Però tot no es gloria:

Suposo que també s’ha de ser sincer. La vida sempre pot ser una broma si pots riure’t dels contratemps.
La vida pràcticament de clausura durant deu dies a vegades te moments desquiciants, en un altre lloc pots trobar la solució al problema aquí segurament no. Es pot fer un esqueix de petits atacs d’insectes, d’accidents, o de coses que no funcionen. Tot i així moltes vegades les coses encara més insignificants et poden fer embogir. La nostre cuinera per començar pràcticament cuina la mateixa sopa dia rere dia. Al principi era algo exòtic, amb molt de gust i color, però poc a poc, al tenir-ho com a plat únic uniforme i immutable es va transformat en un menú de menjador d’exèrcit .A més jo crec que en el fons dec ser bastant rígid en certs aspectes, no ho sé; però els horaris dels menjars (para za stol), estan lligats a fenòmens estranys. Com per exemple ara que m’acabo de creuar amb la cuinera (19h) i m’ha dit que era l’hora de sopar, simplement per que no hi ha electricitat a la meitat esquerra de l’edifici. El menú d’avui coliflor primer bullida i després fregida, cosa que sol fer quan se li acaben les idees.
Per acompanyar tenim el pa que no es pa, o es pa arab que esta bé, o compren una imitació europeïtzada de pa que fa una olor estranya i que es enganxós, segurament perquè no esta ben cuit. Un altre cosa difícil és el tema de l’aigua. On visc hi ha tants rius i rierols que al mercat no venen aigua que no porti gas. L’aigua amb gas es com veure aigua normal amb petites formigues que sembla que et caminin per dins de la boca i amb un gust estrany. El meu conductor al dir-li que siuplau compres aigua sense gas va respondre “Perque (pachimu) aigua sense gas, si esta per tot arreu, aqui no es ven”. Així que només hi ha l’opció de posar la cara al riu i arriscar-se o de beure té calent.
Un altre cosa, es el salut. Aqui es primordial, així que cada cop que entra algu a les oficines. I entrar entren perquè molts tenen poc a fer. Un s’ha d’aixecar i donar la mà a tothom. Salamalecum Kak dila? Jarasho? I al final es impossible concentrar-se en el que un feia.
Aixi, que al estar tant envoltat de gent, un busca moments d’intimitat i silenci fent una mica d’exercici, amb el que sovint apareix el vigilant o algun conductor a la espera i se senta a mirar. I quan un ja havia aconseguit ignorar-ho, apareix una vaca al jardí i el meu observador es posa a perseguir-la en cercles. Una broma no es cert? Una broma al final molesta. Per exemple ahir, dia en el que vaig començar a escoltar les gravacions amb mp3 de les lliçons de rus mentre feia algunes peses sense samarreta al meu gimnàs batejat “Dir Diagonal”, va venir l’especialista agrònom (un tio baixet amb tratge i que fa una olor desagradable), i insistia a que li ensenyes a saltar a corda. Un espectacle. L’home intentava saltar tot el que podia alhora que intentava donar la màxima potencia a la corda, amb l’espera’t resultat d’un nan fustigant-se sense motiu. Després volia fer peses a la banca, així que com Charlot, amb els seus mini bracets ha va acabar també ofegant-se amb el pes del pal, les peses i les totxanes.
O perquè no, altres episodis com que després de dies inventant-se converses amb un mateix i traduir-les al rus per passar l’avorriment i aprendre algo nou, un descobreix paraules que el desconcerten o descol•loquen. Així que m’he estat presentat a tothom així. “Hola em dic Sexe”?
Per sort la capital és un altre món, que excepte quan hi ha una plaga de puces o el gos es menja el teu correu, un recobrar la vida que tenia a Barcelona.
Així, que tot no es gloria, no tot brilla com l’or ni sempre es menja caviar. Tot i que a vegades si es pot també es troben a faltar coses com beure un got d’aigua fresca de l’aixeta, o baixar per les rambles amb amics per prendre algo amb una camisa negra nova, o estar en un concert envoltat de molta gent igual a un mateix amb tant de soroll que no pots sentit com crides. I les rosses es clar.