Avui mentre recollia informació a la web de la UNtj, i no feia més que trobar-me amb enllaços trencats, he optat per enviar un e-mail a la persona en càrrec i demanar informació.
El resultat ha sigut un e-mail que deia algo així: “Hauràs de venir fins aquí”
Així que he creuat la ciutat, he entrat al gran palau de la UNDP i he preguntat per la noia del e-mail. He tornat a demanar-li el mateix i la pobre era incapaç d’entendre el que deia. No en tenia ni idea del tema i això que ella era la responsable d’aquella secció. Així que ha optat per deixar-me el seu ordinador durant una hora i a accedir a tots els arxius compartits de la red interna. Poques coses més estúpides. No sabia ni com em deia jo, ni d’on venia i va i em deixa el despatx per mi sol. Altre vegada he pensat en el temps que he desaprofitat al costat d’en Gerard on hagués aprés a piratejar tot el sistema. Hi havia inclús el pasword apuntat a la taula.
Però en fi, suposo que en comptes de fer algo il•legal en quant a la privacitat dels altres, sempre puc tornar a la mateixa oficina i demanar a la mateixa noia que em deixi copiar més arxius. He estat 40 minuts descarregant carpetes d’un ordinador d’un home que ni conec.
A la tarda he anat a la piscina publica de Dushanbe. N’hi havia dos: La de fer llargs d’uns 30 o 40 metres. Olimpica, amb grades i tot, però sense aigua per que tenia fissures. I la piscina habilitada per nadar que era la de fer salts també olímpics. Encara hi havia l’estructura dels trampolins, sense trampolins ni escales. La profunditat era d’uns 5 metres, però l’aigua era verda i impossible de ser translúcida més allà de 20 cm. Tot el recinte era encimentat i decadent. Hi havia esquerdes a les parets. La piscina era descoberta, però als voltant on hi havia els canviadors, un pavelló esportiu i les dutxes que no funcionaven, tenien els vidres trencats i les habitacions desèrtiques. Tot era trist i decadent.
Les pistes de basquet tenien forats. Ferros creixent al terra donaven a entendre de l’existència d’un antic tobogan ja inexistent. El meu company anomenava a la piscina “piscina olímpica de MadMAx”.
No cal dir que la piscina era de l’època soviètica. No se si hi tornaré a nadar en aquelles aigües, però segur un dia hi vaig només a fer-hi fotos.
I altres coses estúpides. Aqui les noies Tajik tipus tradicional es pinten la distancia entre les dos celles com si només en tinguessin una. I per si mai veniu a TJ, netegeu el cotxe abans, perquè a la ciutat els policies us poden multar si no esta ben polit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada