Altres vides

Discutia amb el traductor (Neo) quan tardava d’anar de casa seva fins a la capital (uns 20 km), i fàcilment m’ha explicat que un dia va fer la prova amb un amic a 100 km/h amb cotxe i que només els hi va caldre 4 minuts. Ha afegit també però que abans va estar un any i mig vivint a Moscow. La seva feina era de traductor en una empresa de construcció. La mateixa empresa havia creat en un descampat un campament a base de petits mòduls metàl•lics que apilats arribaven a tenir fins tres pisos. Hi havia gimnàs i restaurant. A Europa solem utilitzar aquest mòduls tipus lego per fer oficines provisionals.
Suposo que havia tingut sort. Tot i tenir en aquella època 24 anys treballava fent de traductor per als mils de Tajiks obrers de l’empresa. Una posició privilegiada que s’havia guanyat estudiant.
Va dir que no va conèixer a ningú. Vam parlar de les dones. Em va dir que no havia tingut contacte amb cap Russa, tampoc amb cap altre noi jove de la seva edat. Les Russes deia, eren a l’hora que guapíssimes , molt intel•ligents. Només estaven interessades si tenien un pis a la ciutat o eres del sud d’Europa, amb el que s’asseguraven que amb la descendència la sang es barrejaria per millorar. Un dels pocs dies que va anar a un club, però una noia se li va acostar per ensenyar-lo a ballar. Al cap d’una estona, va acostar-se un noi per emportar-se-la; ella s’hi va negar dient que tenia millor companyia i que es quedava. El meu amic però va insistir en que el millor per ella era marxar. Que podia fer amb una atractiva noia russa sense diners ni apartament? El lloc on ell vivia estava vigilat i s’hi accedia amb una targeta de seguretat.
Després preguntant per la seva novia, encuriosit per saber com havia viscut sense ella un any i mig, ell ha explicat, que no era la seva novia. Era un matrimoni de conveniència, que havia fet la seva mare amb una veïna. Era obvi que era algo habitual, però per un noi obert com ell, per mi tenia que ser difícil d’acceptar, per ell però, era normal. Segons he entès, no tenia cap tipus de sentiments al respecte, li era igual. No li agradava del tot la seva futura dona, però sabia que seria una bona esposa. Una dona de casa, sense res a fer ni dir.
A la universitat, quan estudiava només existien dos tipus de persones. La gent com ell que anava a estudiar i marxava cap a casa i els fills de ministres que sense fer gaire cosa tenien una vida com la nostre. No hi havia possibilitat d’anar a prendre algo, de sortir. Tajikistan canviava molt ràpid ara era un lloc més normal. Però entre 1999-2004 just 3 anys després de la guerra encara no hi havia masses possibilitats de res, ni tant sols de treballar en un dels múltiples restaurants donant com a cambrer un agradables somriure als europeus.
Ara escoltava una cançó de Nirvana i es defensava dient que a europa, la vida seguia un camí fix que ens guiava els diners. Quan estudiar, quan casar-nos, quan tenir un pis. Jo he contestat que per a ells tampoc era molt millor, ja que les tradicions els marcaven també la vida. Cap de les dos opcions gaudia d’absoluta llibertat. Jo però vivia a l’abisme entre les dos.