Babilon City:

Aquest cap de setmana m’he mogut bastant. La capital és per mi unes florescents Las Vegas al mig de les meves desèrtiques muntanyes. Tinc la sensació que hi ha molts estrangers, i segurament és veritat. El punt de trobada: Irish Pub, divendres i només divendres a partir de les 11. Tot el rang social des de jo fins als mes elevats. Segons la majoria més selecte l’únic lloc, segons els que menys el més important però no l’únic. Tots comparteixen que els altres llocs no son recomanables, baralles entre marines americans i locals.
Al aixecar-me avui, en un panorama diferent m’he trobat en Una habitació amb penjador, mini cadena, dos dos sofàs i alguns llibres en Itàlia. Aquí tinc bany propi i funciona. També he descobert que tenim una sauna, excel•lent! L’únic problema en el que hem coincidit tots, es que hi ha una plaga de puces a la casa, i es un problema quan ho tens tot encatifat i pitjor en el meu cas en el que el llit es arran de terra. Ara mateix sembla que tingui la varicel•la. Tenim un gos, però segons la seva “duenya” que ens mostra estudis d’internet les puces dels gosos no poden passar als humans. En realitat no entenc el seu raonament, però no hem vull enemistar.
Com preveia un dia al carrer, el primer que he fet ha sigut tornar al Bazar on havia comprat el meu nou mòbil tajik (4 minuts a España 50 centims), i demanar en Rus que em canviessin el carregador. Un petit apunt d’economia, Tajikstan esta infestat com molts altres països del tercer món, de productes xinesos que no passen els controls de qualitat de la comunitat europea. Un mòbil barat 80 somonis, temps de vida curt.
Esmorzar a casa rapid, amb cacofonies provinents de les habitacions o les oficines en Italia, tots en aquesta feina son italians. Així que parlem en Italia, inclús amb el gos. Per sortir o entrar en canvi, s’utilitza el rus, ja que el vigilant/porter o factótum, és amb l’unic que m’entén. Avui l’hi he demanat que m’obris o em tanques la porta, si volia que li compres algo de menjar, que anava a canviar el tf pq no funcionava o he fet algun comentari sobre el puto gos.
Dos llengües en dos hores. Per sort quedo amb l’única espanyola confirmada que com jo treballa aquí. Primer dia d’espanyol, més informació sobre la ciutat, una targeta de visita i contactes. Estic convidat la setmana que ve a una festa a l’ambaixada d’India, es veu que despedim a la cónsul americana.
Quedem amb un altre amiga, i anem al museu d’art Tajik. Ara parlem en anglès.
Aixi que després de treure’m les sabates per entrar al museu (un plaer), descobreixo passejant que tots estàvem equivocats. Qui deia que no existia aquest país? Que no havia passat mai res.
La típica primera sala del museu no ens mostra gaire. Puntes de fletxa, alguns esquelets amb cranis de diferents èpoques. Peces de fang i poc a poc incrementen els objectes ornamentals i la joieria. ELs objectes comencen a omplir-se de símbols, lletres i finalment cares i expressions ben marcades en les que es pot reconèixer la procedència ètnica.
El primer que em sorprèn, una columna grega, una “vasija” amb inscripcions gregues antigues. Figures hel•lenistes. Després mosaics de guerrers Xinesos. O inclús abans de mongols lluitant amb lleons. Inscripcions arabs, qui sap de quin dels països que ens envolten.
En una de les últimes sales de la primera planta, hi ha en canvi una creu. De les croades? Més guerres i armadures. Aquí es deurien lluitar de les mes sagnants batalles. Qui deia que no érem enlloc? Som just al mig d’Asia. Punt de pas i inflexió.
Després tot pujant per les escales al segon pis, es pot descobrir la millor peça de la col•lecció. Un buda estirat, en teoria en l’estat del nirvana que fa 13 metres de llarg. Apoteòsic.
Tot i quan semblava que no erem en lloc, he pogut veure que per aquí ja hi han passat quasi totes les religions, i amb la llista de contactes del nou siemens xinés, puc dir que també totes les nacions.
La fotografia que acompanya el blog, es una taula de futbolí en mig d’una piscina al soterrani de l’oficina de la GTZ. Al final els alemanys no son tant cap quadrats.