Histories mitjana’ls

Despertador. Dutxa d’aigua freda. Flexions. Un ou dur. A treballar, avui amb un altre conductor i ara si una traductora. Direcció sud, prenent la carretera que va cap a la capital, fem uns 8 km.

Mans a la feina (Dila Dila). Treballo un parell d’hores sota un sol sufocant (chin jarasho), avui si es estiu, el meu guia, un paleta que construeix un mur nou a la casa del lider, es para i em diu que ja hem acabat. Doncs bé, prou per avui, ha estat ràpid.

Torno on teníem el cotxe i espero recolzat a la roda del jeep, és impossible estar dins. Tanco els ulls i intento que el meu cos entri en un estat d’hibernació. Fos per l’alçada o per la calor, jo tampoc podia continuar, per una sensació d’agobi produïda als bronquis del costat esquerra, sobre del cor. Així que el conductor comença a expliar-me histories sobre el passat de Khovaling (lat: 38.350025006º lon: 69.976207484). Fa alguns anys durant l’ocupació Rusa, la mare pàtria va enviar a aquest lloc perdut alguns arqueòlegs, que van fer i usurpar alguns descobriments interessants. El primer va ser un Buda d’orat que abans que fos vist per cap Tajik va ser enviat a Moscu. Un altre descobriment, que trobo irreal va anar així: Els habitants de la zona en aquell temps (Brimia) tenien algunes canalitzacions no fetes per els habitants locals, que anaven des de algunes fonts de les muntanyes fins al poblat. Mai s’havien preguntat qui havia construït aquelles canyeries, pero els Rusos si s’ho van preguntar i se n’adonaren que estaven fetes d’or. Aixi que el conegut or de Moscu va augmentar el seu patrimoni.

Un altre historia que ha relatat , es com l’Iman de la mesquita, no d’Arabia Saudi, sino del Yemen va arribar fins aqui. El relat era llarg, mig en Rus i mig en angles així que l’escriuré a la meva manera.

Un bon día un bon amic de Mahoma que vivia al Yemen, va morir. Era suposo per “enchufe” o proximitat també un home sant, aixi que a l’hora de enterrar-lo el van pujar sobre l’espatlla d’un camell blanc, que per algun motiu va emprendre un llar viatge cap al nord. Possiblement en principi anava en direcció a Arabia Saudi, on en comtes de parar va seguir endavant. La gent que el veia en el cami, intentava fer-lo jeure, al que sempre si va negar. Fins que fos com fos va arribar, aqui, on al estirarse va morir apareixent de cada pota i del mateix cap, 5 fonts d’aigua clara que van crear els rierols que encara estan a l’esplanada de la mesquita que vaig visitar ahir. No sé com aquest home va reviure com a l’Iman que que avui prega a la Mezquita, el final de l’historía només era de com encara el camell blanc el poden veure aquells veritables musulmans.

Amb dos collons al poble de les abelles

Després de dinar quan ja estava a l’oficina treballant en alguns mapes, s’ha presentat de sobte a la meva taula el mateix professor d’angles amb la típica gorra novaiorquesa que havia conegut uns dies abans. En teoria només havia vingut, per altre vegada, donar es gràcies per tot el que fem, tot i així aprofitant l‘avinentesa he tornat amb ell a un altre poblet que encara no havia visitat porp d’on ell viu amb el fí d’utilitzarlo com a guia.

El poble en qüestió no tenia més de 8 edificacions fetes amb fang i palla, una de les quals era una casa per les gallines. Realmnet dubto que fos profitos un treball en aquella area. Si aquests pocs habitatnts han decidit assentar-se aqui dubto que necessitin de la nostra ajuda.

Però dit i fet m’he posat a treballar. El nostre passeig a través de l’assentament ens ha fet creuar un petit camp on produïen mel. En un bon princpi he cregut que rodejaríem tal extensió per evitar passar per la zona de treball de milions i milions d’abelles, en canvi el lider del poble i el professor han enfilat just pel mig , aixi que tot i que seguia vestint contradient advertiments anteriors pantalons curts, m’he dit si ells ho fan, jo no seré menys.

Recordo que quan anava a escola la professora solia dir: “si ell salta per la finestra, tu el seguiries”; en aquells temps baixava el cap i no deia res, ara la resposta era Si, no veig perque no.

Aixi que amb els braços ven enganxats al cos (una ma sobre els ous), la boca tancada i els ulls mig entre oberts, sense aturarme he seguit el seu pas. A l’alçada de 100 metres quan tot semblava normal i correcte , un parell d’abelles però han començat un primer atac contra el professor, que degudament ha fet un parell de saltirons encara envoltat de mils d’insectes i ha continuat. En aquell moment només he pogut que pensar amb la película “mi chica” i preguntarme si les abelles olorarien la por, just després he sigut vilment atacat per una abella que ha quedat atrapada i consequientment mort dins la meva bota.

Arribats a l’altre costat els meus dos acompanyats s’han girat cap a la meva cara descomposta i amb un divertit rus el professor ha dit que allo era sa, res més que sa. Jo he repetit “Da da paliezni da!” .

Feta la feina, seguint costums i tradicions locals, s’han disposat a estendre alguns coixins i preparar el següent àpat (per mi sempre amb ració doble): 4 ous fregits que creia que no podria acabar; un tipus de mora amb gust de mora i sense forma de mora color mora; cireres; síndria;i una cosa molt típica que son unes boles de iogurt sec molt i molt salat que tenen entre 4 i 8 cm de diàmetre. Això últim realment deliciós i segurament perillós per l’estomac. On era la maleïda mel? . Em fet la salutació típica passant-nos cada un les mans per la cara i ens em aixecat al temps que m’han ofert un cavall per anar a donar una volta.

Normalment hagués refusat d’invitació, ja que si odio realment els cavalls, que mes d’una vegada m’han fet caure o m’han mossegat, però com era el dia de les valenties he tingut que acceptar.

On podia anar? Tot i que era mala idea només he pesant en el camp d’abelles, és l’únic lloc que coneixia i podia gaudir d’una esplèndida vista de la vall. Poc a poc ens hi acostàvem, pensant jo que el cavall tindria la pell prou dura com per no notar cap atac de les abelles o que ja hi esaria acostumat. Tot el contrari, just quan estàvem apunt d’entrar embravit i aixecat de dos potes només he tingut opció de saltar, com ja m’ha passat almenys tres vegades abans . Un cop lliure, ell ha començat una forta guerra contra les caixes de mel.

Jo he rebut 4 picades més i cap altre comentari sobre lo saludable que podía ser. Òbviament em marxat. Deu dona deu destrueix.