
S’ha decidit fer jornada intensiva al matí, per poder tornar a la ciutat just dimecres tarda. Però com sempre hem tingut imprevistos. El problema aquest cop és que esperàvem l’arribada d’un camió amb material i documents, i aquests últims tenien que tornar signats a la capital. Així almenys dos persones s’havien d’esperar. EL que firma i el que els porta. Però com per norma general aquestes dos persones viatgen en cotxes diferents , 15 persones més havíem d’esperar.
Absurd. Hi havia un altre problema que radicava en el fet que per qüestions de seguretat, jo (l’únic no Tajik), no podia viatjar de nit. Així que en mig de la confusió he manifestat que jo no podia esperar. L’única opció que m’han donat, es que aquesta nit dormis a casa el conductor (a la capital) i que al dia següent arribes a l’oficina de la capital dient que acabava d’arribar. M’hi he negat dient que era absurd, que tots érem majors d’edat (jo el que menys) i que podíem ser tranquil•lament responsables dels nostres actes sense tenir-ho que amagar a ningú. No els hi ha fet puta gracia, amb el que al final han redistribuït els cotxes i el primer grup ha pogut sortir a les 16:30 en mig de la boira produïda pel vent Afgà.
En principi no estava jo molt convençut d’anar amb aquell cotxe, que era un taxi. Tot i que era infinitament més còmode, no era el meu habitual jeep. A més el conductor era un tio jove, que s’havia enganxat un aleró a la part posterior del vehicle. Un apunt: el 90 per cent dels accidents en aquests països soc xocs frontals en corbes per adelanatment. Un ha de conèixer al conductor....
Els primers problemes que hem tingut han sigut als chek-points. Al no portar la nostra matricula d’ONG ens han parat 3 vegades. I una, quan un militar (a la primera) ha fet una cop d’ull als ocupats, la seva expressió al veure’m a mi, mal vestit i sense afaitar en els últims 15 dies en mig de 4 TAjiks, ben arreglats preparats per arribar amb el sou a casa, ha sigut de “What the fuck”... però al final ens ha deixat passar.
Com ja he dit, el dia continuava tapat. Les tenebres Afganes, cobrien tot el país. El paisatge era d’una magnifica llum de mitja tarda, acompanyada d’un eclipsi lunar. Seguint els pics muntanyosos semblava que voléssim en un avio entre els núvols. Ja no es podia veure les muntanyes que ens vorejaven. I al arribar a l’estepa ha sigut pitjor. Degut als animals que pasturaven, hi havia trossos en els que ni tant sols podíem veure el part frontal del capo. Hem reduït la marxa a 15 km per hora i hem resat no xocar amb cap vaca. Cosa que fortuïtament no ha passat.
I el trajecte ha seguit altre cop per les muntanyes, en una hora en que tant sols la pròpia nit podia travessar “la boira”. La foscor començava a ser absoluta i temia que de cop i volta no poguéssim veure res. L’única llum que ens arribava eren la dels cotxes en contra direcció que ens impedien encara més veure per on passàvem.
Tot era nit, i de sobte amb un altre cotxe, un mur de llum encara més impenetrable.
Per avorriment i por, sentat rere el conductor i amb l’ajut del contorn de la seva porta, al veure un cotxe en sentit contrari, estudiava mirant pel costat esquerra si els dos portàvem un angle tal en el que no arribéssim a colisionar. Fins que de sobte, quan precisament estava fent això, la noia que seia al seient de l’acompanyat ha fet un xisclet. He tornat a mirar el cotxe que semblava que passava sense problemes, després he mirat per sobre l’espatlla del conductor cap al costat dret, i he vist el que estava apunt de fer BUM, contra el para-xocs. Un objecte amb forma de vaca s’ha llençat sobre nostre, m’he agafat bé al seient del conductor i l’ombra amb forma de vaca ha xocat i passat per sobre nostre. CARMAGEDUN! .
Bé, ara haig de dir el que posa en el meu llibre d’emergències en l’apartat de si atropelles/mates una vaca/persona en un país tercermundista. Tot i que no he llegit tota la guia (només l’índex), us diré que esta escrit en aquest capítol: En cas d’atropellar una vaca/persona, ¡donat a la fuga!. Sembla poc civilitzat, si, però en el cas que un eupopeu comet una infracció d’aquest caire en una area remota no civilitzada, el més probable es que la gent es prengui la justícia per la seva ma. Així que esta escrit: corre, busca un policia i que el teu xofer torni al lloc dels fets per encarregar-se’n . Per sort la mateixa boira ha cobert el crim.
Quan hem parat, hem pogut comprovar que el cotxe (tot i funcionar) estava destrossat i que la vaca (encara miraculosament amb forma de vaca) dempeus demanava un segon aslat. Així que igualment em sortit per potes arrossegant el parafang 80 km més fins a la ciutat.
Potser es cruel, aquesta reacció, i per sort avui només ha sigut un espant, però recordo un altre situació en que la cosa podia haver sortit molt malament. Un exemple:
Recordo, fa uns anys, quan estava de vacances amb una noia en un país africà, ens vam trobar un altre parella de nois italians de la nostra edat (21) i vam estar viatjant cap a llocs remots els 4 junts. En una de les travessies més llargues, degut a una riuada, vam tenir que estar esperant moltes hores fins arribar a l’estació d’autobusos de destí. Per gentilesa l’amo del micro-bus de 17 places i el conductor ens van oferir a acompanyar-nos fins l’hotel que desitgéssim de forma gratuïta. Eren les 2 del matí, i estàvem realment perduts. Just a 200 metres de l’antro al que els havíem demanat que ens portessin, també degut a les pluges l’autobús va quedar irremediablement atrapat sota 50 cm de fang.
Per sort, amb el soroll d’un motor patinant es va començar a formar un grup de tios negres que veien a ajudar-nos. Al final érem uns 20 o 30 empenyent, cavant i creant una superfície de fusta per les rodes... un merder que ens va portar unes 2 hores més. Al final, del no res, va aparèixer un camió de 8 rodes . Jo em vaig girar cap a la meva novia i li vaig dir “vamonos, aqui ya no hacemos nada” I ella va respondre com a bona samaritana “no podemos, toda esta gente trata de ayudarnos, no podemos dejarlos así” vaig afegir “si nos quedamos va a acabar mal” . I si, jo tenia raó. Un cop l’autobús fora de perill però encara no del tot encaminat. 20 negres migs despullats van començar a demanar-nos pasta.
L’amo del autobús, el típic negre de 120 kg que sembla un lluitador de sumo que esmorzi cada dia dos homes, ens va mirar indignat i els hi va dir que no portàvem diners. Cosa que en part era certa. I sense dubte va començar la guerra. EL conductor feia esforços per encaminar l’autobús. EL propietari va llençar alguns bitllets i després es va posar a lluitar a cops de punys amb els que intentaven pujar a l’autobús. L’italià i jo intentàvem mantenir a ratlla els que intentaven colar-se per la finestra (tenien els ulls injectats en sang) i de tant en tant ajudar al tio de 120 kg que no podia controlar tota la porta. Al principi, eren cops de puny. Després van aparèixer pals i matxets. La carnisseria era imminent. Hi havia homes pujant al sostre de l’autobús, i un cop de puny del propietari devia ser com una bona martellada a la cara. Per sort, al final, el conductor amb pocs principis va accelerar sense pietat i vam fugir de tal bogeria.
Per sort també en vam sortir il•lesos. Ningú en tenia la culpa, les masses es descontrolen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada