Capital City

Avui he tornat a la civilització. EL viatge de tornada ha sigut bastant lent i pesat degut a la mala organització. Bé, resumint, jo visc a Khovaling al sud est de Dushambe, però per arribar a la ciutat, la meva cap ens ha fet anar una mica al sud oest de la nostra posició (un centre urba de majors dimensions que el nostre), per fer tractes i firmar alguns documents amb algun tipus d’organització governamental local. Un pal per dos aspectes, un per lo avorrit que en si sembla l’assumpte i dos pel fet que aquesta ciutat que s’escriu algo així com Kuliav, esta situada en una vall i a uns 600 metres d’alçada. Tot un forn. A més, abans de marxar, degut als baixos preus i a la qualitat del combustible, repostem gasolina i reomplim una bombona de gas. Olor asfixiant, 35 graus.

Prosseguim.... res interessant a part d’un moment que baixàvem a tota velocitat amb el nostre jeep Nisan , i al estar a uns 500 km de la corba que ens impedia veure el nostre futur immediat, un petit tornado d’uns 7 metres d’amplada i uns 20 d’alçada a creuat just on la carretera feia el gir a l’esquerra. Crec, que ha sigut el primer moment d’aquest viatge en el que he tingut por. El conductor semblava decidit a creuar-lo pel mig, i tot i que el tornado viatjava en una direcció perpendicular a la nostra la seva projecció, era suficientment erràtica com per venir-nos a trobar en qualsevol moment. De sobte s’ha dissipat.

Doncs continuem. Un cop arribat al perímetre urbà de “capital city” cap allà les 2 del mig dia, quan encara no havia menjat res i portàvem 6 hores al jeep, just quan pensava en arribar, menjar i dutxar-me, ens hem desviat per anar a donar les condolences a un membre de l’organització que feia una setmana havia perdut un familiar.

Finalment el xofer ens ha deixat a les 5. Dutxa, cheking de correu electronic, afeitarse, recivilitzarse.. Just el que necessitava. Ara a més, hi ha una noia nova ,una antiga estudiant d’un altre master de venecia, amb la que vaig coincidir un parell de vegades. S’organitza un sopar. M’avanço dient que hauríem de sopar fora, ja que encara no he vist el moviment de la ciutat. Petició acceptada.

Ens passa a recollir, un membre d’algun altre organització italiana que fa 6 anys que es mou per la zona i que ho fa amb el seu propi cotxe de l’antiga unió soviètica. Una joia de color negre. Dos file de seients enganxats, una figureta d’un galgo (o algo per l’estil) platejat al capo, una radio de rodetes i un contakilometres de mitja lluna que marca fins a cent. Puja la palaca de les marxes i arranquem. Som 4, ell, la meva cap, la nouvinguda i jo.

La ciutat és realment moderna. Grans avingudes, edificis nous, altres en construcció, en algunes cantonades del centre televisions gegants amb anuncis i algunes fonts de canvien de color. Gent diversa: més tradicionals com al poble on visc però sense dur burka i gent completament occidentalitzada.

Ens trobem al centre amb un dels Alemanys que vaig conèixer al arribar. Cornelius, mes de dos metres d’alçada, prim, ros, tot un home que finalment no es mes que un noi que arriba amb vici; te 26 anys. Sopem carn en pal i bevem cervesa . Una conversa distesa i l’hora de pagar. Tothom esta cansat menys el meu amic alemany i jo. Tot i que tinc la sensació d’estar a punt de perdre un braç després de tantes hores de cotxe, m’animo a prendre una algo amb ell. Canviem de local i jo d’idea, demano un vodka i ell 1 litre de cervesa.

I parlem, de la gent, dels expatriats. Gent adulta amb por a anar a certs locas. Parlem de que al arribar aqui per ser pocs ja ascendim fins a una classe de societat privilegiada. Anem als millors locals, i bevem amb advocats i diplomats.

Torno amb autobús, la ciutat es tranquil·la i no hi ha perill. Encara es suficientment aviat com per tenir temps a escriure això.