Verí d’himenòpters

Al hasing d’aquesta setmana, en el que vaig també oblidar la càmera, el vam fer prop del lloc de l’altre vegada. A les rodalies de la fàbrica de ciment. Fa dues setmanes al est de l’avinguda Rudaki i just al sud d el a fabrica, i aquesta al oest de l’avinguda; pujant i baixant algunes valls des d’on veiem la zona industrial i l’aqüeducte que vam travessar l’altre vegada i que ara rebassava aigua.
Tot era normal, fins que algu sense voler ha destruir desintencionadament un rusc d’abelles mentre corria. Així que en un petit pas entre dos arbustos, sense saber per que, tothom que hi passava era atacat. Els primers corredors se n’han emporprar dels que més. Jo 7 a les cames.
La cosa ha anar així: corria rere un home d’uns 50 anys, que de sobte es tira a terra (tapant l’únic pas que jo tenia) i intenta desfer-se d’algo que tenia a les cames. No he entès que passava fins que he notat algunes picades i m’ha creuar la cara un parell d’abelles amb males intencions. Així que li deixo anar : “Fuck you!, Run!”. Salto sobre seu i vaig surto a la carrera. Al arribar al següent check point els tres primers corredors (jo era el 4), tenien picades a la cara, cames i braços.
Però hem continuar. Aquest cop el recorregut era ple també d’arbustos amb punxes, així que cada poc, un zas, perfilava una lleugera línea vermella a la meva pell en record de l’arbust que acabava de deixar enrere.
Vam arribar al final. Un dels chofers va obrir el maleter d’un cotxe que contenia dos petites neveres de plàstic i vam obrir unes cerveses. Poc a poc la gent anava arribant i comentant el recorregut i les abelles. A poc a poc, a poc alguns van anar descobrint que eren al•lèrgics a les abelles. Un dels homes, va seure per reposar un segon i va entrar en xoc, alguns altres van adquirir extremitats gegantesques, i els soldats, preparats amb injectables els van començar a repartir i portar als greus a l’hospital. Poca broma.
Després del Hash, en comptes d’anar a la festa habitual, vaig anar al restaurant que corona la muntanya de Victory Parck, on es pot pujar en telefèric i en teoria es pot gaudir de les vistes de tota la ciutat. Un amic feia la seva festa de despedida després d’haver viscut 10 anys entre Tadjikistan i Turkmenistan. Quan l’ambient començava a decaure, vaig decidir anar amb l’altre única espanyola a un club anomenat Voston, a 700 metres al nord del palau presidencial. L’entrada era cara, les begudes a preus europeus i estava completament buit. En teoria però és dels millors llocs de la ciutat.
I diumenge ha passat tranquil•lament. Al matí com des de fa 5 mesos teníem 2 conills en una gàbia, i a la nit els teníem al plat. Al sopar hi havia una noia de la UN acabada d’arribar i que casualment havia conegut feia dos dies, quan jo passava per la seva oficina; el de la CE que vaig conèixer el primer dia al Irish; el nou director del teatre de l’opera, un italia que ha posat en escena Aida; el tio que marxa i que ha viscut deu anys aqui; i gent de la casa.
Només haig d’afegir, que gracies al meu amic Xavi, he tingut algo de que parlar amb el que seia a la meva dreta, el director del teatre de l’opera.