Kapat, Kapat!

Després d’un altre setmana de vacances a la capital, el fred ha vingut amb nosaltres fins a les muntanyes de Khovaling. És una traducció estúpida ja que en rus s’escriu Jovaling, i sempre em confonc quan intento explicar-ho a un europeu o a un tajic. I ara, com anava dient, la gent ja va vestida amb jerseis de llana i uns abrics llargs (tipus gavardina) d’un material estrany. Jo en canvi segueixo en samarreta i pantalons curts. Dies càlids i nits gèlides.
Avui cansat d’anar amb cotxe amunt i avall perdent el temps, he demanat que em deixessin en un punt de la carretera per poder treballar tranquil, passejant, gaudint del temps i aprofitant-lo. Així que m’he passat 3 hores recorrent un petit poble i les seves rodalies. He visitat un moli mogut amb la força del riu. He triat una entre les deu invitacions que tenia per anar a menjar a casa d’ algú, i ho he fet a casa del professor. No per res en especial, sinó per que realment m’ho ha proposat quan tenia gana. I potser ha sigut un error, si es cert que passat la tarda amb ell me n’he adonat de que ja tinc suficient vocabulari per comunicar-me bàsicament i aconseguir menjar; la seva casa era una de les mes humils. Tot i així tenia una bonic sidecar blau del període soviètic i m’ha donat una volta abans ha tingut que tornar a l’escola.
Després he seguit treballant, i al acabar com sabia que no em passarien a buscar fins dintre unes hores, m’he posat a cavar amb un grup de tres nens. He agafat una “lapata” i he començat a donar ordres “Kapat kapat” “Davai mi nuxne soroc centimiters” Kapat. He explicat a un dels nens per que havíem de cavar 40 cm, després ha dit que es deia Mujamet Ali i m’ha preguntat si sabia qui era. Si, he dit que si. Després ha preguntat si sabia que era Brus Lee. He respost altre vegada que si, i li he preguntat si el seu amic es deia Bruce Lee. Tots han rigut i altre vegada ha preguntat si sabia qui era Vandame. He preguntat si el tercer nen es deia així. Ja tenia un equip de treball amb noms propis fàcils de recordar.
Després amb un altre grup de gent he preguntat si hem deixaven utilitzar el pic. Me’l han deixat, en 5 minuts he donat un autèntic espectacle d’eficiència i finalment l’enginyer cridant-me per meu nom ha dit “Davaiti, paidiom” . He intentat obrir la mà per tornar el pic al seu amo i me n’he adonat que començava a tenir-la ensangrentada. Sempre faig les mateixes estupideses i acabo igual. Total sabia que avui no tornaria a casa fins les 7, ja fosc i no tindria temps de fer exercici.