Verí d’himenòpters

Al hasing d’aquesta setmana, en el que vaig també oblidar la càmera, el vam fer prop del lloc de l’altre vegada. A les rodalies de la fàbrica de ciment. Fa dues setmanes al est de l’avinguda Rudaki i just al sud d el a fabrica, i aquesta al oest de l’avinguda; pujant i baixant algunes valls des d’on veiem la zona industrial i l’aqüeducte que vam travessar l’altre vegada i que ara rebassava aigua.
Tot era normal, fins que algu sense voler ha destruir desintencionadament un rusc d’abelles mentre corria. Així que en un petit pas entre dos arbustos, sense saber per que, tothom que hi passava era atacat. Els primers corredors se n’han emporprar dels que més. Jo 7 a les cames.
La cosa ha anar així: corria rere un home d’uns 50 anys, que de sobte es tira a terra (tapant l’únic pas que jo tenia) i intenta desfer-se d’algo que tenia a les cames. No he entès que passava fins que he notat algunes picades i m’ha creuar la cara un parell d’abelles amb males intencions. Així que li deixo anar : “Fuck you!, Run!”. Salto sobre seu i vaig surto a la carrera. Al arribar al següent check point els tres primers corredors (jo era el 4), tenien picades a la cara, cames i braços.
Però hem continuar. Aquest cop el recorregut era ple també d’arbustos amb punxes, així que cada poc, un zas, perfilava una lleugera línea vermella a la meva pell en record de l’arbust que acabava de deixar enrere.
Vam arribar al final. Un dels chofers va obrir el maleter d’un cotxe que contenia dos petites neveres de plàstic i vam obrir unes cerveses. Poc a poc la gent anava arribant i comentant el recorregut i les abelles. A poc a poc, a poc alguns van anar descobrint que eren al•lèrgics a les abelles. Un dels homes, va seure per reposar un segon i va entrar en xoc, alguns altres van adquirir extremitats gegantesques, i els soldats, preparats amb injectables els van començar a repartir i portar als greus a l’hospital. Poca broma.
Després del Hash, en comptes d’anar a la festa habitual, vaig anar al restaurant que corona la muntanya de Victory Parck, on es pot pujar en telefèric i en teoria es pot gaudir de les vistes de tota la ciutat. Un amic feia la seva festa de despedida després d’haver viscut 10 anys entre Tadjikistan i Turkmenistan. Quan l’ambient començava a decaure, vaig decidir anar amb l’altre única espanyola a un club anomenat Voston, a 700 metres al nord del palau presidencial. L’entrada era cara, les begudes a preus europeus i estava completament buit. En teoria però és dels millors llocs de la ciutat.
I diumenge ha passat tranquil•lament. Al matí com des de fa 5 mesos teníem 2 conills en una gàbia, i a la nit els teníem al plat. Al sopar hi havia una noia de la UN acabada d’arribar i que casualment havia conegut feia dos dies, quan jo passava per la seva oficina; el de la CE que vaig conèixer el primer dia al Irish; el nou director del teatre de l’opera, un italia que ha posat en escena Aida; el tio que marxa i que ha viscut deu anys aqui; i gent de la casa.
Només haig d’afegir, que gracies al meu amic Xavi, he tingut algo de que parlar amb el que seia a la meva dreta, el director del teatre de l’opera.

Nit

S’ha decidit fer jornada intensiva al matí, per poder tornar a la ciutat just dimecres tarda. Però com sempre hem tingut imprevistos. El problema aquest cop és que esperàvem l’arribada d’un camió amb material i documents, i aquests últims tenien que tornar signats a la capital. Així almenys dos persones s’havien d’esperar. EL que firma i el que els porta. Però com per norma general aquestes dos persones viatgen en cotxes diferents , 15 persones més havíem d’esperar.
Absurd. Hi havia un altre problema que radicava en el fet que per qüestions de seguretat, jo (l’únic no Tajik), no podia viatjar de nit. Així que en mig de la confusió he manifestat que jo no podia esperar. L’única opció que m’han donat, es que aquesta nit dormis a casa el conductor (a la capital) i que al dia següent arribes a l’oficina de la capital dient que acabava d’arribar. M’hi he negat dient que era absurd, que tots érem majors d’edat (jo el que menys) i que podíem ser tranquil•lament responsables dels nostres actes sense tenir-ho que amagar a ningú. No els hi ha fet puta gracia, amb el que al final han redistribuït els cotxes i el primer grup ha pogut sortir a les 16:30 en mig de la boira produïda pel vent Afgà.
En principi no estava jo molt convençut d’anar amb aquell cotxe, que era un taxi. Tot i que era infinitament més còmode, no era el meu habitual jeep. A més el conductor era un tio jove, que s’havia enganxat un aleró a la part posterior del vehicle. Un apunt: el 90 per cent dels accidents en aquests països soc xocs frontals en corbes per adelanatment. Un ha de conèixer al conductor....
Els primers problemes que hem tingut han sigut als chek-points. Al no portar la nostra matricula d’ONG ens han parat 3 vegades. I una, quan un militar (a la primera) ha fet una cop d’ull als ocupats, la seva expressió al veure’m a mi, mal vestit i sense afaitar en els últims 15 dies en mig de 4 TAjiks, ben arreglats preparats per arribar amb el sou a casa, ha sigut de “What the fuck”... però al final ens ha deixat passar.
Com ja he dit, el dia continuava tapat. Les tenebres Afganes, cobrien tot el país. El paisatge era d’una magnifica llum de mitja tarda, acompanyada d’un eclipsi lunar. Seguint els pics muntanyosos semblava que voléssim en un avio entre els núvols. Ja no es podia veure les muntanyes que ens vorejaven. I al arribar a l’estepa ha sigut pitjor. Degut als animals que pasturaven, hi havia trossos en els que ni tant sols podíem veure el part frontal del capo. Hem reduït la marxa a 15 km per hora i hem resat no xocar amb cap vaca. Cosa que fortuïtament no ha passat.
I el trajecte ha seguit altre cop per les muntanyes, en una hora en que tant sols la pròpia nit podia travessar “la boira”. La foscor començava a ser absoluta i temia que de cop i volta no poguéssim veure res. L’única llum que ens arribava eren la dels cotxes en contra direcció que ens impedien encara més veure per on passàvem.
Tot era nit, i de sobte amb un altre cotxe, un mur de llum encara més impenetrable.
Per avorriment i por, sentat rere el conductor i amb l’ajut del contorn de la seva porta, al veure un cotxe en sentit contrari, estudiava mirant pel costat esquerra si els dos portàvem un angle tal en el que no arribéssim a colisionar. Fins que de sobte, quan precisament estava fent això, la noia que seia al seient de l’acompanyat ha fet un xisclet. He tornat a mirar el cotxe que semblava que passava sense problemes, després he mirat per sobre l’espatlla del conductor cap al costat dret, i he vist el que estava apunt de fer BUM, contra el para-xocs. Un objecte amb forma de vaca s’ha llençat sobre nostre, m’he agafat bé al seient del conductor i l’ombra amb forma de vaca ha xocat i passat per sobre nostre. CARMAGEDUN! .
Bé, ara haig de dir el que posa en el meu llibre d’emergències en l’apartat de si atropelles/mates una vaca/persona en un país tercermundista. Tot i que no he llegit tota la guia (només l’índex), us diré que esta escrit en aquest capítol: En cas d’atropellar una vaca/persona, ¡donat a la fuga!. Sembla poc civilitzat, si, però en el cas que un eupopeu comet una infracció d’aquest caire en una area remota no civilitzada, el més probable es que la gent es prengui la justícia per la seva ma. Així que esta escrit: corre, busca un policia i que el teu xofer torni al lloc dels fets per encarregar-se’n . Per sort la mateixa boira ha cobert el crim.
Quan hem parat, hem pogut comprovar que el cotxe (tot i funcionar) estava destrossat i que la vaca (encara miraculosament amb forma de vaca) dempeus demanava un segon aslat. Així que igualment em sortit per potes arrossegant el parafang 80 km més fins a la ciutat.

Potser es cruel, aquesta reacció, i per sort avui només ha sigut un espant, però recordo un altre situació en que la cosa podia haver sortit molt malament. Un exemple:
Recordo, fa uns anys, quan estava de vacances amb una noia en un país africà, ens vam trobar un altre parella de nois italians de la nostra edat (21) i vam estar viatjant cap a llocs remots els 4 junts. En una de les travessies més llargues, degut a una riuada, vam tenir que estar esperant moltes hores fins arribar a l’estació d’autobusos de destí. Per gentilesa l’amo del micro-bus de 17 places i el conductor ens van oferir a acompanyar-nos fins l’hotel que desitgéssim de forma gratuïta. Eren les 2 del matí, i estàvem realment perduts. Just a 200 metres de l’antro al que els havíem demanat que ens portessin, també degut a les pluges l’autobús va quedar irremediablement atrapat sota 50 cm de fang.
Per sort, amb el soroll d’un motor patinant es va començar a formar un grup de tios negres que veien a ajudar-nos. Al final érem uns 20 o 30 empenyent, cavant i creant una superfície de fusta per les rodes... un merder que ens va portar unes 2 hores més. Al final, del no res, va aparèixer un camió de 8 rodes . Jo em vaig girar cap a la meva novia i li vaig dir “vamonos, aqui ya no hacemos nada” I ella va respondre com a bona samaritana “no podemos, toda esta gente trata de ayudarnos, no podemos dejarlos así” vaig afegir “si nos quedamos va a acabar mal” . I si, jo tenia raó. Un cop l’autobús fora de perill però encara no del tot encaminat. 20 negres migs despullats van començar a demanar-nos pasta.

L’amo del autobús, el típic negre de 120 kg que sembla un lluitador de sumo que esmorzi cada dia dos homes, ens va mirar indignat i els hi va dir que no portàvem diners. Cosa que en part era certa. I sense dubte va començar la guerra. EL conductor feia esforços per encaminar l’autobús. EL propietari va llençar alguns bitllets i després es va posar a lluitar a cops de punys amb els que intentaven pujar a l’autobús. L’italià i jo intentàvem mantenir a ratlla els que intentaven colar-se per la finestra (tenien els ulls injectats en sang) i de tant en tant ajudar al tio de 120 kg que no podia controlar tota la porta. Al principi, eren cops de puny. Després van aparèixer pals i matxets. La carnisseria era imminent. Hi havia homes pujant al sostre de l’autobús, i un cop de puny del propietari devia ser com una bona martellada a la cara. Per sort, al final, el conductor amb pocs principis va accelerar sense pietat i vam fugir de tal bogeria.
Per sort també en vam sortir il•lesos. Ningú en tenia la culpa, les masses es descontrolen.

Vent

Viento Afgano

Aquest matí l’oficina seguia deserta. A més sense donar-hi massa importància ahir nit es va aixecar un vent de l’est poc important, que aquest mati ha donat pas al següent fenomen atmosfèric.
Tot i ser les 8:30 encara no lluïa el sol. El cel estava cobert d’una espessa boira seca, i els objectes d’una pols que donava a entendre que havien estat immòbils durant mesos. I en realitat aquest argument no tenia sentit, la boira no feia passar el temps i la boira no podia no ser humida. Així que per primera vegada he vist el que ells diuen vent Afgà, que amb l’energia cinètica arrossega grans quantitats de pols , que durant el dia queda en suspensió i parcialment immòbils.
Les coses perden la seva claritat, es cobreixen de penombra, pols i temps. Podria ser que fóssim a Londres.

Pobles

Diari de bitàcola:

Avui finalment l’anarquia ha triomfat. Tothom, a allò de les 15 h ha desaparegut. A mitja tarda quan he sortit a fer una mica d’exercici he cregut que per fi el mon era tot per mi. Jajajaj. He somiat amb una capa i una espasa feta amb dos pals de fusta. En l’estona que he estat fora, només he sentit a un gat que he buscat i finalment he trobat perdut pel jardí. Era un gat de menys d’un pam.
Després seguint el rastre de pa fent-se al forn m’he topat amb la fantasmagòrica cuinera que m’ha servit un plat de basòfila i ha desaparegut. Tètricament he sopat agenollat en una taula preparada per 10. Els plats calents es refredaven amb l’alè que expiraven.
S’han fet les 12 i no ha passat res. L’estrany és que en aquest recinte viuen 3 persones més.
Bo!

Altres vides

Discutia amb el traductor (Neo) quan tardava d’anar de casa seva fins a la capital (uns 20 km), i fàcilment m’ha explicat que un dia va fer la prova amb un amic a 100 km/h amb cotxe i que només els hi va caldre 4 minuts. Ha afegit també però que abans va estar un any i mig vivint a Moscow. La seva feina era de traductor en una empresa de construcció. La mateixa empresa havia creat en un descampat un campament a base de petits mòduls metàl•lics que apilats arribaven a tenir fins tres pisos. Hi havia gimnàs i restaurant. A Europa solem utilitzar aquest mòduls tipus lego per fer oficines provisionals.
Suposo que havia tingut sort. Tot i tenir en aquella època 24 anys treballava fent de traductor per als mils de Tajiks obrers de l’empresa. Una posició privilegiada que s’havia guanyat estudiant.
Va dir que no va conèixer a ningú. Vam parlar de les dones. Em va dir que no havia tingut contacte amb cap Russa, tampoc amb cap altre noi jove de la seva edat. Les Russes deia, eren a l’hora que guapíssimes , molt intel•ligents. Només estaven interessades si tenien un pis a la ciutat o eres del sud d’Europa, amb el que s’asseguraven que amb la descendència la sang es barrejaria per millorar. Un dels pocs dies que va anar a un club, però una noia se li va acostar per ensenyar-lo a ballar. Al cap d’una estona, va acostar-se un noi per emportar-se-la; ella s’hi va negar dient que tenia millor companyia i que es quedava. El meu amic però va insistir en que el millor per ella era marxar. Que podia fer amb una atractiva noia russa sense diners ni apartament? El lloc on ell vivia estava vigilat i s’hi accedia amb una targeta de seguretat.
Després preguntant per la seva novia, encuriosit per saber com havia viscut sense ella un any i mig, ell ha explicat, que no era la seva novia. Era un matrimoni de conveniència, que havia fet la seva mare amb una veïna. Era obvi que era algo habitual, però per un noi obert com ell, per mi tenia que ser difícil d’acceptar, per ell però, era normal. Segons he entès, no tenia cap tipus de sentiments al respecte, li era igual. No li agradava del tot la seva futura dona, però sabia que seria una bona esposa. Una dona de casa, sense res a fer ni dir.
A la universitat, quan estudiava només existien dos tipus de persones. La gent com ell que anava a estudiar i marxava cap a casa i els fills de ministres que sense fer gaire cosa tenien una vida com la nostre. No hi havia possibilitat d’anar a prendre algo, de sortir. Tajikistan canviava molt ràpid ara era un lloc més normal. Però entre 1999-2004 just 3 anys després de la guerra encara no hi havia masses possibilitats de res, ni tant sols de treballar en un dels múltiples restaurants donant com a cambrer un agradables somriure als europeus.
Ara escoltava una cançó de Nirvana i es defensava dient que a europa, la vida seguia un camí fix que ens guiava els diners. Quan estudiar, quan casar-nos, quan tenir un pis. Jo he contestat que per a ells tampoc era molt millor, ja que les tradicions els marcaven també la vida. Cap de les dos opcions gaudia d’absoluta llibertat. Jo però vivia a l’abisme entre les dos.

Primer ramada

Ha començat el ramada. Creia que el primer dia era diumenge, però dissabte mentre sortíem cap a un altre dels remots llocs que visito he fet un comentari sobre les festes a el que en Saidali (el conductor) ha dit que aquell mateix dia era el començament, tot acompanyant-ho amb un somriure de nen innocent. I jo he reaccionat amb “M cago’n la puta”. Que fantàstic és que ningú t’entengui. El dia anterior l’havia passat a base de iogurts, i aquell mateix matí també, tot preparant l’estomac per el banquet que m’esperava. No havia menjat res en dos dies i no ho faria tampoc fins la nit.
Tenen prohibit menjar, beure i el sexe. El menjar és un mal tràngol, el beure i en segons quines condicions una tortura perillosa (sobre tot a l’estiu) i el sexe, bé a mi el sexe ara mateix m’era igual.

Personatges :

Com ja he dit aquesta setmana esta tranqui-la sense la cap. Tot i fer metre i mig i estar bastant prima, té caràcter i fa que les coses rutllin. L’oficina esta silenciosa,normalment aqui al parlar per telèfon la gent sol cridar. Algunes de les persones no les he vist fins dijous a la tarda, que s’han posat a treballar a corre cuita.
Potser han vingut perquè el mateix dijous teníem una festa d’aniversari, qui sap. Però com sempre, algú (no la cuinera que no sap el que es fa) ha cuinat un Plob. Arròs fregit, algunes verdures, carn i sobre tot (a l’estil Tajik) molt molt oli. I hem sortit a sopar al jardi. No cal dir-ho hi havia varis plats. Cervesa, sucs i vodka.
Aquestes celebracions són de les coses més emocionants que passen per aquí, potser mes inclús que els agents de la KGB. I això és degut a dos raons. Una, que és algo diferent. I dos, que algu que no és la cuinera fa de menjar en abundància i diversitat. Normalment els àpats a casa son amb poc menjar i sempre el mateix, així que a un se li treu la gana i ha de buscar altres opcions. El més fàcil és anar al mercat (amb 5 tendes de comestibles totes iguals), i triar un producte. No és fàcil, és realment com jugar a la ruleta russa; aqui la majoria de productes arriben ja en mal estat. La primera opció que un tria és si menjar una cosa artificial o algo artesanal. La primera opció es fiable, així que de norma un escull un producte com pot ser un paquet de galetes iranianes per 1 somoni, en compra 15 i s’alimenta d’allò mig més. És algo fiable i com més sucre porti més difícil es que estigui passat i més energia ens donarà. L’únic problema és que un bon dia t’aixeques proves a menjar una galeta i sembla que tingui un gust diferent, no és veritat però després de 15 dies de sobte el teu cos ja esta cansat del mateix sabor, i un ha d’optar per triar un altre cosa i llaçar les restants galetes. Així que tries algo altre cop artificial i sense saber per que te el mateix gust. Així que un s’arrisca al 50 per cent a caure malalt i provar algo artesanal. Com més car sigui el producte més probabilitats, doncs menys gent pot permetre’s el producte i menys trafic i renovació d’aquest hi ha. Així que amb bones probabilitats un guanya la loteria i es passa la resta de la setmana menjant iogurts de per si caducats de fa un mes o dos setmanes.

Així que veient el gran banquet que es prepara, seiem en rotllana agenollats; junt amb una sèrie de personatges dignes de la segona part de la pel•lícula Dick Tracy. Per començar hi havia un gegant envoltat de músculs, que de segur tenia tatutat amb Adenina al seu adn la paraula “persa”. Rapat,bigoti, amb una gran cicatriu al braç, que sol riure tot i que sempre esta n tensió mostrant la seva enorme esquena. Els seus avantpassats de segur van lluitat contra de Genghiskan. Després hi ha un home amb cara de granota, amb els ulls una mica separats i vermells de sang, la cara unflada apunt de fer explosió i completament vermell . Les dents de la part dreta de la seva boca d’aurades. Feina una setmana havia estat a l’hospital per problemes del cor, ara menjava sense parar, bevia, em servia vodka i fumava.
Teníem també el meu conductor, prim i de quasi dos metres que vestia una “gavardina” típica. Al meu costat, seia un home de poques paraules, que no parlava tajik amb el cabell blanc i que de segur havia fet els seus estudis, promocionats a Moscú per la KGB. Amb la pell curtida, pensatiu i increïblement intel•ligent. Potser l’haguéssim pogut trobar també d’agent doble per a la Mi6.
Un altre era el meu amic Charlot que sempre intentava saltar a corda sense aconseguir cap resultat. Avui com sempre de dandi, vestia amb robes blanques i massa grans.
I després gent més normal o amb alguna petita peculiaritat. Un d’ells per exemple, un home possiblement de procedència Uzbek, no parava de cantar i recitar poemes.
Així passava la nit, ells ballant el nou hit nacional, mentre jo i el meu company d’habitació Rus miraven.

Anys i Ramadans

Tal i com la setmana passada dia rere dia les temperatures pujaven, aquesta sembla que la temperatura corre a l’inversa. Serà que l’equinox d’estiu ja ha quedat enrere. Serà que a la diferència de temperatures a les muntanyes es variables. I que quan tothom creia que a Khovaling no passava res, les coses canviaven diàriament. Aquesta setmana tenim un nou traductor, és la versió Mongol de “Kienu Ribs”, si aquest ja en te cara aquest és completament Mongol o Uzbek. Un noi cosmopolita (de Dushanbe), ben vestit i de 26 anys. Simpàtic, un anglès perfecte.
Per variar els cotxes que tenim estan espatllats, i com la cap aquesta setmana està a Italia, el seu segon Tajik, m’ha llogat un taxi, per poder moure’m. No crec que ella i estigues d’acord, però com sóc l’únic blanc al final del riu amazònic les regles ens són iguals. Correrem per la selva, crearem un exercit i traficarem amb Ivori, o per falta d’or blanc, ho farem amb or d’aurat.
Així que com tampoc opto per dur el meu conductor/traductor li dic a un company que m’emporto a Neo. Que?. Que marxo amb el traductor. Ok. Vaig a parlar amb el taxista que m’espera al carrer, li ensenyo la llista i li dic “Ia jochu paidiom tam” senyalant un poble d’una llista. Ell em contesta que no sap si hi pot anar per que no coneix la carretera i el seu cotxe es massa baix. Després arriba Neo (el traductor), li diu un parell de noms d ela llista i ell n’accepta un. Cosa que m’ha donat a entendre que no sap llegir o almenys en caràcters llatins.
Enfilem carretera amunt i passem varis poblats que estenen blat al mig de la carretera. AL no tenir un moli, els cotxes prensen el blat, i després ells en separen la part interessant. AL principi creia que era un mètode bastant ineficient, però al veure’n el resultat, sembla prou satisfactori. Cal dir que les carreteres estan asfaltades, o almenys a trossos.
Primer poblat, passeig, dinar amb el cap, i despedida. El noi cosmopolita mira un carrer que s’enfila muntanya amunt, amb cases de fang, algunes piles de blat i uuns burros pasturant i anuncia “Gospadi! Thats Afganistan”, jo comprovo el GPS i responc no Agfanistan Està a 30 km en aquella direcció.
És increïble la facilitat que tenen en convidar-te els homes, i la rapidesa en que les dones preparen alguna cosa. Ens han portat un únic plat de fusta pels tres (conductor, Neo i jo), el plat es una sopa (per variar), amb troços de carn fregida, ceba, algunes plantes que no se que són, i espaguetis per primera vegada en aquest país al dente. Penso en la meva “jefa”. Mengem mentre ells parlen i em tradueixen alguna cosa, i m’expliquen que el cap participa en unes competicions en aquestes muntanyes(!!! Altíssimes), que consisteixen amb perseguir amb cavalls una cabra. Qui guanya, obté normalment un cotxe i diners. Ell no deu haver guanyat mai per que no he vist cap cotxe aparcat fora. En menys de mitja hora som al nostre cotxe.
De camí a un altre poblat, pugem a una noia jove que va en direcció a Baljuon (20 km), 200 metres mes enllà ens fa parar a recollir a la seva germana. Les dos van vestides de manera tradicional, amb unes sabates de mini tacó, un bolso, i una ampolla d’aigua de 8 litres en la que només hi queden 2. Més endavant pugen els seus marits o germans. Anem a tota velocitat entre colls de muntanya escoltant musica Afgana a tot drap.
Deixem als passatgers, i enfilem una carretera de pols cap al nostre destí. Les muntanyes son prats verds, per allà on passen humans i animals, el camí es converteixen un paisatge lunar, i jo trobo en falta les meves ulleres per tempesta de sorra que vaig comprar per 1 euro a la tenda de roba jea-joe.
Arribem passat la una i ens tornen a fer menjar. L’avi de la família ens explica les seves dos peregrinacions a la meca. És un home gran, si hagués d’apostar diria 120 anys, coix, sense dents, amb un agradable somriure i amb una llarga barba blanca de talibà que es pentina contínuament. Al marxar em diu que doni records a Korea, no tinc cara de “xino”, però ho faré arribat el moment.
De camí de tornada pregunto a Neo si esta casat. Respon que ho farà després del Ramada, que comença aquest dissabte i durarà un més. M’agradaria saber com és la seva futura dona. Tajik tradicional, o cosmopolita europeïtzada. Sigui com sigui preciosa segur.
Al arribar ens creuem a la cuinera que va amb la seva filla adolescent que l’ajuda habitualment a cuinar, tindrà un 15 anys i estic segur que pretén que encomanar-me-la , la setmana passada em va dir “Ona, nrabitcia tibia”.

Aniversari

Dies moguts. Dijous, tot i així va ser tranquil, al arribar i descobrir alguns paquets plens d’embotit, vaig trucar a alguns amics per compartir-los. Que millor que veure com algu ho gaudeix plenament i no deixa de fer comentaris sobre la carn. Comença a haver-hi un grup fix, l’alemany, el rus, l’americà i jo. Tot grans potencies mundials i jo. Jo contribueixo amb el fuet i xoriço i el rus porta 3 botelles de vi espanyol i dos de moldau. Menjar, beure i puros. Marxem aviat perquè ells treballen al dia següent.
Al dia següent com ja estava anunciat anem al Sagafredo a l’exposició d’un nou llibre de fotografies d’un periodista francès. Un llibre pèssim, fotografies més que normals i una editorial Tajik. Demanem vi, gelat i amb l’americà compartim un carpaccio de salmó. Per sort ens ajuntem amb un grup jove que treballa en un altre ONG i un periodista del Times. Deixem que en facin fora a una hora prudent i directes cap al Irish. Les begudes corren a conte dels altres. Aquest cap de setmana esta més mogut, la gent no es fora i com sempre hi ha un gran grup de marines americans. Bevem fins que altre vegada apaguen la musica i encenen les llums i algu proposa anar a un lloc anomenat port Said. 1km direcció nord a l’avinguda Rudaki. Segons tenia entès les discoteques eren antros, sempre amb baralles i putes; en realitat però com a tot arreu hi ha gent Tajik jove amb ganes de passar-ho bé. Les begudes son bastant econòmiques i el que si es cer es que el grup altre vegada de soldats americans esta envoltat d’un ambient estrany. Però no deixa de ser una nit tranquil•la.
Al dia següent a part d e varis encàrrecs, el més especial es anar de Hasing. El Hasing és un “club” anglès format potser fa més de 100 anys, estes per tot el món , i es tracta d’ajuntar-se periòdicament per fer una gran gimcana en el que s’ha de córrer tot el possible i un cop acabat beure cervesa. M’havia convidat el Rus, tot justificant que és el lloc perfecte per fer contactes a les grans esferes, però com ell té feina m’hi porta l’America. El punt de trobada és al igual que el hiking, prop de la universitat d’agricultura els dissabtes a les 16 h. Cadascú porta si es pot un cotxe i s’ha de pagar 5 euros. Així que prèviament organitzat, et condueixen a un punt fora de la ciutat desconegut per començar. Abans també es solia fer a la mateixa ciutat, però es veu que la policia al veure gent corrent pel carrer sempre acabava detenint a algú.
Hi ha diferents grups, els d’expatriats que porten aquí mitja vida entre 40 i 70 anys, gent jove i soldats americans. Així que els cotxes aparquen, la gent (uns 30 o 40) baixen i es posen en rotllana. Les regles són fàcils. Algú prèviament ha marcat un camí, amb punts correctes i amb punts falsos, la gracia es trobar el camí, arribar fins a la meitat on es veu cervesa i continuar fins al final que es exactament el principi.
Seguir les indicacions no es complicat, però quan s’arriba a un encreuament, es fan petits grups, i cadascú rastreja diferents opcions. SI es troba una senyal es crida “On one”, si després se’n troba un altre segona es diu igualment “On two”, i si finalment ni ha un altre això vol dir que el camí es correcte i es crida “on cheked” . HI ha gent que va caminant, o passejant amb gossos i gent com els marins americans que corren com si els hi anés la vida. Aquests últims son objecte de broma de la resta.
Quan l’home (el dirigent d’aquesta setmana) ha donat les ordes tothom ha sortit disparat en tot el pla d’opcions que ens envoltaven. Els soldats, semblava que fugissin d’un atac enemic, jo no entenia res.
El recorregut era prop de la ciutat. Al principi tot era confús, seguíem indicacions falses sobre una antiga via de tren. Després la cosa ha començat a ser mes emocionant i he corregut junt amb els soldats. El camí era espectacular, al nord oest de la ciutat. Hem corregut alguns trams per la via del tren abandonada, per sobre un aqüeducte a 100 m sobre el terra on hi havia nens nedant, per entre edificis mig derruïts, per faveles, per jardins de palaus ja inexistents. Al fons veiem la fabrica de ciment. Surrealista, i meravellós, per llàstima no portava la càmera. NO portava res.
L’últim tros després de passar per l’aqüeducte de ferro i entrar als jardins on hi havia un mini parc d’atraccions , hem sortit al nord de l’avinguda Rudaqui. Tothom ens mirava i els Tajiks emulaven els nostres crits i reien “ON On ON”. Un cop a l’avinguda, quan venia un antic model de cotxe rus sobrecarregat i en direcció contraria, randomly ha perdut una roda. Jo junt amb els militars (com sempre eficients) encapçalava la comitiva. Així que ells amb els sentits aracnics al cent per cent s’han sobresaltat i s’han tirat a terra, hi ha hagut un estrident so, espurnes que sortien de l’amuptat eix que fregava amb el terra ,una roda, una llanta i altres peces que hem tingut que esquivar amagant-nos rere una jardinera d’uns 80 cm d’alt. Un ha rebut un petit impacte de la roda, res greu.
Un cop acabat, hem anat a casa del membre que ho organitzava. UN house. Un pati gegant, piscina i porxos de fusta. Alla com a qualsevol altre universitat anglesa carregada de tradicions, hem fet un cercle, hem begut cervesa i hem cantat cançons. Després ha tocat putejar als novells, una presentació publica, fer-nos beure cervesa tirar-nos-la pel damunt i ballar “like a virgin” dins la rotllana. En unes setmanes ens posaran sobre noms ridículs.
Després ha començat la festa. Dos cuiners preparaven xaslic i altres plats típics, i un grup de musica local, tocava cançons jueves de principi de segle. L’home de la casa es l’home al que m’haig d’acostar. Segons m’han dit: “ he is the guy”.

4 de piques

Aquest matí, creuàvem el desert. Bé potser era una estepa. La veritat des de fa un mes el paisatge a canviat bastant. EL que abans eren valls verdes amb cabres pasturant, ara son muntanyes groguenques que deixen anar múltiples onades de llims i argila de color groc. Una era d’infinita extensió. Molesta. La sorra t’entra el nas i no pares d’esternudar, els pulmons en son els pitjors perjudicats.
Al mig d’aquesta extensió, en una poble situat en un creuament de carreteres i vies de tren hem tingut que parar. No sé exactament el nom ni la posició, però puc recordar un altre lloc igual que es deia Rancho al mig de Guatemala. Era un dels llocs horribles més preferits per mi. Ple de cotxes destrossats, cantines de mala mort, mercats ambulats i centenars de persones de tots els rangs i condicions socials. Allà hi podies trobar els millors amics i les mes males companyes, podies comprar i vendre qualsevol cosa a baix preu que acabes de baixar d’un camió o tren, i sobretot podia marxar i fugir en qualsevol direcció. Hi havia connexions amb Tikal, Flores, Guatemala, Antigua , Atitlan i fins i tot amb paciència podies arribar fins a Mèxic o Nicaragua. La ciutat cobria amb el que de lluny semblava deixalla una enorme extensió de terreny, ningú reparava emb tu si tu no ho feies amb ells.
Així que com allà em parat per buscar una peça de recanvi. Teníem el dipòsit de l’oli dels frens foradat, cosa perillosa, quan condueixes per carreteres amb amb penya-segats de mils de metres d’altitud. Amb el que he deixat el conductor amb el seu ja amic mecànic i he anat a donar una volta. Primer , he omplert el meu estomac amb una sopa i te per només 5 somonis i després he anat a passejar pels carres i bazars abarrotats de gent. I de sobte m’he fixat en una cosa que ja havia vist a la capital i a tots els altres països del tercer mon que he estat. Una carta de pòquer al terra mig trencada. Abans les recollia amb d’intenció de fer tenir-ne 48 de diferents, fins que un dia a un poblat anomenat Rumsiki (al Camerun, fent frontera amb Nigeria), vaig recollir una carta, d’entre tota una baralla trencada a la part posterior d’un mercat, on tot el terra estava cobert de restes de pollastre. Amb el que vaig arribar a la conclusió que allò només podia ser les restes d’algun tipus de ritual. Primer vaig pensar en abandonar totes les que havia recollit, no es que sigui supersticiós,però si crec en les pors dels altres, però després vaig pensar que si algu havia abandonat la seva mala sort alla, jo no podia deixar-la per segona vegada. No sé si aquí , en un país majoritàriament àrab, es fa cap tipus de ritual, només se que hi ha el mateix tipus de cartes. És podria fer una estadística de lo pobre que és un país en funció de les cartes que trobem per terra?
He estat una estona mes pensant en la carta, he recollit el quatre de piques i he anat a buscar el meu cotxe.
Per sort la meva sort encara no ha canviat, al arribar a l’oficina, tenia 3 paquets, plens de menjar cartes emotives, pel•lícules i llibres. I el millor de tot veure com en un dels paquets enviat per la familia també hi havia alguns llibres dedicats pels millors amics. És bo saber que la gent que t’estima es junta per recordar-te.

Uzbequistan :

En un altre dels banquets que freqüento, he preguntat a un altre comensal (el germà del líder), després de que em preguntes de on venia: “Ti sanesh adrugai spanish, adrugai chto pirixadit zdies?” I ella ha contestat que no. Que mai havia vist cap espanyol per aquestes terres, que no n’havia conegut mai cap.
Abans d’anar a dormir ahir vaig veure la peli “la casa dorada de samarcanda” De Corto Maltés. En la peli, després de rescatar al seu amic a la presó de Samarcanda , en mig de la guerra entre Rusos/Armenis i Turcs, es dirigeixen en direcció sud cap a Afganistan i just abans d’arribar a la frontera per uns moments es donen conte de que el tresor que va amagar Alexandre Magne esta ocult alla mateix. Area que ara es deu dir Tajikistan. Un altre aventura fictícia que d’una manera o un altre és part de l’historia d’aquest país. Sigui com sigui la segona quinzena de setembre agafaré un tren des de la capital cap a Uzbekistan, per conèixer per fir l’antiga Samarcanda. Tren que si volgués em duria fins a Moscú, per només de 500 somonis.
Abans Uzbequistan o gran part d’ ell era domini de Tajikistan. EN aquells temps segurament, no tenien aquests noms, però tot hi així les rivalitats polítiques entre els països continuen de forma absurda. A èpoques un dona electricitat a l’altre i en altres un subministra l’aigua que l’altre necessita. Així que quan les tensions polítiques augmenten, ambos països tanquen les aixetes. A més segons m’han dit Uzbequistan (més ric) va minar la frontera per tal que Tajiks no poguessin creuar per les muntanyes a peu.

Age of empires

Però tot no es gloria:

Suposo que també s’ha de ser sincer. La vida sempre pot ser una broma si pots riure’t dels contratemps.
La vida pràcticament de clausura durant deu dies a vegades te moments desquiciants, en un altre lloc pots trobar la solució al problema aquí segurament no. Es pot fer un esqueix de petits atacs d’insectes, d’accidents, o de coses que no funcionen. Tot i així moltes vegades les coses encara més insignificants et poden fer embogir. La nostre cuinera per començar pràcticament cuina la mateixa sopa dia rere dia. Al principi era algo exòtic, amb molt de gust i color, però poc a poc, al tenir-ho com a plat únic uniforme i immutable es va transformat en un menú de menjador d’exèrcit .A més jo crec que en el fons dec ser bastant rígid en certs aspectes, no ho sé; però els horaris dels menjars (para za stol), estan lligats a fenòmens estranys. Com per exemple ara que m’acabo de creuar amb la cuinera (19h) i m’ha dit que era l’hora de sopar, simplement per que no hi ha electricitat a la meitat esquerra de l’edifici. El menú d’avui coliflor primer bullida i després fregida, cosa que sol fer quan se li acaben les idees.
Per acompanyar tenim el pa que no es pa, o es pa arab que esta bé, o compren una imitació europeïtzada de pa que fa una olor estranya i que es enganxós, segurament perquè no esta ben cuit. Un altre cosa difícil és el tema de l’aigua. On visc hi ha tants rius i rierols que al mercat no venen aigua que no porti gas. L’aigua amb gas es com veure aigua normal amb petites formigues que sembla que et caminin per dins de la boca i amb un gust estrany. El meu conductor al dir-li que siuplau compres aigua sense gas va respondre “Perque (pachimu) aigua sense gas, si esta per tot arreu, aqui no es ven”. Així que només hi ha l’opció de posar la cara al riu i arriscar-se o de beure té calent.
Un altre cosa, es el salut. Aqui es primordial, així que cada cop que entra algu a les oficines. I entrar entren perquè molts tenen poc a fer. Un s’ha d’aixecar i donar la mà a tothom. Salamalecum Kak dila? Jarasho? I al final es impossible concentrar-se en el que un feia.
Aixi, que al estar tant envoltat de gent, un busca moments d’intimitat i silenci fent una mica d’exercici, amb el que sovint apareix el vigilant o algun conductor a la espera i se senta a mirar. I quan un ja havia aconseguit ignorar-ho, apareix una vaca al jardí i el meu observador es posa a perseguir-la en cercles. Una broma no es cert? Una broma al final molesta. Per exemple ahir, dia en el que vaig començar a escoltar les gravacions amb mp3 de les lliçons de rus mentre feia algunes peses sense samarreta al meu gimnàs batejat “Dir Diagonal”, va venir l’especialista agrònom (un tio baixet amb tratge i que fa una olor desagradable), i insistia a que li ensenyes a saltar a corda. Un espectacle. L’home intentava saltar tot el que podia alhora que intentava donar la màxima potencia a la corda, amb l’espera’t resultat d’un nan fustigant-se sense motiu. Després volia fer peses a la banca, així que com Charlot, amb els seus mini bracets ha va acabar també ofegant-se amb el pes del pal, les peses i les totxanes.
O perquè no, altres episodis com que després de dies inventant-se converses amb un mateix i traduir-les al rus per passar l’avorriment i aprendre algo nou, un descobreix paraules que el desconcerten o descol•loquen. Així que m’he estat presentat a tothom així. “Hola em dic Sexe”?
Per sort la capital és un altre món, que excepte quan hi ha una plaga de puces o el gos es menja el teu correu, un recobrar la vida que tenia a Barcelona.
Així, que tot no es gloria, no tot brilla com l’or ni sempre es menja caviar. Tot i que a vegades si es pot també es troben a faltar coses com beure un got d’aigua fresca de l’aixeta, o baixar per les rambles amb amics per prendre algo amb una camisa negra nova, o estar en un concert envoltat de molta gent igual a un mateix amb tant de soroll que no pots sentit com crides. I les rosses es clar.

Hay un judio en mi

Ja estem a Agost, la primera setmana acabarà més o menys al Iris celebrant el meu aniversari. Aquesta es presenta estranyament amb nous successos. La primera cosa (sempre apassionant perquè aqui no passa gaire) és que ens acompanya un nou membre Italià, que esta començant un projecte en un altre zona del sud, i vol saber com estem fent les coses aquí. Així que el primer dia d’aquesta setmana (nidielia) l’he acompanyat a veure com fem les coses aqui. Un matí interessant, des del punt de vista geològic, ja que ell es geòleg i he tingut l’oportunitat de fer-li moltes preguntes. Les muntanyes que rodegen les valls són com es pot veure a les fotos, creades amb sorra molt fina, i quasi sense cap roca. Així que al primer contacte amb l’aigua, es creen parets impermeables, que fan que l’aigua només pugui córrer, per la conca del riu, on hi ha pedres. Així es com es creen exactament pous d’aigua de pluja a la ciutat de Venecia. Però també és un problema per les fonts on nosaltres hi connectem tuberies, ja que són petites i fàcilment poden canviar de configuració i tenir la sortida d’aigua més avall. Cosa que pot succeir molt fàcilment al haver-hi algun terratrèmol, i aquí sens dubte n’hi ha.
Un altres cosa interessant que he descobert, és que just per sobre del nivell on nosaltres treballem, hi ha gent amb cubells foradats o amb el cul de reixeta removent grans quantitats de sorra i filtrant l’aigua. Busquen or! . Or fluvial, que sol aparèixer en èpoques de pluja (ara no) i que òbviament denota l’existència de mines subterrànies més grans. Preguntant preguntant, he arribat a la següent relació: 1 gram d’or a una puresa del 93 per cent, 100 somonis. Seria interessant tornar a casa carregat amb Or, Caviar i Vodka. Tot i la crisis seria un nadal diferent o millor que conformar-se només amb or, incens i mirra.
Mentre anàvem amb cotxe a més, em creuat un grup de 4 homes armats. És la primera vegada que veig un grup així aquí, pel que fa a mi m’han donat bastant de respecte. No anaven ben uniformats, de fet cada uns vestia de manera dispar. O amb uns pantalons militars, o amb jaqueta, etc. Així que estúpidament he dit que potser anaven de caça. Amb Ak-47? Ha siguit un comentari estúpid, tardarien més a recuperar trossets de conill que en veure’n un. Desprès ha resultat que eren policies, que per res tenien cara de bons amics, ni semblava que anessin ni busquessin res.
Per acabar un apunt divertit final. Al tornar després de dinar, he buscat com es deia “Sexe” en Rus i per la meva sorpresa la paraula precedent a “sexo” en el meu diccionari castellà era exactament Пол, que en alfabet llatí s’escriu i pronuncia Pol.

Caviar i Vodka

Avui últim dia a la ciutat he anat a sopar al restaurant Ucraïnès de Dushanbé, prop de la "Opera Ballet". El menú ha sigut peix fumat amb cebes i patates, caviar vermell amb torrades, 10 ml de Vodka per renovar el gust després de cada cullerada, aigua i cafè.

Quan hagués pagat per això a Barcelona? Aquí 10 euros.

Trekking with big fishes

A les nou he baixat per l’avinguda Rudaki (sud), fins a la primera cantonada després de d’universitat d’agricultura, on hi ha un petit parking.
Allà he esperat uns 20 minuts i ha començat a aparèixer gent que s’apuntava a la sessió setmanal (diumenges a les 9 en estiu a les 10 en hivern) del club d’excursionistes, organitzat per dos nois rusos i el conductor Tajik. No s’ha de fer reserva. Normalment hi ha entre 15 o 25 persones, avui però només érem 7. O més aviat 6 tios guays i jo. Un home de l’ambaixada americana amb el que ja havia parlat al Irish Pub, un angles de matrícula vermella, un altre de la UN amb una gorra que segons ell li havia regalat Angelia Jolie, un del Worl Bank i gent per l’estil. Gent gran que tot i que semblava que el seu lloc estava millor rere una taula rere una secretaria eren uns “fieras” pujant muntanyes. Al final però no érem prous per anar al glaçar i em anat a un lloc més proper, situat la metaixa area de Barsob,al nord de la ciutat.
Així que em fet una caminada d’uns 3 km en línea recta des de:
Lat= 38.835611790º Lon= 68.889338169º Punt situat sobre el mini generador d’electricitat d’un poble anomenat Tacob.
Fins a una petita cascada situada a:
lat="38.808904700" lon="68.894406790"
Tot i que la ruta no té pèrdua seguint la direcció i cami, he salvat un Track amb el GPS de 1000 punts per si algu s’anima a repetir-ho algun dia. La llàstima és que no puc adjuntar arxius al blog. Tot i així el guia estarà cada diumenge esperant amb la seva furgoneta gent nova per portar a donar una volta
Al tornar com l’excursió ha sigut en un lloc proper i em tornat mes aviat de l’habitual, hem anat al restaurant mexica. Situat a uns 200 metres al sud est del punt per partida, a fer unes quesdilles i unes cerveses.
Benvolguda civilització.

En la següent web podeu trobar l'informació GPS de tota la ruta a peu.

GPS Track

Sé que la web no es gran cosa, però just estic aprenent a disenyar amb HTML.Per això hi ha imatges i texts random arreu. Només son proves.

Primer trekking per Tajikistan

Primer Trekking per Tajikistan

барсоЪ

Avui ha sigut un altre dia agradable. He preparat el dinar per uns amics Rusos que treballàvem fins al mig dia. Després hem fet un passeig per la zona muntanyosa del nord un area anomenada барсоЪ, hem caminat uns 20 minuts fins a unes petites cascades on ens em banyat amb aigua congelada, i al tornar em anat al que no era un restaurant arab sinó Libanes al que vam anar l’altre dia. Vi, puros cubans i cafè turc. M’han passat també el contacte per anar demà (com fa un grup cada diumenge) a un glaciar prop de la ciutat a 2500 metres d’alçada. La tornada a casa amb taxi ha sigut una pujada de moral. M’he dirigit a un taxista i he dit en rus “Hola, vull anar a tal lloc, quan em costa?” al que ha contestat “10 somonis”, “Esta l’avinguda rudaki encara tancada” “si”. Pel que he suposat el meu rus no esta gents malament, normalment quan he pres altres taxis des del mateix lloc per anar a casa amb altre gent sempre els hi han demanat al principi 30, i avui el preu inicial només era de 10.
En teoria la setmana que ve hauria d’anar a fer un treking de tres dies amb la meva jefa als Pamirs (segones muntanyes més altes del món), per desgracia encara no tinc els papers en regla i és una zona en la que només es pot accedir amb un permis especial.

Contactes

AVui ha tocat restaurat Irani, situat a la tercera planta del edifici del cinema, i amb vistes a la gran avinguda i al monument que ja vaig ensenyar en una foto anomenat Somoni.
M’han pasat a recollir, just quan em comunicava amb algu important a barcelona i la preciosa joia negra dels anys 40, no m’ha deixat acabar la conversa amb la preciosa rossa catalana. Així que com cada día em baixat per la gran avinguda en direcció sud per arribar just a l’àrea dels palaus. El palau de les Nacions i el Palau del president.
Com sempre em demanat més del que podiem menjar, mentre escoltàvem un horrible cantant local, que interpretava entre alguns exits Iranians, velles glòries com “I just call to say I love u”, cançó que toquen sempre i a tot arreu.
Després ha arribat per fi “la meva puesta de largo” en divendres al Irish Pub, local d’expatriats, on un només necessita d’aixecar-se de la seva cadira i presentar-se a algun dels altres treballadors estrangers . Tot i que la nit no era molt moguda, el nostre grup, donava part amb representants de la OSCE, alguns periodistes estrangers i nosaltres de les ONG’s. He demanat un Vodka i un del grup ens ha repartit puros cubans.
Discussions de diferents tipus, més targetes de visites i invitacions a compartir informació o a fer petites excursions en cap de setmana. La nostra secretaria de la capital bevia amb l’ambaixador de la India junt amb un altre parella de representants d’un altre ambaixada. Després amb un ambient cada cop més distes els grups s’han anat barrejant i s’ha pogut parlar amb membres de l’ambaixada Americana, amb un home que duia una gorra de DIsneyLAnd, altres Ong o constructors privats. I finalment he acabat parlant amb un membre dela Comissió Europea, que finança el meu projecte que s’ha ofert a passar-me planols de petita escala que en teoria per mi son TOPSECRET. Ha sigut agradable, peruque tot i que ell era Italia tenia un espanyol perfecte, l’he convidat a unacervesa, i quan s’ha fet tard he preguntat si volia compartir un taxi. Per fortuna ha respost, tinc matrícula vermella que vol dir entre altres coses, que una te cotxe, i que dos la policia no ens pararà. Bo saber-ho quan el limit d’alcohol al volant es 0,0.
Bona nit barcelona.