Aniversari

Dies moguts. Dijous, tot i així va ser tranquil, al arribar i descobrir alguns paquets plens d’embotit, vaig trucar a alguns amics per compartir-los. Que millor que veure com algu ho gaudeix plenament i no deixa de fer comentaris sobre la carn. Comença a haver-hi un grup fix, l’alemany, el rus, l’americà i jo. Tot grans potencies mundials i jo. Jo contribueixo amb el fuet i xoriço i el rus porta 3 botelles de vi espanyol i dos de moldau. Menjar, beure i puros. Marxem aviat perquè ells treballen al dia següent.
Al dia següent com ja estava anunciat anem al Sagafredo a l’exposició d’un nou llibre de fotografies d’un periodista francès. Un llibre pèssim, fotografies més que normals i una editorial Tajik. Demanem vi, gelat i amb l’americà compartim un carpaccio de salmó. Per sort ens ajuntem amb un grup jove que treballa en un altre ONG i un periodista del Times. Deixem que en facin fora a una hora prudent i directes cap al Irish. Les begudes corren a conte dels altres. Aquest cap de setmana esta més mogut, la gent no es fora i com sempre hi ha un gran grup de marines americans. Bevem fins que altre vegada apaguen la musica i encenen les llums i algu proposa anar a un lloc anomenat port Said. 1km direcció nord a l’avinguda Rudaki. Segons tenia entès les discoteques eren antros, sempre amb baralles i putes; en realitat però com a tot arreu hi ha gent Tajik jove amb ganes de passar-ho bé. Les begudes son bastant econòmiques i el que si es cer es que el grup altre vegada de soldats americans esta envoltat d’un ambient estrany. Però no deixa de ser una nit tranquil•la.
Al dia següent a part d e varis encàrrecs, el més especial es anar de Hasing. El Hasing és un “club” anglès format potser fa més de 100 anys, estes per tot el món , i es tracta d’ajuntar-se periòdicament per fer una gran gimcana en el que s’ha de córrer tot el possible i un cop acabat beure cervesa. M’havia convidat el Rus, tot justificant que és el lloc perfecte per fer contactes a les grans esferes, però com ell té feina m’hi porta l’America. El punt de trobada és al igual que el hiking, prop de la universitat d’agricultura els dissabtes a les 16 h. Cadascú porta si es pot un cotxe i s’ha de pagar 5 euros. Així que prèviament organitzat, et condueixen a un punt fora de la ciutat desconegut per començar. Abans també es solia fer a la mateixa ciutat, però es veu que la policia al veure gent corrent pel carrer sempre acabava detenint a algú.
Hi ha diferents grups, els d’expatriats que porten aquí mitja vida entre 40 i 70 anys, gent jove i soldats americans. Així que els cotxes aparquen, la gent (uns 30 o 40) baixen i es posen en rotllana. Les regles són fàcils. Algú prèviament ha marcat un camí, amb punts correctes i amb punts falsos, la gracia es trobar el camí, arribar fins a la meitat on es veu cervesa i continuar fins al final que es exactament el principi.
Seguir les indicacions no es complicat, però quan s’arriba a un encreuament, es fan petits grups, i cadascú rastreja diferents opcions. SI es troba una senyal es crida “On one”, si després se’n troba un altre segona es diu igualment “On two”, i si finalment ni ha un altre això vol dir que el camí es correcte i es crida “on cheked” . HI ha gent que va caminant, o passejant amb gossos i gent com els marins americans que corren com si els hi anés la vida. Aquests últims son objecte de broma de la resta.
Quan l’home (el dirigent d’aquesta setmana) ha donat les ordes tothom ha sortit disparat en tot el pla d’opcions que ens envoltaven. Els soldats, semblava que fugissin d’un atac enemic, jo no entenia res.
El recorregut era prop de la ciutat. Al principi tot era confús, seguíem indicacions falses sobre una antiga via de tren. Després la cosa ha començat a ser mes emocionant i he corregut junt amb els soldats. El camí era espectacular, al nord oest de la ciutat. Hem corregut alguns trams per la via del tren abandonada, per sobre un aqüeducte a 100 m sobre el terra on hi havia nens nedant, per entre edificis mig derruïts, per faveles, per jardins de palaus ja inexistents. Al fons veiem la fabrica de ciment. Surrealista, i meravellós, per llàstima no portava la càmera. NO portava res.
L’últim tros després de passar per l’aqüeducte de ferro i entrar als jardins on hi havia un mini parc d’atraccions , hem sortit al nord de l’avinguda Rudaqui. Tothom ens mirava i els Tajiks emulaven els nostres crits i reien “ON On ON”. Un cop a l’avinguda, quan venia un antic model de cotxe rus sobrecarregat i en direcció contraria, randomly ha perdut una roda. Jo junt amb els militars (com sempre eficients) encapçalava la comitiva. Així que ells amb els sentits aracnics al cent per cent s’han sobresaltat i s’han tirat a terra, hi ha hagut un estrident so, espurnes que sortien de l’amuptat eix que fregava amb el terra ,una roda, una llanta i altres peces que hem tingut que esquivar amagant-nos rere una jardinera d’uns 80 cm d’alt. Un ha rebut un petit impacte de la roda, res greu.
Un cop acabat, hem anat a casa del membre que ho organitzava. UN house. Un pati gegant, piscina i porxos de fusta. Alla com a qualsevol altre universitat anglesa carregada de tradicions, hem fet un cercle, hem begut cervesa i hem cantat cançons. Després ha tocat putejar als novells, una presentació publica, fer-nos beure cervesa tirar-nos-la pel damunt i ballar “like a virgin” dins la rotllana. En unes setmanes ens posaran sobre noms ridículs.
Després ha començat la festa. Dos cuiners preparaven xaslic i altres plats típics, i un grup de musica local, tocava cançons jueves de principi de segle. L’home de la casa es l’home al que m’haig d’acostar. Segons m’han dit: “ he is the guy”.