De Dushanbe a Penjikant

El despertador no va sonar, em vaig aixecar una hora tard. De totes maneres no estava malament, havia dormit nomes 5 hores. Vaig prendrem les coses en calma i vaig sortir en busca del taxi que em portes a Penjikan, al trobar-lo, jo era l’últim passatger necessari per omplir el vehicle i sortir. Eren les 8 i mitja i ens es esperaven 7 hores (temps record) a tota velocitat. El túnel Irani que unirà el nord i el sud no estava acabat, així que vam tenir que pujar fins a 4000 metres per tornar-los a baixar. Després vam seguir un riu bastant pacífic i turquesa que ens va acompanyar fins Aini, on vam girar a l’esquerra per anar just fins 20 km abans de la frontera, a Penjikan. Vaig pagar 120 somonis i vaig agafar un altre taxi, fins a un hotel de 10 dollars amb televisió, vaig demanar el telèfon d’aquest últim taxista i arreglar un preu per que em portes fins a la frontera el dia següent.
Al hotel vaig conèixer dos nois que anaven amb cotxe des de Holanda fins al Tibet. La seva web és:

http://www.drivingdutchmen.nl/ Aqui

A la nit, vam anar a buscar algun lloc per prendre algo. Vam caminar l’avinguda principal, també anomenada Rudaki, i no vam trobar gran cosa. Un petit establiment per jugar a billar amb només dos billars ocupats, un restaurant de Xaxslic, i un restaurant on estaven celebrat un boda. Vam caminar quasi tota la mal il•luminada avinguda. Un poble bastant ric per cert, completament inesperat de trobar un lloc així al mig de les muntanyes, suposo que serà l’influencia de la frontera amb Uzbequistan (20 km). I finalment vaig entrar a preguntar en una petita tenda. Rere al mostrador hi havia tres nois joves amb una gran barba i un barret de musulmà tradicional. De fet l’establiment estava just davant de la Mesquita. I vaig dir “pashalsta ti snaesh gdie mi moxet pit vodka” (perdona, saps on podem beure algo de vodka), amb el que els tres perplexos i en continuant en silenci fins que un es va aixecar i va respondre “perdona però es que som musulmants” i jo rient li vaig dir “ si però segur que saber saps on beu la gent” i em va indicar el restaurant de Xasxlic que havien deixat un Km enrere. Vam seure en un reservat per sopar i prendre algo mentre ens explicàvem la vida.