Últim Hike a Tajikistan

Ho trobaré a faltar. Caps de setmana a Dushanbe, Hikes, Huhes, un cafè al segafredo m’entres pares a parlar amb tots els coneguts a la terrassa, converses de països amb noms absurds, guerres, visats, fang i aventures. Possiblement l’últim hike que he fet a Dushanbe a estat simplement normal. La caminada ha sigut fàcil, per primer cop en 4 mesos no portava les meves botes, sinó les convers falses que vaig aconseguir a Samarkanda, i per fortuna i casualitat hi havia bastants coneguts. Un dia de sol pujant muntanyes i parlant amb varis amics pel camí. Arribar al final, beure un cafè i tornar a baixar; fantàstic. Poca cosa a explicar, a part que ha sigut agradable i que al baixar, quan ens em trobat amb el grup que ha fet el recorregut fàcil un home que es diu Bruce i amb el que vaig estar parlant l’última nit de festa sobre Jazz, ens ha ensenyat alguns fòssils que havia trobat. Després, tots ( uns 30) ens hem posat a trencar pedres per trobar-ne més. Al final ne’ m trobat un de 20 cm de diàmetre. També es poden comprar de petis al museu de Dushanbe per 20 somonis.

Fotos Ultim Hike

Video (Ultim Hike)

Finalment la Boda

Com ja vaig estar escrivint el meu traductor s’havia de casar poc després del Ramada, i finalment la data ha arribat. És un noi obert, d’estil europeu, gentil, intel•ligent, atractiu però segons deia la boda de conveniència s’havia de celebrar. Tot i no tenir sentiments al respecte estava content de fer feliç a la seva mare. Les últimes setmanes que vaig estar amb ell, vam estar parlant molt de tota la història, així que finalment jo tenia que assistir a la boda i n’estava content, ja que era el meu amic qui es casava.
No tinc ganes d’explicar massa detalls, les bodes tajiks duren varis dies i hi ha un protocol per cada moment, inclús en el moment d’anar al llit, quan els pares espien per saber com va la cosa. En general, avui la festa era en un restaurant (com a tot arreu), i al ser europeu he segut prop de la taula dels nuvis, on seien sense menjar ni moure’s i només s’aixecaven per fer una tímida reverencia quan algu s’acostava ballant a la taula. La núvia, no aixecava el cap. I el meu amic, tot i haver insistit en que no li importava casar-se amb una noia bàsicament preparada per ser una dona de casa, no semblava en absolut feliç.
Però jo no he inventat les normes...

Videos Boda Tajikistan

Última gran nit a Samarkanda

La meva idea, creient que el tren arribaria a mitja nit era dormir a Samarkanda i marxar altre vegada cap a Tajikistan per la frontera del sud al matí següent.
Però era massa havent arribat a les 5. Així doncs vaig decidir passar l’últim dia sense fer res a la ciutat. Per sorpresa molta de la gent que havia conegut en el viatge es trobaven allà, i com jo marxaven al dia següent. Així que vam acordar fer una petita festa l’hotel a la nit.
La tarda la vaig passar passejant amb els catalans, una noia Turca, i un anglès que de principi em va caure molt bé. Vam recórrer alguns Bazars, jo vaig comprar na botella de vi “La Mona Lisa” i l’anglès (de la meva edat) una de Vodka “Samarkanda”.
Així que l’anglès i jo vam tornar a l’hotel a jugar a Black Gamon, al que li vam afegir una nova norma: Cada cop que algu dels dos treies dobles amb els daus, el que els havia tirat tenia que beure un shoot de vodka. Jo vaig ser bastant afortunat en termes de dobles, tot i així em va guanyar i a la botella li va quedar en un quart. L’historia de l’anglès com la de quasi tots els altres era emocionant. Havia acabat la carrera i havia decidit viatjar per Europa un parell de mesos, al arribar al final, havia pres la decisió de continuar viatjant per Àsia, on pensava estar-hi si trobava feina a Kazajistan uns 6 mesos més. El seu equipatge era mínim, i anava vestit amb una petita armilla que li donava un obvi to anglès i unes convers gastades pels km. Hem vaig riure de les seves sabates, ara que anava a Kirguistan (muntanyes de mínim 4000 metres i molta neu), i li vaig dir si me les volia canviar per les meves botes, ja que jo de totes maneres aviat tornava a Europa i precisament havia pensat en comprar-me unes convers com aquelles al arribar.
Les meves botes les havia comprat al 1999 per anar a Equador, el seu preu era de 7000 pesetes i recordo que en un riu amazònic em vaig emocionar al veure com tot i estar al mig de l’aigua per desembarrancar la meva canoa, no hi havia entrat aigua.
Havien pujat grans muntanyes, viatjat per sud-centre i la normal Amèrica, per Africa, Europa i Asia, així que bé pel preu que el meu pare va pagar ja havien fet prou. Encara estaven com noves però havia aconseguit unes Convers i una amistat. Havia promès que faria fotos a totes les ciutats on anés amb les seves sabates i ens vam fer una foto dels nostres peus.
Després tots uns 30 vam sopar junts i vam passar la nit parlant de mil coses. L’Anglès tenia que agafar el tren de mitja nit per sortir del país abans no tingues problemes de visat, però com tots sabíem no ho fa fer.
Al mati següent tots vam esmorzar junts i poc a poc vam anar marxant. Quasi tots en direcció a Tashquen (nord) i jo en direcció sud, per la carretera que uneix Uzbequistan amb Afganistan passant pel pas fronterer de Termez Però sense arribar-hi, hem vaig dirigir al est per creuar la frontera i entrar a Dushanbe.
Al sortir de Samarkanda abans d’agafar els multiples taxis tenia 40 somonis, 40 mil sums , 40 euros i 8 dollars. Al sortir del pais com sempre havia aconseguit arribar al limit amb els diners justos sense tenir que canviar, al meu paper d’aduanes figuraria: 40 somonis, 40 euros i 8 dollars.

Tren Fotos

Tren (Video)

En tren de Kiva a Samarkanda

El tren de les tres, segona classe 6 lliteres per camarot, sense passadís. Hi havia també una parella de Barcelona que viuen davant del gimnàs al que jo anava.
Estan de vacances un mes, sense voler han comprat un bitllet a un poble al que no volen parar, i com jo intentaran arribar a Samarkanda. Esperem a l’andana bora d’una hora parlant. Després ells pugen al vago numero 9 i jo al 11, quedem en trobar-nos més tard.
Just al meu camarot sense portes, em faig una mica amb la gent que m’envolta i em pujo a un dels llits que serà el meu, per mirar per la finestra i fer fotos. Paso bora de dos hores sense bellugar-me, veient com el desert sense canviar canvia, fins que els dos catalans passen de llarg sense veure’m. Quedo altre cop que els aniré a busca aviat per ajudar a convèncer al revisor de que puguin continuar fins a Samarkanda.
Quan els vaig a trobar, faig una mica d’intèrpret entre ells i els passatgers que estan amb ells i de sobte tothom vol dir alguna cosa, sense deixar-me practicar a mi el català.
Més tard, anem al vago restaurant, i a mig camí, parlo i ho soluciono amb el revisor, ell volia 10 dollars i ho hem deixat en 10 mil sums. Podran continuar fins a Samarkanda, on arribarem a les 5 del matí (14 hores de tren i desert) .
Al restaurant, el cambrer esta borratxo i han acabat quasi tots els queviures, només resta Frankfurt’s amb pa. Tres racions i tres cerveses. Allà coneixem a uns nois joves també beguts que ens volen convidar a beure. Quan al final de moltes insistències acceptem, apareix un altre noi de dos metres per dos metres culturista que s’uneix a la festa. En realitat ells son dos grups, un de dos nois mes joves i cultes, i els dos altres més forts. L’armari amb un somriure de vaca amable em regala el seu rosari musulmà. Al marxar un dels nois forts em demana que li pagui el compte, amb el que responc que no que ells ens havia convidat. Ara comença la festa.
Marxo al meu llit i en 15 minuts apareix el noi de BCN, dient que tenen problemes amb el cambrer però que no l’entén. L’acompanyo i explico al cambrer que nosaltres no havíem demanat res d’allò i que ja li havíem pagat el nostre compte. Es disculpa i marxa. Em quedo per que se que la cosa continuarà. En 15 minuts apareix els dos nois forts. L’Armari no diu res, no esta preocupat ni enfadat, cosa bona; l’altre si, comença a pujar el to de veu i li demano que ho discutim a l’espai entre els vagons. Al final accepta i allà la cosa es lia més. El tio es un idiota, sap que tenim raó però te ganes de brega, em ric d’ell quan parla en rus, em ric d’ell quan intenta dir paraules en anglès. Al final la cosa està al limit i la noia catalana em demana que pagui, ho faig, son només 15 mil.
Pago al cambrer borratxo i li dic per ultima vegada, ho faig per que m’ho han demanat educadament, però no deixa de ser injust.
Marxem a dormir i em quedo amb ells, sé que tornaran. Ho fan i ara hi ha un poli pel mig, l’armari s’emporta al seu amic pel coll m’entres pataleja. Ho explico al oficial i torno al llit.
El cambrer borratxo intenta treure’m del llit per enèsima vegada, i li dic que no vull tornar a beure la seva cara, que ja te els diners. Marxa i al final torna amb un altre cambrer es disculpen i em tornen els diners. Una nit moguda.
Un cop a Samarkanda, agafem un taxi fins al hotel on ja m’havia allotjat. El taxista em parla de cavalls.

Kiva Fotos

A Kiva

A Kiva
A Kiva, seguint les indicacions de la seva guia ells em portaven a hotels on jo regatejava el preu. Ens vam quedar a un al entre les muralles de la ciutat per 15 dollars amb esmorzar. Els vaig deixar, suposant que voldrien estar sols i vaig anar a buscar un lloc per menjar. La ciutat, netejada segons les estrictes lleis de la Unesco, semblava deserta. Vaig seure al costat del minaret mes gran (en diàmetre) que he vist mai i d’un verd turquesa, i vaig contemplar com el sol desapareixia, donant una llum daurada que cobria la ciutat. Tot i que el lloc era maco no m’hi trobava bé, no hi havia vida als carrers i la meva habitació era petita i depriment. Després els japonesos van aparèixer, intentant explicar-me que s’havien canviat d’hotel, a un del costat del mateix amo i em van demanar que jo fes el mateix. Vaig somriure els vaig convidar a seure amb mi i vam començar una silenciosa amistat. No es que no poguessin dir res, es que simplement inclús entre ells parlaven poc.
Després em van acompanyar al hotels, on en un d’ells vaig tenir una llarga discussió, al final van accedir a que em canvies. El nou lloc era agradable, amb un pati interior i una terrassa a un quart pis des d’on es veia tota la ciutat.
Vam anar a passejar, compartint frases curtes, silencis i somriures, i vaig subornar a un Iman per que ens deixes pujar al minaret.
Qual el sol començava a desaparèixer els japonesos van decidir que teníem que buscar un supermercat , comprar algunes cerveses i anar a la solitària terrassa amb terra de contra xapat del nostre hotel. Era una magnífica idea.
Un cop al cim, vaig sentir com del fons d’un dels carres els que jo veia, venia el so del meu nom. Pol, cridaven els nois que dia rere dia anava seguint en el trajecte. Així que tot i que no estaven allotjats en el mateix hotel, van comprar una botella de vi i van pujar també al terrat. Segons deien des del seu hotel es veia el Sunrise i del nostre el Sunset. I així es va fer de nit.
Els nois van marxar i els japonesos i jo vam anar a sopar en un dels cars i dolents restaurants del centre. Després ells van marxar i jo vaig passejar pels carrerons fins a les 12, en un d’ells vaig trobar la forma d’enfilar-me al terrat d’una mesquina on vaig estar seient a les fosques durant 30 minuts contemplant el cel.
Al matí següent vam visitar els museus, on les dones que controlaven que tinguessis entrada seien a terra i feien ganxet per després vendre els productes als turistes. Jo vaig comprar un mocador de dona, que vaig pagar mes car del degut . I Em va fer ràbia, aquelles dones tenien una feina, però es passaven el dia treballant entre fils per treure encara més diners als turistes. Devien estar forrades. A la japonesa lenta en reflexos sempre la cobrien de bufandes, gorres etc.. i ella es quedava quieta sense saber que fer o que dir, amb cara d’animal acorralat però sense por. Després era el torn del seu novio de barba de samurai i ulleres de sol. Despés em posaven el mateix producte a mi, que em deixava per estar a to amb el grup. El japones ens mirava als dos, deixava anar un petit somriure i jo em treia i tornava el que m’havien col•locat, després ells feien el mateix.
A vegades turistes Uzbeqs es volien fer fotos amb nosaltres, més que res amb els japonesos, i ens feien desenes de fotos, per acabar tornant-se els homes un per un el moment de fer una foto amb la noia japonesa.
En un dels museus d’art sense motiu, al mig d’un passadís hi havia el “feto” d’uns germans siamesos ficat en un pot de vidre. No tenia cap sentit.
Tot i haver gaudit amb els japonesos vaig decidir agafar e tren de les 3 a Samarkanda. Només n’hi ha dos a la setmana i realment el lloc seguia molestant-me per l’absència de vida a carrer. Al matí només havien aparegut autobusos plens de turistes que no feien el pes.
El següent pas lógic era anar a Nukus, però vaig passar per agafar el tren en direcció a Samarkanda (est).

De Bukhara a Kiva

Un mati que ja no recordo en quin dia queia, vaig despertar aviat per anar prop d’un Bazar que es diu algo així com Karvon, per regatejar el preu d’un taxi fins a Kiva, l’altre opció era esperar a que l’autobús que va de Tasken a Urgensh (al costat de Kiva), passes per qui i tingues places. Només al arribar un taxista em va dir 25 mil Sums, que era el preu real del trajecte, per el que vaig dir “no esperaré al bus”. El viatge es a través del desert per una carretera bastant bona que perfila una perfecte línia recta.
L’autobús no va passar i el mateix taxista, va tornar una hora més tard amb dos passatgers japonesos i un Uzbec, només necessitava un passatger més, jo. L’autobus de 15 mil Sums no passava, així que vaig acceptar per 25.
Vam fer el camí en silenci i a 140 km/h, el desert era preciós i immutable, efímerament mogut pel vent. Entre animals comuns, ens va creuar per davant, altres de més estranys, com un camell i unes espècie de rates/gat amb poc cabell. Anaven en grups tenien les potes llargues i a vegades es paraven a dues potes a examinar els voltants. Eren bastant divertits (vicioli).
Al arribar a Urgensh, on aviem acordat que el taxista ens deixava, va preguntar-nos on volíem parar. Jo vaig dir “no ho se, al centre”. Els Japonesos no van dir res, no havien entès la pregunta. És increïble com els tios viatgen sense saber mes que la seva pròpia llengua. Després de molts esforços, li vaig dir al taxista que volien anar a algun lloc per comprar un bitllet d’avió d’Uzbec Airlines. Al baixar els hi vaig dir que si volien els esperava i anàvem junts fins a Kiva, uns altres 20 km, direcció sud oest, just tocant la frontera amb Turmekistan. Van acceptar. Els vaig esperar 30 minuts i vam començar a caminar per trobar una Mazusrca. Eren una parella de japonesos jove, atractiva i que va resultar interessant.

De Samarkanda a Bukara i a Bukara

Dimecres a les 12 vaig anar a l’estació de tren de Samarkanda, situada a 6 km del centre per anar fins a Bukara. El camí que va fer l’autobús numero 22, per arribar a l’estació va seguir per la part mes moderna de la ciutat. M’havien dit que aquesta part de la ciutat no era per res interessant, però venint de Tajikistan, que és un país més pobre i on els carrers i les carreteres estan parcialment destruïdes em vaig arrepentir de no haver-hi fet una visita. Si es cert que la nit anterior havia anat a sopar amb un noi Suís a un restaurant de semi-luxe Italia (ja fart del xasxlic, el plov i les sopes), que estava entre la part nova i la vella, no vam trobar cap bar per anar a prendre algo després. Samarkanda es una ciutat molt moderna. Avingudes amb llums de neo, els carrers nets, un parc d’atraccions aquàtic, parcs verds i polits….
Vaig arribar a l’estació i vaig comprar un bitllet de segona classe en un dels trens també realment moderns i ràpids que fan el trajecte diari entre Tascken i Bukara. EL recorregut entre Buckara i Samarkanda es de només dos hores i mitja, i pel camí es pot veure l’extensió de desert que cobreix gran part del país. No com a Tajikistan on el 90% son muntanyes.
Al arribar una dona va començar a perseguir-me per que hem quedes al seu hotel, cosa que devia fer cada dia per atraure clients. Mentre buscava informació a la pròpia estació de com anar fins a Kiva els pròxims dies no parava de repetir-me lo barat i elegant que era el seu lloc. A l’estació vaig descobrir que només hi ha dues combinacions setmanals per anar de BUkara a KIva en tren. Així que vaig continuar amb la meva acompanyant a agafar una Mazurca (minibus) per anar fins a BUkara centre (uns 15 km). I la dona amb el mateix rollo, mentre jo li deia que tenia que anar a un hotel per poder hi trobava uns nois que havia conegut el dia abans a Samarkanda i que ara també devien estar per la ciutat.
Hem va acompanyar fins l’hotel on jo havia quedat, hem van dir que no hi havia habitacions lliures i la dona radiant va tornar a començar en intentar convencem per anar al seu hotel. AL final li vaig deixar anar que ja estava cansat de ella i que per molt barat i bo que fos el seu establiment no en tenia cap ganes d’anar-hi, que a mes tenia gana i que primer de tot anava a dinar. Vaig dinar com no una sopa a la plaça central, on i ha petits restaurants a la bora d’un petit llac artificial i al acabar la senyora va reaparèixer per dir-me per ultima vegada “vols veure el meu lloc ara” amb el que vaig dir simplement “no” i va desaparèixer.
Vaig trobar un hotel on em van demanar 15 dollars, jo vaig dir 10 i ells van acceptar. Estava bastant bé, les dutxes estaven de meravella i tenia dos llits i una televisió que no necessitava.
A la nit em vaig trobar amb els nois europeus que havia conegut a Samarkanda i que estudiaven a Almati (Kazajistan). Vam passejar una mica a la nit. I al dia següent el mateix, fins que altre vegada van marxar direcció Kiva.
Jo vaig passar la tarda llegint i passejant per Bukhara, per mi una de les millors ciutats on he estat a Uzbequistan. L’extensió de mesquites i madrasses es enorme, i el govern encara no ha ficat cullerada per convertir la ciutat en un parc d’atraccions per jubilats. Es pot passejar per la ciutat tranquil•lament, pels carrers estrets, parlar amb gent local, trobar cafès i restaurants que no son només per turistes. Etc... En aquesta ciutat hi ha també una presó on van morir dos oficials anglesos, a les històries de Corto Maltes, apareix així també la presó de Samarkanda, on el personatge viatja per anar a rescatar al seu amic Rasputin, que hi es empresonat, no se si es la mateixa, però per a mi si...
També hi ha una gran fortalesa amb una petita part accessible per a turistes, que esta plena de tendes de subvenir, i on vaig subornar a un guarda per que em deixes veure la part que quedava oculta. Vaig pagar 3000 Sums, per veure una esplanada plena d’enderrocs (poc interessant) des d’on podia veure tota la part antiga. Realment val la pena Bukhara, i no només els monuments, els hamams i el teatre de titelles, sino també perdre’s pels carrers.
Haig de dir, que a Uzbequistan, qualsevol preu es possible rebaixar-lo regatejant, inclús entrades a museus amb estrictes normes de la Unesco.

Bukara Fotos

Samarkanda Fotos II

Samarkanda Fotos

Samarkanda

Vaig caminar uns deu minuts fins al Registan, i a uns 500 metres vaig trobar un Bed and Breakfast, on podia triar si dormir en un dormitori comú per 6 dollars on només hi havia una letrina. O una habitació doble per 10 amb lavabo europeu i dutxa. Era clar, agafaria la doble.
Era un hotel de Backpakers on la major part de la gent viatjava des de Xina fins a Europa (o al revés) amb transport public , cotxe o bici. Un dels nois em va portar a canviar diners al baazar. En un banc per 100 euros et donen uns 220.000 Sums, al mercat negre uns 280.000 o 290.000. En ambos casos en bitllets de 500 o mil Sums, imagineu la quantitat de pasta que has de contar. Et donen una bossa per guardar-los. El president no vol acceptar l’ inflació.
Vaig dormir 2 nits al hotel, on realment no hi havia massa gent i vaig fer turisme per una Samarkanda que s’està convertint en un parc d’atraccions o tenda de subvenir. Els grans monuments estan envoltats per un mur suficientment grans, que no deixa veure les cases que els envolten. I grans avingudes amb tendes encara buides on es pot pagar en dollas. Les parades per menjar Xasxlic al carrer desapareixen poc a poc. I l’únic museu de la ciutat, esta sent derrocat, per ser mes alt que el Registan.
Vaig trobar un Hamam al barri jueu, just al costat de la Sinagoga, però va ser impossible fer-me un massatge per que de dilluns a dijous son dies només per dones. I era dilluns.
Samarkanda, a part dels Baazars i tres llocs amb monuments, mausoleus i madrases sembla que no hi ha massa a fer. Tot i així es una de les primers ciutats fundades a l’Asia central, i punt entremig de la ruta de la seda entre..... Shangai (¿?¿) i Venecia i Roma. Així que cal visitar-la, tot que hagi estat destruïda, enderrocada i devastada durant els segles, per convertir-se en una avinguda plena de tendes. Encara que la part del Barri Jueu, i els mausoleus dels nord est valen molt la pena.

De Penjikant a Samarkanda

Al mati, vaig anar a treure 70 dollars més, per que segons em deien, seria impossible trobar un caixer a Uzbequistan, vaig trucar al taxista i em va dur fins la frontera. De camí es va oferir a ensenyar-me, un dels pobles també més antics de l’Asia central, estava de camí però li vaig dir que no, no confio en els taxistes.
Al arribar li vaig donar 30 somonis que em va canviar per 10.000 Sums necessaris per prendre un altre taxi de la frontera a Samarkanda (40 km)
I la frontera pintava malament, però sempre es emocionant creuar dos paios a peu. Passar per diversos edificis en els que s’ha de declarar les pertinències i diners, i parlar amb soldats. Gent estranya sempre esta creuant la frontera. I just en terra de ningú, en mig dels dos exercits hi havia una dona pasturant vaques.
Vaig passar sense problemes i a l’últim soldat li vaig preguntar quans d’aquells mils de billetes de monopoli que m’havia donat el taxista em servirien per arribar fins a Samarkanda. Va respondre que 5000. Vaig caminar 500 metres mes per una carretera d’obstacles i un taxista va dir-me que volia 20 dollars per portar-me. Aixi que no vaig ni intentar regatejar, vaig veure una dona amb la seva família i li vaig demanar si em podia portar fins a Samarkanda. Va dir que si, que en deu minuts el seu marit l’aniria a buscar. Va tardar una hora i mitja, però jo vaig arribar fins a Samarkanda gratis. Allà la família em va ensenyar on vivien i em van dir que els visites quan volgués. El fill de 10 anys, va repetir el seu nom, i em va demanar que el recordes, però no ho he fet.

De Dushanbe a Penjikant

El despertador no va sonar, em vaig aixecar una hora tard. De totes maneres no estava malament, havia dormit nomes 5 hores. Vaig prendrem les coses en calma i vaig sortir en busca del taxi que em portes a Penjikan, al trobar-lo, jo era l’últim passatger necessari per omplir el vehicle i sortir. Eren les 8 i mitja i ens es esperaven 7 hores (temps record) a tota velocitat. El túnel Irani que unirà el nord i el sud no estava acabat, així que vam tenir que pujar fins a 4000 metres per tornar-los a baixar. Després vam seguir un riu bastant pacífic i turquesa que ens va acompanyar fins Aini, on vam girar a l’esquerra per anar just fins 20 km abans de la frontera, a Penjikan. Vaig pagar 120 somonis i vaig agafar un altre taxi, fins a un hotel de 10 dollars amb televisió, vaig demanar el telèfon d’aquest últim taxista i arreglar un preu per que em portes fins a la frontera el dia següent.
Al hotel vaig conèixer dos nois que anaven amb cotxe des de Holanda fins al Tibet. La seva web és:

http://www.drivingdutchmen.nl/ Aqui

A la nit, vam anar a buscar algun lloc per prendre algo. Vam caminar l’avinguda principal, també anomenada Rudaki, i no vam trobar gran cosa. Un petit establiment per jugar a billar amb només dos billars ocupats, un restaurant de Xaxslic, i un restaurant on estaven celebrat un boda. Vam caminar quasi tota la mal il•luminada avinguda. Un poble bastant ric per cert, completament inesperat de trobar un lloc així al mig de les muntanyes, suposo que serà l’influencia de la frontera amb Uzbequistan (20 km). I finalment vaig entrar a preguntar en una petita tenda. Rere al mostrador hi havia tres nois joves amb una gran barba i un barret de musulmà tradicional. De fet l’establiment estava just davant de la Mesquita. I vaig dir “pashalsta ti snaesh gdie mi moxet pit vodka” (perdona, saps on podem beure algo de vodka), amb el que els tres perplexos i en continuant en silenci fins que un es va aixecar i va respondre “perdona però es que som musulmants” i jo rient li vaig dir “ si però segur que saber saps on beu la gent” i em va indicar el restaurant de Xasxlic que havien deixat un Km enrere. Vam seure en un reservat per sopar i prendre algo mentre ens explicàvem la vida.

Entrada la Nit

Avui hi havia una gran festa a casa d’un membre de la UN. La cosa pintava bé, l’última vegada que es va fer na festa en aquest lloc hi havia contractada una banda, i el menjar i la beguda eren excel•lents. A més a més aquest cop havien repartit invitacions en paper d’aurat on estava escrit que era una festa d’etiqueta amb condecoracions. Així que com no sabíem si era broma o no, amb els meus amics Hongaresos, hem aparegut galardonats amb autèntiques medalles de l’exèrcit. Jo duia una medalla de les forces especials paracaigudistes ruses, així com també un parxe al braç esquerra, i una corbata vermella amb la bandera i l’escut de Tadjikistan. Tot i fer broma, la festa en si era seria. Tothom anava amb esmoquin, i hi havia tres persones amb autentiques condecoracions aconseguides després de molts anys de servei, entre un dells un Indi, amb un vestit tradicional i una petita daga. A la festa hi havia persones que mai havia vist i que segurament només en mouen per aquests cercles; persones impopularment uniformades i que es mantenien en un segon pla. També hi havia tres joves francesos, bastatant estrambòtics que portaven el calze de l’anfitrió. Eren com tres petits nerds jueus aprenent de l’ofici, al final però s’han desmadrat i s’han posat a ballar amb tota dona atractiva que estigues sola.
Ha sigut una gran nit i en 4 hores, hem desperto per emprendre el camí cap a Samarcanda, on tardaré dos dies en arribar.

Diumenge començo les vacances a Uzbequistan.

La ruta serà Dushanbe-Penjaquent-Samarcanda-Budcara, i després un poble que esta al sud est de Bucara un altre cop prop de la frontera amb Tajikistan. Volia anar-hi amb tren, però després de preguntar a unes 20 persones i que tothom em digues coses diferents; i al final parlant amb el cap d’estació de trens de Dushanbe, he esbrinat que el tren setmanal que va a Moscou, tot i fer la ruta: Tajikisan-Uzbequistan- Turmekistan-Uzbequistan-Tajkistan-Uzbequistan-Kazajistan-Rusia, no fa una sola parada a Uzbequistan, per culpa de discordances polítiques.. Així que hi aniré amb mini bus, i creuaré a la frontera a peu amb el meu GPS, a risc que altre cop en confonguin amb espia i acabi a la garjola. Però bueno, després de tantes confusions al final acabaré entrant en nòmina.

Classe Magistral de Comunisme

Aquest matí, ben aviat, caminava en silenci al costat d’un home. Era massa d’hora per dir res. De sobte ell m’ha donat unes vagues indicacions amb la ma i jo li he fet un parell de preguntes. I quan ha vist que entenia el Rus, ha començat un discurs de vora dos hores sobre la seva vida i com han canviat els temps quan el comunisme ha desaparegut.
El tio en qüestió havia sigut policia (llavors ser policia tenia també connotacions polítiques), i en els temps en que existia la mare pàtria havia estat treballant a totes les àries per on s’aixecava la falç i el martell. Havia vist l’oest des de Ucraïna, Bielorússia i lituana, seguint pel nord des de Moscou i creuant Siberia; i alguns altres mesos a països veïns del sud com son Afganistan i Iran.
Llavors deia, l’escola era per tothom, els hospitals gratuïts, hi havia fàbriques, i per dos Rupies podies anar a treballar cada dia en avio des de Khovaling a Kuliav (2 hores de cotxe). Ara en canvi ja no existia res d’això, i sortir del país és una tortura.
Ha estat apunt de convencem del que no ha aconseguit en Gerard en tants anys, però després he entès que òbviament, tot això havia sigut després de molts anys i interessos del comunisme, i que al principi igualment tot havia estat passar gana.
Ha continuat parlant de Marx, Lenin, Hitler. I de la connexió que tothom aquí coneix amb la raça Ària. D’alguna manera aquesta línies de sang, diuen va sortir d’aquestes terres.
Algú te el telèfon d’un antropòleg?
De totes maneres aquestes històries poden no tenir cap sentit i han pogut ser fruit d’un mal entès degut a la meva mala comprensió i l’alta imaginació.

Fotos II

Fotos

“Ploja” vol dir dolent

Ahir vaig fer el mateix, quedar-me al mig d’una carretera per actuar tranquil•lament. Al principi, anant sol, va acostar-se un home una mica estrany que va preguntar-me algo d’un ocell. Era un home estreny, no el vaig entendre i no li vaig donar més importància, devia d’estar parlant d’una gallina. 5 minuts més tard em perseguia amb una espècie de perdiu gran a les mans. Era un ocell salvatge domesticat i crec que volia regalar-me’l , no ho sé. El fet és que va acostar-se, el va deixar anar i l’ocell va començar a perseguir uns nens (corrents no podia volar), i els nens van córrer disparats mentre ploraven. L’home va marxar en un altre direcció. Bastant surrealista.
Després vaig conèixer un home que tenia 17 fills/filles, i que em va oferir un dels seus nets (que era més gran que alguna de les seves filles), per anar fins un lloc, que pel que va dir era perillós arribar-hi. Al principi era un passeig, però després vam començar a escalar muntanya amunt. Jo anava amb botes i ell amb xancles. Hi havia trams en els que realment utilitzàvem les mans per pujar, i jo pensava per mi mateix m’entres mirava enrere “espero que el nen porti una corda o sàpiga un altre camí per tornar”. Òbviament no. La baixada va ser emocionant. Al principi vaig començar a deixar-me lliscar, gracies a petites pedres fruit d’alguna esllavissada, era com patinar. Al nen li va fer gràcia i va començar a fer el mateix. Quan el terreny es va començar a posar més i més perillós i inclinat, jo li deia “miedilna, miedlina!” a poc a poc a poc a poc! I el nen ria i no hem feia cas. Vam arribar a baix i li vaig donar 3 somonis. No solc donar propina, però suposo que és just pagar per la possibilitat que algu s’hi jugui la vida.
Entrada la tarda, vaig tornar amb l’home de 17 fills (a Africà un cop vaig conèixer un home, que era com el rei d’una comarca que deia tenir uns 153 fills, ho feia per llei), que és deia Mirzow o Mirzo (Un nom molt maco ;) ). Vam passar el temps parlant, hem va ensenyar els seus documents de militar, del partit comunista, el seu passaport soviètic, alguns mapes, etc. La URSS, segons la meva opinió va fer una bona feina aquí a canvi de productes naturals i posició estratègica per envair Afganistan. Després vam parlar d’espanya, i va al•lucinar quan vaig respondre que estava a 6000 km de Dushanbe. Hi ha un acudit que diu “que esta més lluny Cuenca o la Lluna” i la resposta és “¿és que acas pots veure Cuenca?”.
A la nit vam sopar amb el personal al jardí. Arreu es ven una espècie de tabac , que òbviament és legal i que es posa a la boca durant uns 10 minuts i després s’escup. La majoria de conductors el consumeixen, segons diuen té un lleu efecte relaxant. I si esta prohibit beure i conduir (0,0), aquest no pot ser massa nociu. Segons tinc entès esta fet a base de tabac, aigua, i pebre; però també diuen que porta merda de cabra. A més al oest del país no hi ha drogues o almenys no massa visibles. Al est en canvi, és un altre historia, s’hi poden trobar diverses coses ( jo no hi he estat mai), però segons diuen a Jhorok (una espècie de capital) , a una de les avingudes principals, hi ha una estàtua feta en honor a un traficant. És veu que era una espècie de Robbin Hod. En fi, el fet és que volia provar de que anava la cosa, així que quan un dels enginyers va treure la seva bosseta de tabac, li vaig demanar de provar-ho. Va dir rient no “eta ploja”, jo sabia el que volia dir, però amb tot l’ informació que he dit abans, no podia creure que fos gran cosa. Així que vaig insistir, i un dels xofers me’n va deixar provar. Vaig agafar molt poca quantitat, els hi vaig preguntar si així estava bé i van dir que si. M’ho vaig posar sota la llengua, com ells havien fet. I tots es van quedar mirant-me i esperant. En 30 segons tenia la pitjor borratxera que he tingut mai. 30 segons de rellotge. Em van dir escup, escup. I així ho vaig fer. No em podia estar dret. Vaig glopejar diverses vegades aigua i després el meu cos va decidir vomitar. El contable, va acostar-se per dir-me, “molt bé el nostre antic manager de projecte es va desmaiar”. Així que si algú visita Tajikistan tingueu molt de compte amb això que en diuen Conyac Tajik o també anomenat “Nos” que en rus és nas .

Pol

Terrible, el meu nom vol dir mil coses en Rus. Com ja us vaig dir vol dir sexe (home/dona). Vol dir mig (pol chasa = mitja hora). També és utilitzat per infinits prefixos de paraules, en les que canvia el significat. I ara a he descobert que també vol dir terra. Però bé això segons el meu cognom té més sentit. Si agafem el meu segon nom de família que es pot manipular, per tenir finalment “ Doblegador de terres” arribem a la conclusió de que pol (de mig) i pol (de terra), és el resultat de plegar-lo i deixar-lo a la meitat. En quan a fer una relació entre pol (sexe) i pol (mig), bé no m’atreveixo.
Finalment el meu intèrpret ha escollit entre una de les dos noies que la seva família li va proposar per casar-se. Sempre que li pregunto per ella, diu que si, que li agrada, però afegeix sempre: “és molt baixeta”. Només l’ha vist una vegada.

Kapat, Kapat!

Després d’un altre setmana de vacances a la capital, el fred ha vingut amb nosaltres fins a les muntanyes de Khovaling. És una traducció estúpida ja que en rus s’escriu Jovaling, i sempre em confonc quan intento explicar-ho a un europeu o a un tajic. I ara, com anava dient, la gent ja va vestida amb jerseis de llana i uns abrics llargs (tipus gavardina) d’un material estrany. Jo en canvi segueixo en samarreta i pantalons curts. Dies càlids i nits gèlides.
Avui cansat d’anar amb cotxe amunt i avall perdent el temps, he demanat que em deixessin en un punt de la carretera per poder treballar tranquil, passejant, gaudint del temps i aprofitant-lo. Així que m’he passat 3 hores recorrent un petit poble i les seves rodalies. He visitat un moli mogut amb la força del riu. He triat una entre les deu invitacions que tenia per anar a menjar a casa d’ algú, i ho he fet a casa del professor. No per res en especial, sinó per que realment m’ho ha proposat quan tenia gana. I potser ha sigut un error, si es cert que passat la tarda amb ell me n’he adonat de que ja tinc suficient vocabulari per comunicar-me bàsicament i aconseguir menjar; la seva casa era una de les mes humils. Tot i així tenia una bonic sidecar blau del període soviètic i m’ha donat una volta abans ha tingut que tornar a l’escola.
Després he seguit treballant, i al acabar com sabia que no em passarien a buscar fins dintre unes hores, m’he posat a cavar amb un grup de tres nens. He agafat una “lapata” i he començat a donar ordres “Kapat kapat” “Davai mi nuxne soroc centimiters” Kapat. He explicat a un dels nens per que havíem de cavar 40 cm, després ha dit que es deia Mujamet Ali i m’ha preguntat si sabia qui era. Si, he dit que si. Després ha preguntat si sabia que era Brus Lee. He respost altre vegada que si, i li he preguntat si el seu amic es deia Bruce Lee. Tots han rigut i altre vegada ha preguntat si sabia qui era Vandame. He preguntat si el tercer nen es deia així. Ja tenia un equip de treball amb noms propis fàcils de recordar.
Després amb un altre grup de gent he preguntat si hem deixaven utilitzar el pic. Me’l han deixat, en 5 minuts he donat un autèntic espectacle d’eficiència i finalment l’enginyer cridant-me per meu nom ha dit “Davaiti, paidiom” . He intentat obrir la mà per tornar el pic al seu amo i me n’he adonat que començava a tenir-la ensangrentada. Sempre faig les mateixes estupideses i acabo igual. Total sabia que avui no tornaria a casa fins les 7, ja fosc i no tindria temps de fer exercici.