Anys i Ramadans

Tal i com la setmana passada dia rere dia les temperatures pujaven, aquesta sembla que la temperatura corre a l’inversa. Serà que l’equinox d’estiu ja ha quedat enrere. Serà que a la diferència de temperatures a les muntanyes es variables. I que quan tothom creia que a Khovaling no passava res, les coses canviaven diàriament. Aquesta setmana tenim un nou traductor, és la versió Mongol de “Kienu Ribs”, si aquest ja en te cara aquest és completament Mongol o Uzbek. Un noi cosmopolita (de Dushanbe), ben vestit i de 26 anys. Simpàtic, un anglès perfecte.
Per variar els cotxes que tenim estan espatllats, i com la cap aquesta setmana està a Italia, el seu segon Tajik, m’ha llogat un taxi, per poder moure’m. No crec que ella i estigues d’acord, però com sóc l’únic blanc al final del riu amazònic les regles ens són iguals. Correrem per la selva, crearem un exercit i traficarem amb Ivori, o per falta d’or blanc, ho farem amb or d’aurat.
Així que com tampoc opto per dur el meu conductor/traductor li dic a un company que m’emporto a Neo. Que?. Que marxo amb el traductor. Ok. Vaig a parlar amb el taxista que m’espera al carrer, li ensenyo la llista i li dic “Ia jochu paidiom tam” senyalant un poble d’una llista. Ell em contesta que no sap si hi pot anar per que no coneix la carretera i el seu cotxe es massa baix. Després arriba Neo (el traductor), li diu un parell de noms d ela llista i ell n’accepta un. Cosa que m’ha donat a entendre que no sap llegir o almenys en caràcters llatins.
Enfilem carretera amunt i passem varis poblats que estenen blat al mig de la carretera. AL no tenir un moli, els cotxes prensen el blat, i després ells en separen la part interessant. AL principi creia que era un mètode bastant ineficient, però al veure’n el resultat, sembla prou satisfactori. Cal dir que les carreteres estan asfaltades, o almenys a trossos.
Primer poblat, passeig, dinar amb el cap, i despedida. El noi cosmopolita mira un carrer que s’enfila muntanya amunt, amb cases de fang, algunes piles de blat i uuns burros pasturant i anuncia “Gospadi! Thats Afganistan”, jo comprovo el GPS i responc no Agfanistan Està a 30 km en aquella direcció.
És increïble la facilitat que tenen en convidar-te els homes, i la rapidesa en que les dones preparen alguna cosa. Ens han portat un únic plat de fusta pels tres (conductor, Neo i jo), el plat es una sopa (per variar), amb troços de carn fregida, ceba, algunes plantes que no se que són, i espaguetis per primera vegada en aquest país al dente. Penso en la meva “jefa”. Mengem mentre ells parlen i em tradueixen alguna cosa, i m’expliquen que el cap participa en unes competicions en aquestes muntanyes(!!! Altíssimes), que consisteixen amb perseguir amb cavalls una cabra. Qui guanya, obté normalment un cotxe i diners. Ell no deu haver guanyat mai per que no he vist cap cotxe aparcat fora. En menys de mitja hora som al nostre cotxe.
De camí a un altre poblat, pugem a una noia jove que va en direcció a Baljuon (20 km), 200 metres mes enllà ens fa parar a recollir a la seva germana. Les dos van vestides de manera tradicional, amb unes sabates de mini tacó, un bolso, i una ampolla d’aigua de 8 litres en la que només hi queden 2. Més endavant pugen els seus marits o germans. Anem a tota velocitat entre colls de muntanya escoltant musica Afgana a tot drap.
Deixem als passatgers, i enfilem una carretera de pols cap al nostre destí. Les muntanyes son prats verds, per allà on passen humans i animals, el camí es converteixen un paisatge lunar, i jo trobo en falta les meves ulleres per tempesta de sorra que vaig comprar per 1 euro a la tenda de roba jea-joe.
Arribem passat la una i ens tornen a fer menjar. L’avi de la família ens explica les seves dos peregrinacions a la meca. És un home gran, si hagués d’apostar diria 120 anys, coix, sense dents, amb un agradable somriure i amb una llarga barba blanca de talibà que es pentina contínuament. Al marxar em diu que doni records a Korea, no tinc cara de “xino”, però ho faré arribat el moment.
De camí de tornada pregunto a Neo si esta casat. Respon que ho farà després del Ramada, que comença aquest dissabte i durarà un més. M’agradaria saber com és la seva futura dona. Tajik tradicional, o cosmopolita europeïtzada. Sigui com sigui preciosa segur.
Al arribar ens creuem a la cuinera que va amb la seva filla adolescent que l’ajuda habitualment a cuinar, tindrà un 15 anys i estic segur que pretén que encomanar-me-la , la setmana passada em va dir “Ona, nrabitcia tibia”.