Dents d’or, mans de fusta.

Avui m’he aixecat una mica tard, no passa res l’oficina esta a només 2 metres de la meva habitació, tot i que sembla que plourà dubto que trobi tràfic per arribar a la feina.

Mentre faig una mica d’exercici abans de sortir miro per la finestra i veig el porxo i el camp de cultius que envolten la casa, cada dia la cuinera prepara algun plat amb les verdures qe recull just abans de l’acte de cuinar (Gatovit). Un cop llest surto de la cambra i al fons del passadís veig que la mateixa dona de la que parlava hem deixa una galleda d’aigua que ha anat a recollir per poder me dutxar, encara no hi ha suministre.

Al sentar-me a la taula de treballar sense haver esmorzat arriba l’ enginyer, saluda, hem dona uns mapes que ell mateix ha preparat, dona pas a un altres home que hem fa senyes perque marxem. Avui treball de camp. Vaig a càrrec de dos homes, el conductor i un treballador de l’obra; cap parla anglès.

El conductor te totes les dents superiors d’or, el treballador les inferiors. Sort que vaig anar al dentista en el seu moment. EL segon a més com molts altres homes (homes de debo) de tant treballar te la ma amb un fastigós tacte rugós semblant a la fusta.

I ens dirigim un altre vegada al nord. Deixem Khovaling enrere entre la conca de dos rius secs , i les grans muntanyes amb signes d’espectaculars esllavissades produïdes per terratrèmols de gran magnitud. Cada 15 anys tot es destrueix, em pregunto quin soroll deu fer tal catastrofe, més gran que una bomba feta amb dinamita i menys que una nuclear. En tot cas, penso també en una possible riuada, tot i que la meva cap o negui per la gran iflitració del terreny, jo crec que entre la superfície de les muntanyes, i la de la vall, hauria d’haver-hi en un any de molta pluja un gran masacre.

Anem sortejant els bambs de la carretera i a la nostra dreta apareix una muntanya de roca amb 4 punxes anomenada “Chitiri Diebotchka” les 4 noies. La historia diu que quan Alexandre el Gran va arribar en aquest indret, 4 noies espantades van córrer a deu (Bog) a dirli que volien amagarse, i així es van convertir en les roques que formen la muntanya. Si jo, que tinc feina em pregunto que faig aqui que he arribat amb 8 hores d’avió que deuria preguntar-se l’Alexandre?

Continuem el camí fins al final d’una carretera, varies vegades hem tingut que parar per culpa d’animals travessats. Faig la meva feina. Demano informació o ho intento en rus. En trec poca cosa.

Refem el camí i parem en una esplanada plena de rierols una mesquita i altres edificacions col·lectives. Hem fan baixar, hem porten a la mesquita. Resen, o resen per mi, o em converteixen a l’islam. Després descobriré que l’Iman prove d’Arabia Saudi. Quina pregunta podria fer-li pensant que estem a la vora de les muntanyes d’Afganistan? jjejeje. Comença un dur dia de practica de rus, la cosa va així. El treballador hem pregunta si vull menjar (Ti jochu iest?) Li dic que no porto diners, respon que és igual. Bé hem porten a una habitació que sembla treta d’un palau, el palau però al estar l’estància sola en mig de l’esplanada deu haver perdut la resta del palau. En mig hi ha una taula. Perfecte! No haure de menjar com cada dia a l’estil musulmà. Ens acompanyen dos homes, un molt parlador (rus) i rialler i un altres que pot dir 5 paraules en angles que porta una gorra de treballador neoyorqui dels anys 20 i que no deixa de mirar-me fixament. Un és l’alcalde del poble, l’altre és el professor d’angles. Primeres paraules de presentació, i hem fan menjar, l’alcalde no deixa d’omplirme el plat. A la taula primer hi ha pa, pa dolç, caramels, te verd (zemeliet) i negre (chornie). Després porten la carn i tomàquet. Agafo el primer tros i és dur com la carn de cavall vell. L’alcalde hem busca un tros tendre en mig del del batibull del meu plat i mel ofereix. Només mengem jo i els meus dos companys de treball.

Després de varies converses que sempre acaben amb el professor dient que estant molt contents de tenir-me allà, suposo que nomes es el que sap dir . No se perque, perque encara no he fet res de res, intento dir alguna cosa útil. Parlo de futbol, sempre agrada. L’alcalde amb una nova i mes contenta expressió riallera (ulistaeia) diu que ha sigut un gran comentari. El professor d’angles que segueix amb la mirada fixa diu “what u think aboaut true holy man “dieçi (alla)” mosque?”. L’alcale l’interromp i declara que som “brats” germans. 10 punts per mi, crida al cuiner i li demana que facin un altre plat de carn, encara no he acabat el primer.

Al cap de deu minuts hem veig forçat a menjar un graaan plat de carn aquest cop encara mes tendre. Si hagués aprés algo de mon pare sabria que estic menjant. Hem diuen que és d’animal domèstic. Les costelles tenen 1,5 cm d’amplada, no pot ser una vaca. És una ovella un animal doméstic?. Mentre jo tinc un plat de dimensions considerables els meus dos amics en comparteixen un d’igual. Ja no puc més, estic ple (Ia cit).

Tornem a la feina fins a la 13:30. Després l’alcalde hem porta a casa seva. Seiem en una espècie de llit de matrimoni gegant (cosa tradicional) i les seves filles (doch) l’omplen de coixins. Hem tornen a oferir una doble ració de menjar (avui no he esmorzat però ja he dinat 4 vegades) tot fet per ells: llet, yogurt (kefir), cireres, carn, tomàquet, “cilantro” amb ceba , més carn (aquest cop de vaca), te verd i té negre. I el vodka? A l’oficina central d’Italia m’havien promès que beure vodka, que hem convidarien a Vodka i caviar. Parlem d’espanya i de la seva família (cembia). Estic casat? No. Hem tracten com un deu. Pq? Que se fer jo apart d’apretar alguns botons en els meus aparells futuristes. Ells son gent senzilla i civilitzada, amb parabòlica artificial i capaços de fer menjar del no res, d’arreglar un cotxe amb un senzill tornavís.

De les coses que porto a sobre l’unica que els interessa és la més simple, el diccionari.

Marxem al cap de poca estona a visitar una sortida d’aigua natural. El treballador hem pregunta si vull aproparmi fins a sobre mateix. Dic que si. Baixem pel desnivell i espantat hem fot la bronca, per algun motiu estrany se de que parla. Dic “animal”, respon “Da”. Vaig el signe internacional de la ser i diu que si, moltes respon. EN n’anomena un altre, que suposo que deu ser l’escorpi. Hem diu que deixi de vestir pantalons curts. Tornem al cotxe, sona el telefon del conductor i suposo que és per mi, parla una estona i me’l passa. Penso el KGB, la meva cap? M’hi poso i dic “si?” en català. Un home de l’oficina en angles hem diu que torni.

De tornada el conductor m’explica que abans era infermer. Penso jo abans podia ser fisic, podia estar a polonia investigant en un detector de bomes per espectropia. Però tot i que em manca una feina més intelectual, m’agrada el que faig, sóc ambicios i tot i que estigui al cul del mon, vull fer coses des de mes amunt.