Freakisme Esportiu

La setmana de 10 dies ha començat a pas de tortuga. Un cop a casa, al arribar amb el moribund jeep que finalment ja no engega (jo dic que es una corretja que llisca), m’he posat a intentar arreglar o com a mínim salvar tots els arxius que hi ha al ordinador de la meva cap. La cosa ha anat així. Abans de marxar a treballar aquí, vaig demanar al millor amic que és pot tenir, que hem graves alguns programes per arreglar, reconfigurar, salvar i a la fí, les eines necessàries per que tothom et consideri un petit geni i freak dels ordinadors. La idea era crear-me una fama per fer contactes nous arreglant ordinadors d’expatriats i perquè no, fer-me també un sobre sou. Ja al arribar, al veure que alguns ordinadors de l’oficina de la capital tenien problemes amb la connexió , vaig establir una ip fixa a cada un per que no es barallessin entre ells. La cosa més fàcil del món.
Una setmana després l’ordinador amb informació més important s’espatlla , una oportunitat perfecte. La cosa era que al intentar entrar a Windows es reiniciava, segons el meu amic, un problema amb el disc dur.
Així que tot i que ja era hora de plegar, al arribar hem vaig posar a teclejar. Clic lcic lcic lcic clic. Intentant mil coses amb els mil DVD que tenia clic lcic clic Reparar, lcil clic Reinstal•lar clic lic, Windows, Msdos clic clic .. clic copy clic Però res no hi havia manera, amb el meu amic a l’altre punta del món, dient que fer, jo seguia clic clic dos dies sencers.
Fins que finalment desistint, la jefa agafa l’ordinador per portar-lo a la capital i jo em quedo parcialment sense feina. Sense una autentica Capa italiana i un xofer per anar enlloc. Al final la cosa era senzilla, feia falta descarregar els Drivers SATA, o aconseguir un DVD del vista que no estigues rallat com el meu. JAjaj , frase espero suficient, per guanyar-me la fama.
Així que ja a dimecres, acabo alguns documents en els que treballava la setmana anterior, entrego alguns mapes a enginyers i a esperar... a rebre informació per a ser processada. A l’espera d’un nou jeep, per anar amunt i avall.
Així que em poso a muntar-me un gimnàs, compro algunes peses i una corda per saltar. Busco i trobo per fortuna un parell de barres metàl•liques en les que fer abdominals i pectorals, just sota la parra que tenim. I degut al alt preu de les peses intento fabricar-me una banca. Agafo alguns maons, i una fusta per l’estructura, i busco un altre barra de ferro i una corda per enganxar-hi peses. Només necessito beure’m algunes ampolles d’algo, per reomplir-les, d’aigua i aconseguir ajustar el pes necessari per a cada exercici.
Crec que ja vaig omplint les hores de després de la feina, per tenir una vida occidental normal.
Però la setmana ha continuat igual de precipitadament lenta, un abisme de segons quan hi ha poc a fer. I la cosa ha empitjorat, la llum sense motiu ha marxat. Així que lectura, estudi exercici o almenys de dia. Quan ja ho havia fet tot tres vegades m’he posat en pensar en un projecte que vam començar a fer a secundaria i per falta de temps no vam acabar. He començat a pensar a en fer una radio de “bobina”... a l’escola només vam poder enrotllar el fil de coure a una tuberia de PVC i alla es va acabar l’experiment. Objecte que misteriosament encara guardo. En fi, que he buscat les instruccions al meu ordinador i m’he posat a fer una llista. Fil de coure sense esmaltar, diode de coure o crec que silici, condensador..... Massa difícil, fer una traducció primer a l’anglès, desprès al rus, i explicar a tothom el perquè de tot plegat. Ja ha sigut bastant curiós muntar el gimnàs. Sense comptar que diria la KGB, si sabes que estic muntant una radio i m’enfilo al meu edifici per tenir una bona cobertura d’antena. No, no.
Així que igual de tranquil•lament m’he posat a pensar en el nou telèfon Tajik que vaig comprar en un Bazar . Realment creia que era un producte mig defectuós que només es venia en països com aquests, però us han robat mai el mòbil al Raval de Barcelona? . Doncs a mi, si i a l’antiga operaria d’aquest aparell segurament també. SI es cert que el vaig comprar sense caixa, almenys la pantalla era coberta amb un plàstic antirratllades que donava la impressió de ser “nou”. Però mirant els arxius que contenia, me n’he adonat que hi havia més de 50 missatges enviats quan jo només n’havia escrit un, i per la meva sorpresa els missatges estaven en espanyol. Pel que he arribat a entendre, el telèfon era d’una noia adolescent de Salamanca i que l’últim arxiu escrit tenia registre del 2007. Quina probabilitat, hi ha que algú que perd, li usurpen o llança un mòbil a espanya acabi sent comprat per un compatriota en un dels pitjors bazars dels països mes remots, on segurament només hi treballen dos espanyols mes? He pogut salvar el seu telèfon, així que la trucaré per fer-li la mateixa pregunta i oferir-li novament el seu extraviat aparell.
Després animat pel descobriment, m’he posat a fer coses com intentat arreglar una dutxa que estava espatllada. Coses per fer veure que treballa , ciència que vaig aprendre treballant amb el meu pare. Si estava sentat a la vista sense fer res, em guanyava la pitjor de les feines, en canvi si trastejava amb eines fent tot tipus de sorolls clic , clax, bum... tot anava bé.
Però al final ha tornat la supervisor a i li he dit. “ok, no estic fent res de profit, donam informació articles o algo”. I ha sigut molt pitjor. Com ella no podia treballar amb l’ordinador per falta de llum em anat junts a fer algunes visites. Visites que per fer-les a corre-cuita hauré de tornar a repetir un altre dia.
I el dia ha passat igual de poc a poc, sense llum. Fent-se fosc, sense ningú amb qui fer una cervesa, així que he fet l’únic que podia sense llum. Exercici. Després, al acabar m’he quedat estirat a la banca mirant a través de les fulles de la parra un dels cels amb més estrelles que he pogut veure mai, i així m’he dormit.