Com el que sembla que serà habitual la tornada a la ciutat es perfila en una silueta estàndard. Dutxa, menjar alguna cosa ràpida i sortir a beure amb algu. El primer lloc de trobada un cafè modern i amb preus europeus, aire acondicionat, un ampli menú i la sensació de que l’expressió es de cafè de colombia servit en una terrassa italiana. Em passen buscar i anem a casa d’un dels americans. Mentre esperem a l’autobús, tanquen varies vegades l’avinguda i a tota velocitat la creuen cotxes de policia que acompanyen a polítics d’Iran, Afganistan i Tajikistan. Sembla una pel•lícula d’acció. Dos cops a la porta d’un segon pis, més tard de l’hora prevista i entrem en un espaiós loft decorat amb mobiliari modern diferenciant una part esquerra amb sofas de pell de color vermell i la dreta amb exactament els mateixos de color negre. Televisió plana, electrodomèstics recent comprats i una botella de Chardoné encara per obrir. Presentació de gent encara no coneguda i preguntes habituals. Per qui treballes? Quant temps fa que esta saqui? El vi és excel•lent. Veiem passar varis cops més polítics a tota velocitat i més tard decidim anar a sopar. A la porta de l’edifici ens espera un xofer amb un gegantesc jeep d’unes ... 9 places. Parem al restaurant “Arabic de la ciutat”, ens ajuntem amb més gent i ens mengem 60 somonis fins a rebentar, és un lloc car suposant que en els últims 10 dies he pagat el mateix per 20 àpats. Al tornar som uns 10 i just a la cantonada ens trobem amb un check point. Dos joves policies no ens deixen anar enlloc, no entenen els nostres passaports de més de 5 nacionalitats diferents i es queden bloquejats sense saber que fer. Avui hi ha hagut un mini atemptat a la ciutat, degut al congres energètic que si celebra. El resultat, una plamera caiguda i un cotxe abonyegat. No podem agafar un taxi, no ens deixen anar endavant, ni cap als costats i no volem anar fins a la comissaria. Així que la comissaria ve a nosaltres. 10 civils, 10 policies. Parlem amb rus i ens deixen lliures. Ens dividim en petits grups per agafar taxis i evitar passar pel mateix trangol i la tornada s’acaba convertint en una Odisea. Carrers tallats, cotxes travessats iparanoia general. Finalment, arribo a casa. La nit ha sigut com sempre agradable, i no podria acabar millor que parlant amb algú a milers de km de distància. Somriures i petons.
Abans de la guerra, abans que fessin fora l’antiga URSS, Khovaling devia ser una ciutat grangera moderna. Arreu es poden veure esquelets d’ edificis fets amb ciment de més d’una planta. Grans superfícies, inclús gegantesques o kilomètriques granges i escorxadors que devien acollir milers d’animals. Edificis inexplicablement buits, que poc a poc desapareixen sobre el seu propi pes. Alguns sense sostre o només amb les bigues de ciment armat, amb alguna paret extraviada, sense portes ni finestres, i amb els cables de l’electricitat tallats. Encara s’aixequen també algunes xemeneies, o dipòsits rovellats que van perdent poc a poc els cables que els sostenen en peus, fins que un dia desenganxats, caiguin sobre els camps de blat o sobre els mateixos edificis que les acompanyen. En mig de cada camp, també com si fossin espanta ocells s’aixequen tuberies d’uns 25 cm de diàmetre i un metre d’alt, que servien per irrigar tota l’extensió de camp en mig de la vall. Ara tallades i sense bomba elèctrica serveixen només com a espantaocells. Per tornar als petits nuclis urbans que rodejaven les àrees industrialitzades, s’extenen carreteres, foradades, que en època de pluges el riu va arrossegant avall. En mig dels pobles, als carrers principals, s’hi troba en canvi maquinaria de treball pesant, sense rodes, mig desmuntades i massa pesants per ser emputxades. Camions de més de 8 rodes, segadores, excavadores. Al costat transformadors desconnectats, o tuberies de gas buides. És l’Anti-revolució-industrial en el que s’ha tornat a cuinar amb foc de llenya, a construir cases d’adob, a conrear de forma individual i a tenir un membre per família treballant a la mateixa Rusia.
La setmana de 10 dies ha començat a pas de tortuga. Un cop a casa, al arribar amb el moribund jeep que finalment ja no engega (jo dic que es una corretja que llisca), m’he posat a intentar arreglar o com a mínim salvar tots els arxius que hi ha al ordinador de la meva cap. La cosa ha anat així. Abans de marxar a treballar aquí, vaig demanar al millor amic que és pot tenir, que hem graves alguns programes per arreglar, reconfigurar, salvar i a la fí, les eines necessàries per que tothom et consideri un petit geni i freak dels ordinadors. La idea era crear-me una fama per fer contactes nous arreglant ordinadors d’expatriats i perquè no, fer-me també un sobre sou. Ja al arribar, al veure que alguns ordinadors de l’oficina de la capital tenien problemes amb la connexió , vaig establir una ip fixa a cada un per que no es barallessin entre ells. La cosa més fàcil del món. Una setmana després l’ordinador amb informació més important s’espatlla , una oportunitat perfecte. La cosa era que al intentar entrar a Windows es reiniciava, segons el meu amic, un problema amb el disc dur. Així que tot i que ja era hora de plegar, al arribar hem vaig posar a teclejar. Clic lcic lcic lcic clic. Intentant mil coses amb els mil DVD que tenia clic lcic clic Reparar, lcil clic Reinstal•lar clic lic, Windows, Msdos clic clic .. clic copy clic Però res no hi havia manera, amb el meu amic a l’altre punta del món, dient que fer, jo seguia clic clic dos dies sencers. Fins que finalment desistint, la jefa agafa l’ordinador per portar-lo a la capital i jo em quedo parcialment sense feina. Sense una autentica Capa italiana i un xofer per anar enlloc. Al final la cosa era senzilla, feia falta descarregar els Drivers SATA, o aconseguir un DVD del vista que no estigues rallat com el meu. JAjaj , frase espero suficient, per guanyar-me la fama. Així que ja a dimecres, acabo alguns documents en els que treballava la setmana anterior, entrego alguns mapes a enginyers i a esperar... a rebre informació per a ser processada. A l’espera d’un nou jeep, per anar amunt i avall. Així que em poso a muntar-me un gimnàs, compro algunes peses i una corda per saltar. Busco i trobo per fortuna un parell de barres metàl•liques en les que fer abdominals i pectorals, just sota la parra que tenim. I degut al alt preu de les peses intento fabricar-me una banca. Agafo alguns maons, i una fusta per l’estructura, i busco un altre barra de ferro i una corda per enganxar-hi peses. Només necessito beure’m algunes ampolles d’algo, per reomplir-les, d’aigua i aconseguir ajustar el pes necessari per a cada exercici. Crec que ja vaig omplint les hores de després de la feina, per tenir una vida occidental normal. Però la setmana ha continuat igual de precipitadament lenta, un abisme de segons quan hi ha poc a fer. I la cosa ha empitjorat, la llum sense motiu ha marxat. Així que lectura, estudi exercici o almenys de dia. Quan ja ho havia fet tot tres vegades m’he posat en pensar en un projecte que vam començar a fer a secundaria i per falta de temps no vam acabar. He començat a pensar a en fer una radio de “bobina”... a l’escola només vam poder enrotllar el fil de coure a una tuberia de PVC i alla es va acabar l’experiment. Objecte que misteriosament encara guardo. En fi, que he buscat les instruccions al meu ordinador i m’he posat a fer una llista. Fil de coure sense esmaltar, diode de coure o crec que silici, condensador..... Massa difícil, fer una traducció primer a l’anglès, desprès al rus, i explicar a tothom el perquè de tot plegat. Ja ha sigut bastant curiós muntar el gimnàs. Sense comptar que diria la KGB, si sabes que estic muntant una radio i m’enfilo al meu edifici per tenir una bona cobertura d’antena. No, no. Així que igual de tranquil•lament m’he posat a pensar en el nou telèfon Tajik que vaig comprar en un Bazar . Realment creia que era un producte mig defectuós que només es venia en països com aquests, però us han robat mai el mòbil al Raval de Barcelona? . Doncs a mi, si i a l’antiga operaria d’aquest aparell segurament també. SI es cert que el vaig comprar sense caixa, almenys la pantalla era coberta amb un plàstic antirratllades que donava la impressió de ser “nou”. Però mirant els arxius que contenia, me n’he adonat que hi havia més de 50 missatges enviats quan jo només n’havia escrit un, i per la meva sorpresa els missatges estaven en espanyol. Pel que he arribat a entendre, el telèfon era d’una noia adolescent de Salamanca i que l’últim arxiu escrit tenia registre del 2007. Quina probabilitat, hi ha que algú que perd, li usurpen o llança un mòbil a espanya acabi sent comprat per un compatriota en un dels pitjors bazars dels països mes remots, on segurament només hi treballen dos espanyols mes? He pogut salvar el seu telèfon, així que la trucaré per fer-li la mateixa pregunta i oferir-li novament el seu extraviat aparell. Després animat pel descobriment, m’he posat a fer coses com intentat arreglar una dutxa que estava espatllada. Coses per fer veure que treballa , ciència que vaig aprendre treballant amb el meu pare. Si estava sentat a la vista sense fer res, em guanyava la pitjor de les feines, en canvi si trastejava amb eines fent tot tipus de sorolls clic , clax, bum... tot anava bé. Però al final ha tornat la supervisor a i li he dit. “ok, no estic fent res de profit, donam informació articles o algo”. I ha sigut molt pitjor. Com ella no podia treballar amb l’ordinador per falta de llum em anat junts a fer algunes visites. Visites que per fer-les a corre-cuita hauré de tornar a repetir un altre dia. I el dia ha passat igual de poc a poc, sense llum. Fent-se fosc, sense ningú amb qui fer una cervesa, així que he fet l’únic que podia sense llum. Exercici. Després, al acabar m’he quedat estirat a la banca mirant a través de les fulles de la parra un dels cels amb més estrelles que he pogut veure mai, i així m’he dormit.
Després de 4 magnífics dies de luxes sense excessos (tot i que podria haver-me fartat a vodka i caviar del barat 10 somonis i el car 40), tornem a la vida anormal. A mig trajecte una cosa estranya ha passat. Sense dir-ho al conductor, aquest ha decidit parar al costat dret del cami, al costat d’un rierol on hi havia una familia venent productes als viatgers. Semblava que alguna cosa no anava bé amb el cotxe. M’entres s’ho mirava, la resta de passatgers hem fet us del “menjador/catifa” en el que ens han ofert ara si pagant: Ous durs, peix fregit, síndria, té i pa. Quan hem acabat i el conductor ja havia buidat varies ampolles d’aigua al radiador de l’automòbil per tal de baixar la temperatura,em continuat. O millor ho em intentat. La parada era prop de Kuliav, el mateix forn pel que vam passar l’altre dia, punt a poca alçada, per el que, just en aquest moment començàvem l’ascensió. Arranquem, fem un parell de km i el cotxe s’atura a mitja pujada. Sense el fre de ma fem marxa enrere fins un lloc on poder mirar que passa. S’ho mira, s’ho remira, intenta engegar varies vegades sense haver fet gran cosa i res. Intentem engegar posant el cotxe costa avall. EN el nostre cas a espanya ,el que haguéssim fet un grup d’homes és dir: això es culpa del ralentí, un altre de l’estarter, el de mes enllà hagues repetit que era problema dle estarter o que el carburador era brut, algu hagués fet menció a una braga que llisca o esta trencada, i inclús algu sense idea afegiria, es el flisbulillo del induït. Tot i aixi el que haguéssim fet finalment es trucar al Racc sense emportar-nos les mans i agafar un cotxe de substitució. Aquí no. HO prova ho re-prova, m’entres anem fregint-nos a foc lent. Finalment sembla que desisteix, intentem tornar fins al punt d’inici, on poder fer un segon refrigeri i per fer-ho posa el cotxe en punt mort. Baixem a tota velocitat fins a la recta final. 500 metres emputxant . Tornem a beure, fem algunes trucades perquè ens vinguin a buscar... passa un comboi de militars. 7 camions amb soldats, tres jeeps, i dos furgonetes/camió blindades amb les rodes inflables. Alguns d’ells paren, sense deixar als soltats sortir i els altres continuen. No hi ha aqui un autèntic exercit, només son nois de 17 anys sense armes que son portats amunt i avall per que facin exercici. Un tipus de mili, un suplici. Com ja he dit no van armats, ni tant sols els policies, que a la ciutat porten porra i una pistola que en el seu dia em va terrorificar pq ens apuntaven mentre anàvem en cotxe i que al final òbviament només servien per medir la velocitat. M’adormo, i el conductor ho arregla. Crida als quatre vents que ho ha solucionat i ara si sembla que funciona. Sempre que passa una cosa d’aquesta en aquests països, aposto amb mi mateix sempre i sempre que no hi ha solució, que no s’arreglarà que ens perdrem en mig del desert o les muntanyes. Com quan fa dos anys a Mali, el meu vago va descarrilar, semblava impossible que en mig de la sabana i només entre homes ho poguessin arreglar. Ells deien, si si tranquil amb 4 hores continuem el viatje. Obviament jo apostava que hauriem d’esperar una setmana al següent tren o potser fins que algu portes una grua també un parell de dies. I increïblement sempre i sempre em perdo a mi mateix l’aposta. Aquella vegada van agafat uns “gats” gegants i poc a poc, mentre tots balancejàvem el tren despres de fer-lo recórrer alguns metres va tornar a la via. Increïble. Aquest cop però semblava que estava més a prop de guanyar l’aposta, el cotxe es torna a parar 500 metres abans del punt d’abans, també en mitja pujada. Penso, “no penso tornar a emputxar, no, ni de broma”. Però, ho trona a provar, desmotant aquest cop mes peces del motor. I no passa res, o només alguns cotxes en les dos direccions, però només s’aturen a oferir-nos ajuda els que van de dreta a esquerra i no els que ho fan de esquerra a dreta. Son més amables els conductors del poble A que els del poble B?. Continua grapejant i de sobte s’apropa a mi, em mostra una peça d’uns 4 centímetres en forma de T i algunes parts metàl•liques i em diu “You see”. No veig res però dic que si. A mi la peça em sembla nova, però ell li posa un tros de roba o trona a muntar i Eureca. Prosseguim sense problemes.
Aquest cap de setmana m’he mogut bastant. La capital és per mi unes florescents Las Vegas al mig de les meves desèrtiques muntanyes. Tinc la sensació que hi ha molts estrangers, i segurament és veritat. El punt de trobada: Irish Pub, divendres i només divendres a partir de les 11. Tot el rang social des de jo fins als mes elevats. Segons la majoria més selecte l’únic lloc, segons els que menys el més important però no l’únic. Tots comparteixen que els altres llocs no son recomanables, baralles entre marines americans i locals. Al aixecar-me avui, en un panorama diferent m’he trobat en Una habitació amb penjador, mini cadena, dos dos sofàs i alguns llibres en Itàlia. Aquí tinc bany propi i funciona. També he descobert que tenim una sauna, excel•lent! L’únic problema en el que hem coincidit tots, es que hi ha una plaga de puces a la casa, i es un problema quan ho tens tot encatifat i pitjor en el meu cas en el que el llit es arran de terra. Ara mateix sembla que tingui la varicel•la. Tenim un gos, però segons la seva “duenya” que ens mostra estudis d’internet les puces dels gosos no poden passar als humans. En realitat no entenc el seu raonament, però no hem vull enemistar. Com preveia un dia al carrer, el primer que he fet ha sigut tornar al Bazar on havia comprat el meu nou mòbil tajik (4 minuts a España 50 centims), i demanar en Rus que em canviessin el carregador. Un petit apunt d’economia, Tajikstan esta infestat com molts altres països del tercer món, de productes xinesos que no passen els controls de qualitat de la comunitat europea. Un mòbil barat 80 somonis, temps de vida curt. Esmorzar a casa rapid, amb cacofonies provinents de les habitacions o les oficines en Italia, tots en aquesta feina son italians. Així que parlem en Italia, inclús amb el gos. Per sortir o entrar en canvi, s’utilitza el rus, ja que el vigilant/porter o factótum, és amb l’unic que m’entén. Avui l’hi he demanat que m’obris o em tanques la porta, si volia que li compres algo de menjar, que anava a canviar el tf pq no funcionava o he fet algun comentari sobre el puto gos. Dos llengües en dos hores. Per sort quedo amb l’única espanyola confirmada que com jo treballa aquí. Primer dia d’espanyol, més informació sobre la ciutat, una targeta de visita i contactes. Estic convidat la setmana que ve a una festa a l’ambaixada d’India, es veu que despedim a la cónsul americana. Quedem amb un altre amiga, i anem al museu d’art Tajik. Ara parlem en anglès. Aixi que després de treure’m les sabates per entrar al museu (un plaer), descobreixo passejant que tots estàvem equivocats. Qui deia que no existia aquest país? Que no havia passat mai res. La típica primera sala del museu no ens mostra gaire. Puntes de fletxa, alguns esquelets amb cranis de diferents èpoques. Peces de fang i poc a poc incrementen els objectes ornamentals i la joieria. ELs objectes comencen a omplir-se de símbols, lletres i finalment cares i expressions ben marcades en les que es pot reconèixer la procedència ètnica. El primer que em sorprèn, una columna grega, una “vasija” amb inscripcions gregues antigues. Figures hel•lenistes. Després mosaics de guerrers Xinesos. O inclús abans de mongols lluitant amb lleons. Inscripcions arabs, qui sap de quin dels països que ens envolten. En una de les últimes sales de la primera planta, hi ha en canvi una creu. De les croades? Més guerres i armadures. Aquí es deurien lluitar de les mes sagnants batalles. Qui deia que no érem enlloc? Som just al mig d’Asia. Punt de pas i inflexió. Després tot pujant per les escales al segon pis, es pot descobrir la millor peça de la col•lecció. Un buda estirat, en teoria en l’estat del nirvana que fa 13 metres de llarg. Apoteòsic. Tot i quan semblava que no erem en lloc, he pogut veure que per aquí ja hi han passat quasi totes les religions, i amb la llista de contactes del nou siemens xinés, puc dir que també totes les nacions. La fotografia que acompanya el blog, es una taula de futbolí en mig d’una piscina al soterrani de l’oficina de la GTZ. Al final els alemanys no son tant cap quadrats.
Avui he tornat a la civilització. EL viatge de tornada ha sigut bastant lent i pesat degut a la mala organització. Bé, resumint, jo visc a Khovaling al sud est de Dushambe, però per arribar a la ciutat, la meva cap ens ha fet anar una mica al sud oest de la nostra posició (un centre urba de majors dimensions que el nostre), per fer tractes i firmar alguns documents amb algun tipus d’organització governamental local. Un pal per dos aspectes, un per lo avorrit que en si sembla l’assumpte i dos pel fet que aquesta ciutat que s’escriu algo així com Kuliav, esta situada en una vall i a uns 600 metres d’alçada. Tot un forn. A més, abans de marxar, degut als baixos preus i a la qualitat del combustible, repostem gasolina i reomplim una bombona de gas. Olor asfixiant, 35 graus.
Prosseguim.... res interessant a part d’un moment que baixàvem a tota velocitat amb el nostre jeep Nisan , i al estar a uns 500 km de la corba que ens impedia veure el nostre futur immediat, un petit tornado d’uns 7 metres d’amplada i uns 20 d’alçada a creuat just on la carretera feia el gir a l’esquerra. Crec, que ha sigut el primer moment d’aquest viatge en el que he tingut por. El conductor semblava decidit a creuar-lo pel mig, i tot i que el tornado viatjava en una direcció perpendicular a la nostra la seva projecció, era suficientment erràtica com per venir-nos a trobar en qualsevol moment. De sobte s’ha dissipat.
Doncs continuem. Un cop arribat al perímetre urbà de “capital city” cap allà les 2 del mig dia, quan encara no havia menjat res i portàvem 6 hores al jeep, just quan pensava en arribar, menjar i dutxar-me, ens hem desviat per anar a donar les condolences a un membre de l’organització que feia una setmana havia perdut un familiar.
Finalment el xofer ens ha deixat a les 5. Dutxa, cheking de correu electronic, afeitarse, recivilitzarse.. Just el que necessitava. Ara a més, hi ha una noia nova ,una antiga estudiant d’un altre master de venecia, amb la que vaig coincidir un parell de vegades. S’organitza un sopar. M’avanço dient que hauríem de sopar fora, ja que encara no he vist el moviment de la ciutat. Petició acceptada.
Ens passa a recollir, un membre d’algun altre organització italiana que fa 6 anys que es mou per la zona i que ho fa amb el seu propi cotxe de l’antiga unió soviètica. Una joia de color negre. Dos file de seients enganxats, una figureta d’un galgo (o algo per l’estil) platejat al capo, una radio de rodetes i un contakilometres de mitja lluna que marca fins a cent. Puja la palaca de les marxes i arranquem. Som 4, ell, la meva cap, la nouvinguda i jo.
La ciutat és realment moderna. Grans avingudes, edificis nous, altres en construcció, en algunes cantonades del centre televisions gegants amb anuncis i algunes fonts de canvien de color. Gent diversa: més tradicionals com al poble on visc però sense dur burka i gent completament occidentalitzada.
Ens trobem al centre amb un dels Alemanys que vaig conèixer al arribar. Cornelius, mes de dos metres d’alçada, prim, ros, tot un home que finalment no es mes que un noi que arriba amb vici; te 26 anys. Sopem carn en pal i bevem cervesa . Una conversa distesa i l’hora de pagar. Tothom esta cansat menys el meu amic alemany i jo. Tot i que tinc la sensació d’estar a punt de perdre un braç després de tantes hores de cotxe, m’animo a prendre una algo amb ell. Canviem de local i jo d’idea, demano un vodka i ell 1 litre de cervesa.
I parlem, de la gent, dels expatriats. Gent adulta amb por a anar a certs locas. Parlem de que al arribar aqui per ser pocs ja ascendim fins a una classe de societat privilegiada. Anem als millors locals, i bevem amb advocats i diplomats.
Torno amb autobús, la ciutat es tranquil·la i no hi ha perill. Encara es suficientment aviat com per tenir temps a escriure això.
Al arribar al meu nou lloc de treball em van instal·lar en una habitació compartida situada en el mateix complex d’oficines on a més hi havia lloc per al personal estranger. El personal local, d’alguna manera també estranger ja que venien de la capital, vivia en una casa a un km de distancia.
A l’habitació hi havia 4 objectes: una caixa forta d’un mentre i mig d’alçada per un d’amplada que immediatament vaig intentar obrir; un armari pintat de blanc i buit; i finalment dos llits amb el somier fet amb filferros entrellaçats com els que hi havia a casa la meva avia i que tenien una elasticitat pràcticament infinita que feien que un en primera instància no penses en dormir-hi, els llits també tenien els peus i el capçal fets amb barres de ferro, on un altre vegada un podia pensar en agafar-s’hi o en estendre la roba.
Només instal·lar-m’hi vaig anar a queixar-me, car m’havien promès una habitació per mi sol. Si era veritat que el company d’habitació que després sabria que passava menys de 10 dies al més i era un noi rus de la meva edat; jo volia tenir espai per tenir-hi una taula, enganxar-hi fotografies, altres gatgets que anés adquirint i construir-me o comprar algo per poder fer exercici.
I dit i fet en els següents dies “els locals” que treballaven amb mi van estar buscant entre amics i el veïnat lloc on pogués dormir.
El primer lloc que vaig visitar, era l’hotel de l’alcalde. Una cassa d’hospedes mitjanament nova, amb el seu propi generador elèctric (important) i bany a l’estil europeu com el que teníem a l’oficina (important), situat a més sobre una muntanya des dd’on podia veure les proximitats. El problema, a part de que era un lloc fred on el servei estaria contínuament sobre meu i on no podria tenir-hi com ja he dit extravagàncies a l’habitació, era el fet que a vegades rebien polítics (i a qui n’hi havia a grapats + el KGB) i possiblement hauria d’estar canviant d’estància.
L’altre opció era just la casa que hi havia davant les oficines. On podia viure en la típica habitació on les famílies rebien visites. Una habitació d’uns 4 o 5 metres de llarg, per uns 3 d’ample, plena de catifes i coixins. On tindria un sofà llit de dos places i pel que havia tingut que prometre que algun dia hi dormiria també la meva companya. La propietària a més, tot i saber que podia fer servir les facilitats de l’oficina m’havia promès cavar un lavabo. Tenien també una vaca, cosa irrellevant però que volia escriure per en Xavi.
El problema que jo veia en la majoria de llocs, era el fet que jo volia tenir el meu petit espai per europeïtzar, mirar pel·lícules en solitud, llegir, escriure, fer exercici etc. Un lloc que pogues canviar al meu agrad.
Al dia següent, la mateixa família em va oferir, per problemes logístics amb l’altre estància una habitació a l’ala dreta de la seva “hacienda”, on podrien obrir una entrada directa per la paret exterior i tancar la porta interior, deixant un loft aïllat per mi. El problema es que al final discutint el preu, l’obra la tenien que fer els obrers e la nostra empresa, aixi que com ja estaven prou enfeinats ho vam deixar estar. Tot i que sembles un lloc perfecte, les bigues no semblaven molt resistents, el terra i el sostre era de fusta on segur hi viurien mil insectes i a l’hivern hi faria un fred de mil dimonis.
Desesperat com estava vaig recorre el complex que teníem per saber si podia arreglar algun edifici per viure-hi jo mateix. Aqui a Khovaling, després de la guerra civil de fa deu anys, encara s’hi poden veure edificis deshabitats fets per bones construccions i arquitectes soviètics. I aixi mateix vaig trobar el lloc perfecte, just al costat del magatzem on es guardava tot el material d’obra que disposàvem. Eren dos estancies antigues que havien fet servei d’oficina. EN la primera que vaig poder veure a través de les finestres trencades hi havia alguns arxivadors bolcats, unes taules, una maquina d’escriure amb caracters cirílics, i al fons d’aquesta habitació on no hi podia entrar, podia entre veure’n un altre de dimensions iguals ,amb les finestres encara en peu i una porta amb candau! El terra era de ciment! Era al costat de la feina! I a sobre l’espai seria tot meu! Era perfecte. Però així no ho van veure els Tajiks que treballaven amb mi, entre ells el de veu mes cantant, el contable. Que va dir que era un lloc pobre, sense llum (jo podía fer-m’he l’instalació), sense pintar, brut. Va prometre trobar-me un altre lloc millor. Aqui sense dubte hi havia un problema cultural, de dimensions, alçades i altres que feiem que no ens entenguessim. Ell volia oferir-m’he un lloc amb catifes i coixins, com els que tenien totes les cases, i no una habitació de partes altes lliures d’objectes, amb finestres lluminoses, vaja edificacions soviètiques. Tot un problema.
El mateix dia el contable va trobar un altre casa de família rica (tenien com a mínim un mercedes), amb una habitació com ja he dit típica, encara més barroca i amb lampares d’aranya. Hi havia un problema d’enteniment.
Així que vaig tornar a pensar-hi una estona estirat a l’habitació inicial, la de l’oficina. Vaig mig adormir-m’hi i al despertar em vaig quedar amb la mirada fixa a les partes. Eren blaves. Eren el mateix to de blau que hi havia a la meva primera habitació a casa el meu pare, paret també de color blau i amb dibuixos infantils de conills tocant el tambor. I de sobte vaig recordar l’ultim cop que havia estat allà, feia més 15 anys . La llum estaba apagada però entraba calaror per la finestra que donava al patí interior, al mateix pom, hi havia una joguina penjant que vibrava i feia llums. Al terra hi quedaven encara algunes peces d’altres jocs extraviats i al que hem semblava un gigantesc anrami empotrat on podia veure-hi llançols que no resistirien a la mudança i algunes caixes buides. Maquetes, més jocs o simplement caixes. Recordo haver anat cap a una de les parets on feia també alguns anys més potser cinc, despés d’ajudar al meu pare a empapelar novament la paret (crec ara groc) vaig deixar una petita esquerda per on poder seguir veient el paper blau amb dibuixos inicial. Vaig alçar el paper nou i vaig fer una ultima ullada al paper inicial.
Havia decidit que em quedaría en aquesta habitació. De fet el rus no hi era sovint. A partir de les 9 l’edifici sencer era buit, i podia fer exercici al jardi.
Despertador. Dutxa d’aigua freda. Flexions. Un ou dur. A treballar, avui amb un altre conductor i ara si una traductora. Direcció sud, prenent la carretera que va cap a la capital, fem uns 8 km.
Mans a la feina (Dila Dila). Treballo un parell d’hores sota un sol sufocant (chin jarasho), avui si es estiu, el meu guia, un paleta que construeix un mur nou a la casa del lider, es para i em diu que ja hem acabat. Doncs bé, prou per avui, ha estat ràpid.
Torno on teníem el cotxe i espero recolzat a la roda del jeep, és impossible estar dins. Tanco els ulls i intento que el meu cos entri en un estat d’hibernació. Fos per l’alçada o per la calor, jo tampoc podia continuar, per una sensació d’agobi produïda als bronquis del costat esquerra, sobre del cor. Així que el conductor comença a expliar-me histories sobre el passat de Khovaling (lat: 38.350025006º lon: 69.976207484). Fa alguns anys durant l’ocupació Rusa, la mare pàtria va enviar a aquest lloc perdut alguns arqueòlegs, que van fer i usurpar alguns descobriments interessants. El primer va ser un Buda d’orat que abans que fos vist per cap Tajik va ser enviat a Moscu. Un altre descobriment, que trobo irreal va anar així: Els habitants de la zona en aquell temps (Brimia) tenien algunes canalitzacions no fetes per els habitants locals, que anaven des de algunes fonts de les muntanyes fins al poblat. Mai s’havien preguntat qui havia construït aquelles canyeries, pero els Rusos si s’ho van preguntar i se n’adonaren que estaven fetes d’or. Aixi que el conegut or de Moscu va augmentar el seu patrimoni.
Un altre historia que ha relatat , es com l’Iman de la mesquita, no d’Arabia Saudi, sino del Yemen va arribar fins aqui. El relat era llarg, mig en Rus i mig en angles així que l’escriuré a la meva manera.
Un bon día un bon amic de Mahoma que vivia al Yemen, va morir. Era suposo per “enchufe” o proximitat també un home sant, aixi que a l’hora de enterrar-lo el van pujar sobre l’espatlla d’un camell blanc, que per algun motiu va emprendre un llar viatge cap al nord. Possiblement en principi anava en direcció a Arabia Saudi, on en comtes de parar va seguir endavant. La gent que el veia en el cami, intentava fer-lo jeure, al que sempre si va negar. Fins que fos com fos va arribar, aqui, on al estirarse va morir apareixent de cada pota i del mateix cap, 5 fonts d’aigua clara que van crear els rierols que encara estan a l’esplanada de la mesquita que vaig visitar ahir. No sé com aquest home va reviure com a l’Iman que que avui prega a la Mezquita, el final de l’historía només era de com encara el camell blanc el poden veure aquells veritables musulmans.
Amb dos collons al poble de les abelles
Després de dinar quan ja estava a l’oficina treballant en alguns mapes, s’ha presentat de sobte a la meva taula el mateix professor d’angles amb la típica gorra novaiorquesa que havia conegut uns dies abans. En teoria només havia vingut, per altre vegada, donar es gràcies per tot el que fem, tot i així aprofitant l‘avinentesa he tornat amb ell a un altre poblet que encara no havia visitat porp d’on ell viu amb el fí d’utilitzarlo com a guia.
El poble en qüestió no tenia més de 8 edificacions fetes amb fang i palla, una de les quals era una casa per les gallines. Realmnet dubto que fos profitos un treball en aquella area. Si aquests pocs habitatnts han decidit assentar-se aqui dubto que necessitin de la nostra ajuda.
Però dit i fet m’he posat a treballar. El nostre passeig a través de l’assentament ens ha fet creuar un petit camp on produïen mel. En un bon princpi he cregut que rodejaríem tal extensió per evitar passar per la zona de treball de milions i milions d’abelles, en canvi el lider del poble i el professor han enfilat just pel mig , aixi que tot i que seguia vestint contradient advertiments anteriors pantalons curts, m’he dit si ells ho fan, jo no seré menys.
Recordo que quan anava a escola la professora solia dir: “si ell salta per la finestra, tu el seguiries”; en aquells temps baixava el cap i no deia res, ara la resposta era Si, no veig perque no.
Aixi que amb els braços ven enganxats al cos (una ma sobre els ous), la boca tancada i els ulls mig entre oberts, sense aturarme he seguit el seu pas. A l’alçada de 100 metres quan tot semblava normal i correcte , un parell d’abelles però han començat un primer atac contra el professor, que degudament ha fet un parell de saltirons encara envoltat de mils d’insectes i ha continuat. En aquell moment només he pogut que pensar amb la película “mi chica” i preguntarme si les abelles olorarien la por, just després he sigut vilment atacat per una abella que ha quedat atrapada i consequientment mort dins la meva bota.
Arribats a l’altre costat els meus dos acompanyats s’han girat cap a la meva cara descomposta i amb un divertit rus el professor ha dit que allo era sa, res més que sa. Jo he repetit “Da da paliezni da!” .
Feta la feina, seguint costums i tradicions locals, s’han disposat a estendre alguns coixins i preparar el següent àpat (per mi sempre amb ració doble): 4 ous fregits que creia que no podria acabar; un tipus de mora amb gust de mora i sense forma de mora color mora; cireres; síndria;i una cosa molt típica que son unes boles de iogurt sec molt i molt salat que tenen entre 4 i 8 cm de diàmetre. Això últim realment deliciós i segurament perillós per l’estomac. On era la maleïda mel? . Em fet la salutació típica passant-nos cada un les mans per la cara i ens em aixecat al temps que m’han ofert un cavall per anar a donar una volta.
Normalment hagués refusat d’invitació, ja que si odio realment els cavalls, que mes d’una vegada m’han fet caure o m’han mossegat, però com era el dia de les valenties he tingut que acceptar.
On podia anar? Tot i que era mala idea només he pesant en el camp d’abelles, és l’únic lloc que coneixia i podia gaudir d’una esplèndida vista de la vall. Poc a poc ens hi acostàvem, pensant jo que el cavall tindria la pell prou dura com per no notar cap atac de les abelles o que ja hi esaria acostumat. Tot el contrari, just quan estàvem apunt d’entrar embravit i aixecat de dos potes només he tingut opció de saltar, com ja m’ha passat almenys tres vegades abans . Un cop lliure, ell ha començat una forta guerra contra les caixes de mel.
Jo he rebut 4 picades més i cap altre comentari sobre lo saludable que podía ser. Òbviament em marxat. Deu dona deu destrueix.
Avui m’he aixecat una mica tard, no passa res l’oficina esta a només 2 metres de la meva habitació, tot i que sembla que plourà dubto que trobi tràfic per arribar a la feina.
Mentre faig una mica d’exercici abans de sortir miro per la finestra i veig el porxo i el camp de cultius que envolten la casa, cada dia la cuinera prepara algun plat amb les verdures qe recull just abans de l’acte de cuinar (Gatovit). Un cop llest surto de la cambra i al fons del passadís veig que la mateixa dona de la que parlava hem deixa una galleda d’aigua que ha anat a recollir per poder me dutxar, encara no hi ha suministre.
Al sentar-me a la taula de treballar sense haver esmorzat arriba l’ enginyer, saluda, hem dona uns mapes que ell mateix ha preparat, dona pas a un altres home que hem fa senyes perque marxem. Avui treball de camp. Vaig a càrrec de dos homes, el conductor i un treballador de l’obra; cap parla anglès.
El conductor te totes les dents superiors d’or, el treballador les inferiors. Sort que vaig anar al dentista en el seu moment. EL segon a més com molts altres homes (homes de debo) de tant treballar te la ma amb un fastigós tacte rugós semblant a la fusta.
I ens dirigim un altre vegada al nord. Deixem Khovaling enrere entre la conca de dos rius secs , i les grans muntanyes amb signes d’espectaculars esllavissades produïdes per terratrèmols de gran magnitud. Cada 15 anys tot es destrueix, em pregunto quin soroll deu fer tal catastrofe, més gran que una bomba feta amb dinamita i menys que una nuclear. En tot cas, penso també en una possible riuada, tot i que la meva cap o negui per la gran iflitració del terreny, jo crec que entre la superfície de les muntanyes, i la de la vall, hauria d’haver-hi en un any de molta pluja un gran masacre.
Anem sortejant els bambs de la carretera i a la nostra dreta apareix una muntanya de roca amb 4 punxes anomenada “Chitiri Diebotchka” les 4 noies. La historia diu que quan Alexandre el Gran va arribar en aquest indret, 4 noies espantades van córrer a deu (Bog) a dirli que volien amagarse, i així es van convertir en les roques que formen la muntanya. Si jo, que tinc feina em pregunto que faig aqui que he arribat amb 8 hores d’avió que deuria preguntar-se l’Alexandre?
Continuem el camí fins al final d’una carretera, varies vegades hem tingut que parar per culpa d’animals travessats. Faig la meva feina. Demano informació o ho intento en rus. En trec poca cosa.
Refem el camí i parem en una esplanada plena de rierols una mesquita i altres edificacions col·lectives. Hem fan baixar, hem porten a la mesquita. Resen, o resen per mi, o em converteixen a l’islam. Després descobriré que l’Iman prove d’Arabia Saudi. Quina pregunta podria fer-li pensant que estem a la vora de les muntanyes d’Afganistan? jjejeje. Comença un dur dia de practica de rus, la cosa va així. El treballador hem pregunta si vull menjar (Ti jochu iest?) Li dic que no porto diners, respon que és igual. Bé hem porten a una habitació que sembla treta d’un palau, el palau però al estar l’estància sola en mig de l’esplanada deu haver perdut la resta del palau. En mig hi ha una taula. Perfecte! No haure de menjar com cada dia a l’estil musulmà. Ens acompanyen dos homes, un molt parlador (rus) i rialler i un altres que pot dir 5 paraules en angles que porta una gorra de treballador neoyorqui dels anys 20 i que no deixa de mirar-me fixament. Un és l’alcalde del poble, l’altre és el professor d’angles. Primeres paraules de presentació, i hem fan menjar, l’alcalde no deixa d’omplirme el plat. A la taula primer hi ha pa, pa dolç, caramels, te verd (zemeliet) i negre (chornie). Després porten la carn i tomàquet. Agafo el primer tros i és dur com la carn de cavall vell. L’alcalde hem busca un tros tendre en mig del del batibull del meu plat i mel ofereix. Només mengem jo i els meus dos companys de treball.
Després de varies converses que sempre acaben amb el professor dient que estant molt contents de tenir-me allà, suposo que nomes es el que sap dir . No se perque, perque encara no he fet res de res, intento dir alguna cosa útil. Parlo de futbol, sempre agrada. L’alcalde amb una nova i mes contenta expressió riallera (ulistaeia) diu que ha sigut un gran comentari. El professor d’angles que segueix amb la mirada fixa diu “what u think aboaut true holy man “dieçi (alla)” mosque?”. L’alcale l’interromp i declara que som “brats” germans. 10 punts per mi, crida al cuiner i li demana que facin un altre plat de carn, encara no he acabat el primer.
Al cap de deu minuts hem veig forçat a menjar un graaan plat de carn aquest cop encara mes tendre. Si hagués aprés algo de mon pare sabria que estic menjant. Hem diuen que és d’animal domèstic. Les costelles tenen 1,5 cm d’amplada, no pot ser una vaca. És una ovella un animal doméstic?. Mentre jo tinc un plat de dimensions considerables els meus dos amics en comparteixen un d’igual. Ja no puc més, estic ple (Ia cit).
Tornem a la feina fins a la 13:30. Després l’alcalde hem porta a casa seva. Seiem en una espècie de llit de matrimoni gegant (cosa tradicional) i les seves filles (doch) l’omplen de coixins. Hem tornen a oferir una doble ració de menjar (avui no he esmorzat però ja he dinat 4 vegades) tot fet per ells: llet, yogurt (kefir), cireres, carn, tomàquet, “cilantro” amb ceba , més carn (aquest cop de vaca), te verd i té negre. I el vodka? A l’oficina central d’Italia m’havien promès que beure vodka, que hem convidarien a Vodka i caviar. Parlem d’espanya i de la seva família (cembia). Estic casat? No. Hem tracten com un deu. Pq? Que se fer jo apart d’apretar alguns botons en els meus aparells futuristes. Ells son gent senzilla i civilitzada, amb parabòlica artificial i capaços de fer menjar del no res, d’arreglar un cotxe amb un senzill tornavís.
De les coses que porto a sobre l’unica que els interessa és la més simple, el diccionari.
Marxem al cap de poca estona a visitar una sortida d’aigua natural. El treballador hem pregunta si vull aproparmi fins a sobre mateix. Dic que si. Baixem pel desnivell i espantat hem fot la bronca, per algun motiu estrany se de que parla. Dic “animal”, respon “Da”. Vaig el signe internacional de la ser i diu que si, moltes respon. EN n’anomena un altre, que suposo que deu ser l’escorpi. Hem diu que deixi de vestir pantalons curts. Tornem al cotxe, sona el telefon del conductor i suposo que és per mi, parla una estona i me’l passa. Penso el KGB, la meva cap? M’hi poso i dic “si?” en català. Un home de l’oficina en angles hem diu que torni.
De tornada el conductor m’explica que abans era infermer. Penso jo abans podia ser fisic, podia estar a polonia investigant en un detector de bomes per espectropia. Però tot i que em manca una feina més intelectual, m’agrada el que faig, sóc ambicios i tot i que estigui al cul del mon, vull fer coses des de mes amunt.
