarkanda. Esperem a l’andana bora d’una hora parlant. Després ells pugen al vago numero 9 i jo al 11, quedem en trobar-nos més tard.
Just al meu camarot sense portes, em faig una mica amb la gent que m’envolta i em pujo a un dels llits que serà el meu, per mirar per la finestra i fer fotos. Paso bora de dos hores sense bellugar-me, veient com el desert sense canviar canvia, fins que els dos catalans passen de llarg sense veure’m. Quedo altre cop que els aniré a busca aviat per ajudar a convèncer al revisor de que puguin continuar fins a Samarkanda.
Quan els vaig a trobar, faig una mica d’intèrpret entre ells i els passatgers que estan amb ells i de sobte tothom vol dir alguna cosa, sense deixar-me practicar a mi el català.
Més tard, anem al vago restaurant, i a mig camí, parlo i ho soluciono amb el revisor, ell volia 10 dollars i ho hem deixat en 10 mil sums. Podran continuar fins a Samarkanda, on arribarem a les 5 del matí (14 hores de tren i desert) .
Al restaurant, el cambrer esta borratxo i han acabat quasi tots els queviures, només resta Frankfurt’s amb pa. Tres racions i tres cerveses. Allà coneixem a uns nois joves també beguts que ens volen convidar a beure. Quan al final de moltes insistències acceptem, apareix un altre noi de dos metres per dos metres culturista que s’uneix a la festa. En realitat ells son dos grups, un de dos nois mes joves i cultes, i els dos altres més forts. L’armari amb un somriure de vaca amable em regala el seu rosari musulmà. Al marxar un dels nois forts em demana que li pagui el compte, amb el que responc que no que ells ens havia convidat. Ara comença la festa.
Marxo al meu llit i en 15 minuts apareix el noi de BCN, dient que tenen problemes amb el cambrer però que no l’entén. L’acompanyo i explico al cambrer que nosaltres no havíem demanat res d’allò i que ja li havíem pagat el nostre compte. Es disculpa i marxa. Em quedo per que se que la cosa continuarà. En 15 minuts apareix els dos nois forts. L’Armari no diu res, no esta preocupat ni enfadat, cosa bona; l’altre si, comença a pujar el to de veu i li demano que ho discutim a l’espai entre els vagons. Al final accepta i allà la cosa es lia més. El tio es un idiota, sap que tenim raó però te ganes de brega, em ric d’ell quan parla en rus, em ric d’ell quan intenta dir paraules en anglès. Al final la cosa està al limit i la noia catalana em demana que pagui, ho faig, son només 15 mil.
Pago al cambrer borratxo i li dic per ultima vegada, ho faig per que m’ho han demanat educadament, però no deixa de ser injust.
Marxem a dormir i em quedo amb ells, sé que tornaran. Ho fan i ara hi ha un poli pel mig, l’armari s’emporta al seu amic pel coll m’entres pataleja. Ho explico al oficial i torno al llit.
El cambrer borratxo intenta treure’m del llit per enèsima vegada, i li dic que no vull tornar a beure la seva cara, que ja te els diners. Marxa i al final torna amb un altre cambrer es disculpen i em tornen els diners. Una nit moguda.
Un cop a Samarkanda, agafem un taxi fins al hotel on ja m’havia allotjat. El taxista em parla de cavalls.