Personatges :

Com ja he dit aquesta setmana esta tranqui-la sense la cap. Tot i fer metre i mig i estar bastant prima, té caràcter i fa que les coses rutllin. L’oficina esta silenciosa,normalment aqui al parlar per telèfon la gent sol cridar. Algunes de les persones no les he vist fins dijous a la tarda, que s’han posat a treballar a corre cuita.
Potser han vingut perquè el mateix dijous teníem una festa d’aniversari, qui sap. Però com sempre, algú (no la cuinera que no sap el que es fa) ha cuinat un Plob. Arròs fregit, algunes verdures, carn i sobre tot (a l’estil Tajik) molt molt oli. I hem sortit a sopar al jardi. No cal dir-ho hi havia varis plats. Cervesa, sucs i vodka.
Aquestes celebracions són de les coses més emocionants que passen per aquí, potser mes inclús que els agents de la KGB. I això és degut a dos raons. Una, que és algo diferent. I dos, que algu que no és la cuinera fa de menjar en abundància i diversitat. Normalment els àpats a casa son amb poc menjar i sempre el mateix, així que a un se li treu la gana i ha de buscar altres opcions. El més fàcil és anar al mercat (amb 5 tendes de comestibles totes iguals), i triar un producte. No és fàcil, és realment com jugar a la ruleta russa; aqui la majoria de productes arriben ja en mal estat. La primera opció que un tria és si menjar una cosa artificial o algo artesanal. La primera opció es fiable, així que de norma un escull un producte com pot ser un paquet de galetes iranianes per 1 somoni, en compra 15 i s’alimenta d’allò mig més. És algo fiable i com més sucre porti més difícil es que estigui passat i més energia ens donarà. L’únic problema és que un bon dia t’aixeques proves a menjar una galeta i sembla que tingui un gust diferent, no és veritat però després de 15 dies de sobte el teu cos ja esta cansat del mateix sabor, i un ha d’optar per triar un altre cosa i llaçar les restants galetes. Així que tries algo altre cop artificial i sense saber per que te el mateix gust. Així que un s’arrisca al 50 per cent a caure malalt i provar algo artesanal. Com més car sigui el producte més probabilitats, doncs menys gent pot permetre’s el producte i menys trafic i renovació d’aquest hi ha. Així que amb bones probabilitats un guanya la loteria i es passa la resta de la setmana menjant iogurts de per si caducats de fa un mes o dos setmanes.

Així que veient el gran banquet que es prepara, seiem en rotllana agenollats; junt amb una sèrie de personatges dignes de la segona part de la pel•lícula Dick Tracy. Per començar hi havia un gegant envoltat de músculs, que de segur tenia tatutat amb Adenina al seu adn la paraula “persa”. Rapat,bigoti, amb una gran cicatriu al braç, que sol riure tot i que sempre esta n tensió mostrant la seva enorme esquena. Els seus avantpassats de segur van lluitat contra de Genghiskan. Després hi ha un home amb cara de granota, amb els ulls una mica separats i vermells de sang, la cara unflada apunt de fer explosió i completament vermell . Les dents de la part dreta de la seva boca d’aurades. Feina una setmana havia estat a l’hospital per problemes del cor, ara menjava sense parar, bevia, em servia vodka i fumava.
Teníem també el meu conductor, prim i de quasi dos metres que vestia una “gavardina” típica. Al meu costat, seia un home de poques paraules, que no parlava tajik amb el cabell blanc i que de segur havia fet els seus estudis, promocionats a Moscú per la KGB. Amb la pell curtida, pensatiu i increïblement intel•ligent. Potser l’haguéssim pogut trobar també d’agent doble per a la Mi6.
Un altre era el meu amic Charlot que sempre intentava saltar a corda sense aconseguir cap resultat. Avui com sempre de dandi, vestia amb robes blanques i massa grans.
I després gent més normal o amb alguna petita peculiaritat. Un d’ells per exemple, un home possiblement de procedència Uzbek, no parava de cantar i recitar poemes.
Així passava la nit, ells ballant el nou hit nacional, mentre jo i el meu company d’habitació Rus miraven.