Habitacions :

Al arribar al meu nou lloc de treball em van instal·lar en una habitació compartida situada en el mateix complex d’oficines on a més hi havia lloc per al personal estranger. El personal local, d’alguna manera també estranger ja que venien de la capital, vivia en una casa a un km de distancia.

A l’habitació hi havia 4 objectes: una caixa forta d’un mentre i mig d’alçada per un d’amplada que immediatament vaig intentar obrir; un armari pintat de blanc i buit; i finalment dos llits amb el somier fet amb filferros entrellaçats com els que hi havia a casa la meva avia i que tenien una elasticitat pràcticament infinita que feien que un en primera instància no penses en dormir-hi, els llits també tenien els peus i el capçal fets amb barres de ferro, on un altre vegada un podia pensar en agafar-s’hi o en estendre la roba.

Només instal·lar-m’hi vaig anar a queixar-me, car m’havien promès una habitació per mi sol. Si era veritat que el company d’habitació que després sabria que passava menys de 10 dies al més i era un noi rus de la meva edat; jo volia tenir espai per tenir-hi una taula, enganxar-hi fotografies, altres gatgets que anés adquirint i construir-me o comprar algo per poder fer exercici.

I dit i fet en els següents dies “els locals” que treballaven amb mi van estar buscant entre amics i el veïnat lloc on pogués dormir.

El primer lloc que vaig visitar, era l’hotel de l’alcalde. Una cassa d’hospedes mitjanament nova, amb el seu propi generador elèctric (important) i bany a l’estil europeu com el que teníem a l’oficina (important), situat a més sobre una muntanya des dd’on podia veure les proximitats. El problema, a part de que era un lloc fred on el servei estaria contínuament sobre meu i on no podria tenir-hi com ja he dit extravagàncies a l’habitació, era el fet que a vegades rebien polítics (i a qui n’hi havia a grapats + el KGB) i possiblement hauria d’estar canviant d’estància.

L’altre opció era just la casa que hi havia davant les oficines. On podia viure en la típica habitació on les famílies rebien visites. Una habitació d’uns 4 o 5 metres de llarg, per uns 3 d’ample, plena de catifes i coixins. On tindria un sofà llit de dos places i pel que havia tingut que prometre que algun dia hi dormiria també la meva companya. La propietària a més, tot i saber que podia fer servir les facilitats de l’oficina m’havia promès cavar un lavabo. Tenien també una vaca, cosa irrellevant però que volia escriure per en Xavi.

El problema que jo veia en la majoria de llocs, era el fet que jo volia tenir el meu petit espai per europeïtzar, mirar pel·lícules en solitud, llegir, escriure, fer exercici etc. Un lloc que pogues canviar al meu agrad.

Al dia següent, la mateixa família em va oferir, per problemes logístics amb l’altre estància una habitació a l’ala dreta de la seva “hacienda”, on podrien obrir una entrada directa per la paret exterior i tancar la porta interior, deixant un loft aïllat per mi. El problema es que al final discutint el preu, l’obra la tenien que fer els obrers e la nostra empresa, aixi que com ja estaven prou enfeinats ho vam deixar estar. Tot i que sembles un lloc perfecte, les bigues no semblaven molt resistents, el terra i el sostre era de fusta on segur hi viurien mil insectes i a l’hivern hi faria un fred de mil dimonis.

Desesperat com estava vaig recorre el complex que teníem per saber si podia arreglar algun edifici per viure-hi jo mateix. Aqui a Khovaling, després de la guerra civil de fa deu anys, encara s’hi poden veure edificis deshabitats fets per bones construccions i arquitectes soviètics. I aixi mateix vaig trobar el lloc perfecte, just al costat del magatzem on es guardava tot el material d’obra que disposàvem. Eren dos estancies antigues que havien fet servei d’oficina. EN la primera que vaig poder veure a través de les finestres trencades hi havia alguns arxivadors bolcats, unes taules, una maquina d’escriure amb caracters cirílics, i al fons d’aquesta habitació on no hi podia entrar, podia entre veure’n un altre de dimensions iguals ,amb les finestres encara en peu i una porta amb candau! El terra era de ciment! Era al costat de la feina! I a sobre l’espai seria tot meu! Era perfecte. Però així no ho van veure els Tajiks que treballaven amb mi, entre ells el de veu mes cantant, el contable. Que va dir que era un lloc pobre, sense llum (jo podía fer-m’he l’instalació), sense pintar, brut. Va prometre trobar-me un altre lloc millor. Aqui sense dubte hi havia un problema cultural, de dimensions, alçades i altres que feiem que no ens entenguessim. Ell volia oferir-m’he un lloc amb catifes i coixins, com els que tenien totes les cases, i no una habitació de partes altes lliures d’objectes, amb finestres lluminoses, vaja edificacions soviètiques. Tot un problema.

El mateix dia el contable va trobar un altre casa de família rica (tenien com a mínim un mercedes), amb una habitació com ja he dit típica, encara més barroca i amb lampares d’aranya. Hi havia un problema d’enteniment.

Així que vaig tornar a pensar-hi una estona estirat a l’habitació inicial, la de l’oficina. Vaig mig adormir-m’hi i al despertar em vaig quedar amb la mirada fixa a les partes. Eren blaves. Eren el mateix to de blau que hi havia a la meva primera habitació a casa el meu pare, paret també de color blau i amb dibuixos infantils de conills tocant el tambor. I de sobte vaig recordar l’ultim cop que havia estat allà, feia més 15 anys . La llum estaba apagada però entraba calaror per la finestra que donava al patí interior, al mateix pom, hi havia una joguina penjant que vibrava i feia llums. Al terra hi quedaven encara algunes peces d’altres jocs extraviats i al que hem semblava un gigantesc anrami empotrat on podia veure-hi llançols que no resistirien a la mudança i algunes caixes buides. Maquetes, més jocs o simplement caixes. Recordo haver anat cap a una de les parets on feia també alguns anys més potser cinc, despés d’ajudar al meu pare a empapelar novament la paret (crec ara groc) vaig deixar una petita esquerda per on poder seguir veient el paper blau amb dibuixos inicial. Vaig alçar el paper nou i vaig fer una ultima ullada al paper inicial.

Havia decidit que em quedaría en aquesta habitació. De fet el rus no hi era sovint. A partir de les 9 l’edifici sencer era buit, i podia fer exercici al jardi.