4 de piques

Aquest matí, creuàvem el desert. Bé potser era una estepa. La veritat des de fa un mes el paisatge a canviat bastant. EL que abans eren valls verdes amb cabres pasturant, ara son muntanyes groguenques que deixen anar múltiples onades de llims i argila de color groc. Una era d’infinita extensió. Molesta. La sorra t’entra el nas i no pares d’esternudar, els pulmons en son els pitjors perjudicats.
Al mig d’aquesta extensió, en una poble situat en un creuament de carreteres i vies de tren hem tingut que parar. No sé exactament el nom ni la posició, però puc recordar un altre lloc igual que es deia Rancho al mig de Guatemala. Era un dels llocs horribles més preferits per mi. Ple de cotxes destrossats, cantines de mala mort, mercats ambulats i centenars de persones de tots els rangs i condicions socials. Allà hi podies trobar els millors amics i les mes males companyes, podies comprar i vendre qualsevol cosa a baix preu que acabes de baixar d’un camió o tren, i sobretot podia marxar i fugir en qualsevol direcció. Hi havia connexions amb Tikal, Flores, Guatemala, Antigua , Atitlan i fins i tot amb paciència podies arribar fins a Mèxic o Nicaragua. La ciutat cobria amb el que de lluny semblava deixalla una enorme extensió de terreny, ningú reparava emb tu si tu no ho feies amb ells.
Així que com allà em parat per buscar una peça de recanvi. Teníem el dipòsit de l’oli dels frens foradat, cosa perillosa, quan condueixes per carreteres amb amb penya-segats de mils de metres d’altitud. Amb el que he deixat el conductor amb el seu ja amic mecànic i he anat a donar una volta. Primer , he omplert el meu estomac amb una sopa i te per només 5 somonis i després he anat a passejar pels carres i bazars abarrotats de gent. I de sobte m’he fixat en una cosa que ja havia vist a la capital i a tots els altres països del tercer mon que he estat. Una carta de pòquer al terra mig trencada. Abans les recollia amb d’intenció de fer tenir-ne 48 de diferents, fins que un dia a un poblat anomenat Rumsiki (al Camerun, fent frontera amb Nigeria), vaig recollir una carta, d’entre tota una baralla trencada a la part posterior d’un mercat, on tot el terra estava cobert de restes de pollastre. Amb el que vaig arribar a la conclusió que allò només podia ser les restes d’algun tipus de ritual. Primer vaig pensar en abandonar totes les que havia recollit, no es que sigui supersticiós,però si crec en les pors dels altres, però després vaig pensar que si algu havia abandonat la seva mala sort alla, jo no podia deixar-la per segona vegada. No sé si aquí , en un país majoritàriament àrab, es fa cap tipus de ritual, només se que hi ha el mateix tipus de cartes. És podria fer una estadística de lo pobre que és un país en funció de les cartes que trobem per terra?
He estat una estona mes pensant en la carta, he recollit el quatre de piques i he anat a buscar el meu cotxe.
Per sort la meva sort encara no ha canviat, al arribar a l’oficina, tenia 3 paquets, plens de menjar cartes emotives, pel•lícules i llibres. I el millor de tot veure com en un dels paquets enviat per la familia també hi havia alguns llibres dedicats pels millors amics. És bo saber que la gent que t’estima es junta per recordar-te.