De Penjikant a Samarkanda

Al mati, vaig anar a treure 70 dollars més, per que segons em deien, seria impossible trobar un caixer a Uzbequistan, vaig trucar al taxista i em va dur fins la frontera. De camí es va oferir a ensenyar-me, un dels pobles també més antics de l’Asia central, estava de camí però li vaig dir que no, no confio en els taxistes.
Al arribar li vaig donar 30 somonis que em va canviar per 10.000 Sums necessaris per prendre un altre taxi de la frontera a Samarkanda (40 km)
I la frontera pintava malament, però sempre es emocionant creuar dos paios a peu. Passar per diversos edificis en els que s’ha de declarar les pertinències i diners, i parlar amb soldats. Gent estranya sempre esta creuant la frontera. I just en terra de ningú, en mig dels dos exercits hi havia una dona pasturant vaques.
Vaig passar sense problemes i a l’últim soldat li vaig preguntar quans d’aquells mils de billetes de monopoli que m’havia donat el taxista em servirien per arribar fins a Samarkanda. Va respondre que 5000. Vaig caminar 500 metres mes per una carretera d’obstacles i un taxista va dir-me que volia 20 dollars per portar-me. Aixi que no vaig ni intentar regatejar, vaig veure una dona amb la seva família i li vaig demanar si em podia portar fins a Samarkanda. Va dir que si, que en deu minuts el seu marit l’aniria a buscar. Va tardar una hora i mitja, però jo vaig arribar fins a Samarkanda gratis. Allà la família em va ensenyar on vivien i em van dir que els visites quan volgués. El fill de 10 anys, va repetir el seu nom, i em va demanar que el recordes, però no ho he fet.