Personatges :

Com ja he dit aquesta setmana esta tranqui-la sense la cap. Tot i fer metre i mig i estar bastant prima, té caràcter i fa que les coses rutllin. L’oficina esta silenciosa,normalment aqui al parlar per telèfon la gent sol cridar. Algunes de les persones no les he vist fins dijous a la tarda, que s’han posat a treballar a corre cuita.
Potser han vingut perquè el mateix dijous teníem una festa d’aniversari, qui sap. Però com sempre, algú (no la cuinera que no sap el que es fa) ha cuinat un Plob. Arròs fregit, algunes verdures, carn i sobre tot (a l’estil Tajik) molt molt oli. I hem sortit a sopar al jardi. No cal dir-ho hi havia varis plats. Cervesa, sucs i vodka.
Aquestes celebracions són de les coses més emocionants que passen per aquí, potser mes inclús que els agents de la KGB. I això és degut a dos raons. Una, que és algo diferent. I dos, que algu que no és la cuinera fa de menjar en abundància i diversitat. Normalment els àpats a casa son amb poc menjar i sempre el mateix, així que a un se li treu la gana i ha de buscar altres opcions. El més fàcil és anar al mercat (amb 5 tendes de comestibles totes iguals), i triar un producte. No és fàcil, és realment com jugar a la ruleta russa; aqui la majoria de productes arriben ja en mal estat. La primera opció que un tria és si menjar una cosa artificial o algo artesanal. La primera opció es fiable, així que de norma un escull un producte com pot ser un paquet de galetes iranianes per 1 somoni, en compra 15 i s’alimenta d’allò mig més. És algo fiable i com més sucre porti més difícil es que estigui passat i més energia ens donarà. L’únic problema és que un bon dia t’aixeques proves a menjar una galeta i sembla que tingui un gust diferent, no és veritat però després de 15 dies de sobte el teu cos ja esta cansat del mateix sabor, i un ha d’optar per triar un altre cosa i llaçar les restants galetes. Així que tries algo altre cop artificial i sense saber per que te el mateix gust. Així que un s’arrisca al 50 per cent a caure malalt i provar algo artesanal. Com més car sigui el producte més probabilitats, doncs menys gent pot permetre’s el producte i menys trafic i renovació d’aquest hi ha. Així que amb bones probabilitats un guanya la loteria i es passa la resta de la setmana menjant iogurts de per si caducats de fa un mes o dos setmanes.

Així que veient el gran banquet que es prepara, seiem en rotllana agenollats; junt amb una sèrie de personatges dignes de la segona part de la pel•lícula Dick Tracy. Per començar hi havia un gegant envoltat de músculs, que de segur tenia tatutat amb Adenina al seu adn la paraula “persa”. Rapat,bigoti, amb una gran cicatriu al braç, que sol riure tot i que sempre esta n tensió mostrant la seva enorme esquena. Els seus avantpassats de segur van lluitat contra de Genghiskan. Després hi ha un home amb cara de granota, amb els ulls una mica separats i vermells de sang, la cara unflada apunt de fer explosió i completament vermell . Les dents de la part dreta de la seva boca d’aurades. Feina una setmana havia estat a l’hospital per problemes del cor, ara menjava sense parar, bevia, em servia vodka i fumava.
Teníem també el meu conductor, prim i de quasi dos metres que vestia una “gavardina” típica. Al meu costat, seia un home de poques paraules, que no parlava tajik amb el cabell blanc i que de segur havia fet els seus estudis, promocionats a Moscú per la KGB. Amb la pell curtida, pensatiu i increïblement intel•ligent. Potser l’haguéssim pogut trobar també d’agent doble per a la Mi6.
Un altre era el meu amic Charlot que sempre intentava saltar a corda sense aconseguir cap resultat. Avui com sempre de dandi, vestia amb robes blanques i massa grans.
I després gent més normal o amb alguna petita peculiaritat. Un d’ells per exemple, un home possiblement de procedència Uzbek, no parava de cantar i recitar poemes.
Així passava la nit, ells ballant el nou hit nacional, mentre jo i el meu company d’habitació Rus miraven.

Anys i Ramadans

Tal i com la setmana passada dia rere dia les temperatures pujaven, aquesta sembla que la temperatura corre a l’inversa. Serà que l’equinox d’estiu ja ha quedat enrere. Serà que a la diferència de temperatures a les muntanyes es variables. I que quan tothom creia que a Khovaling no passava res, les coses canviaven diàriament. Aquesta setmana tenim un nou traductor, és la versió Mongol de “Kienu Ribs”, si aquest ja en te cara aquest és completament Mongol o Uzbek. Un noi cosmopolita (de Dushanbe), ben vestit i de 26 anys. Simpàtic, un anglès perfecte.
Per variar els cotxes que tenim estan espatllats, i com la cap aquesta setmana està a Italia, el seu segon Tajik, m’ha llogat un taxi, per poder moure’m. No crec que ella i estigues d’acord, però com sóc l’únic blanc al final del riu amazònic les regles ens són iguals. Correrem per la selva, crearem un exercit i traficarem amb Ivori, o per falta d’or blanc, ho farem amb or d’aurat.
Així que com tampoc opto per dur el meu conductor/traductor li dic a un company que m’emporto a Neo. Que?. Que marxo amb el traductor. Ok. Vaig a parlar amb el taxista que m’espera al carrer, li ensenyo la llista i li dic “Ia jochu paidiom tam” senyalant un poble d’una llista. Ell em contesta que no sap si hi pot anar per que no coneix la carretera i el seu cotxe es massa baix. Després arriba Neo (el traductor), li diu un parell de noms d ela llista i ell n’accepta un. Cosa que m’ha donat a entendre que no sap llegir o almenys en caràcters llatins.
Enfilem carretera amunt i passem varis poblats que estenen blat al mig de la carretera. AL no tenir un moli, els cotxes prensen el blat, i després ells en separen la part interessant. AL principi creia que era un mètode bastant ineficient, però al veure’n el resultat, sembla prou satisfactori. Cal dir que les carreteres estan asfaltades, o almenys a trossos.
Primer poblat, passeig, dinar amb el cap, i despedida. El noi cosmopolita mira un carrer que s’enfila muntanya amunt, amb cases de fang, algunes piles de blat i uuns burros pasturant i anuncia “Gospadi! Thats Afganistan”, jo comprovo el GPS i responc no Agfanistan Està a 30 km en aquella direcció.
És increïble la facilitat que tenen en convidar-te els homes, i la rapidesa en que les dones preparen alguna cosa. Ens han portat un únic plat de fusta pels tres (conductor, Neo i jo), el plat es una sopa (per variar), amb troços de carn fregida, ceba, algunes plantes que no se que són, i espaguetis per primera vegada en aquest país al dente. Penso en la meva “jefa”. Mengem mentre ells parlen i em tradueixen alguna cosa, i m’expliquen que el cap participa en unes competicions en aquestes muntanyes(!!! Altíssimes), que consisteixen amb perseguir amb cavalls una cabra. Qui guanya, obté normalment un cotxe i diners. Ell no deu haver guanyat mai per que no he vist cap cotxe aparcat fora. En menys de mitja hora som al nostre cotxe.
De camí a un altre poblat, pugem a una noia jove que va en direcció a Baljuon (20 km), 200 metres mes enllà ens fa parar a recollir a la seva germana. Les dos van vestides de manera tradicional, amb unes sabates de mini tacó, un bolso, i una ampolla d’aigua de 8 litres en la que només hi queden 2. Més endavant pugen els seus marits o germans. Anem a tota velocitat entre colls de muntanya escoltant musica Afgana a tot drap.
Deixem als passatgers, i enfilem una carretera de pols cap al nostre destí. Les muntanyes son prats verds, per allà on passen humans i animals, el camí es converteixen un paisatge lunar, i jo trobo en falta les meves ulleres per tempesta de sorra que vaig comprar per 1 euro a la tenda de roba jea-joe.
Arribem passat la una i ens tornen a fer menjar. L’avi de la família ens explica les seves dos peregrinacions a la meca. És un home gran, si hagués d’apostar diria 120 anys, coix, sense dents, amb un agradable somriure i amb una llarga barba blanca de talibà que es pentina contínuament. Al marxar em diu que doni records a Korea, no tinc cara de “xino”, però ho faré arribat el moment.
De camí de tornada pregunto a Neo si esta casat. Respon que ho farà després del Ramada, que comença aquest dissabte i durarà un més. M’agradaria saber com és la seva futura dona. Tajik tradicional, o cosmopolita europeïtzada. Sigui com sigui preciosa segur.
Al arribar ens creuem a la cuinera que va amb la seva filla adolescent que l’ajuda habitualment a cuinar, tindrà un 15 anys i estic segur que pretén que encomanar-me-la , la setmana passada em va dir “Ona, nrabitcia tibia”.

Aniversari

Dies moguts. Dijous, tot i així va ser tranquil, al arribar i descobrir alguns paquets plens d’embotit, vaig trucar a alguns amics per compartir-los. Que millor que veure com algu ho gaudeix plenament i no deixa de fer comentaris sobre la carn. Comença a haver-hi un grup fix, l’alemany, el rus, l’americà i jo. Tot grans potencies mundials i jo. Jo contribueixo amb el fuet i xoriço i el rus porta 3 botelles de vi espanyol i dos de moldau. Menjar, beure i puros. Marxem aviat perquè ells treballen al dia següent.
Al dia següent com ja estava anunciat anem al Sagafredo a l’exposició d’un nou llibre de fotografies d’un periodista francès. Un llibre pèssim, fotografies més que normals i una editorial Tajik. Demanem vi, gelat i amb l’americà compartim un carpaccio de salmó. Per sort ens ajuntem amb un grup jove que treballa en un altre ONG i un periodista del Times. Deixem que en facin fora a una hora prudent i directes cap al Irish. Les begudes corren a conte dels altres. Aquest cap de setmana esta més mogut, la gent no es fora i com sempre hi ha un gran grup de marines americans. Bevem fins que altre vegada apaguen la musica i encenen les llums i algu proposa anar a un lloc anomenat port Said. 1km direcció nord a l’avinguda Rudaki. Segons tenia entès les discoteques eren antros, sempre amb baralles i putes; en realitat però com a tot arreu hi ha gent Tajik jove amb ganes de passar-ho bé. Les begudes son bastant econòmiques i el que si es cer es que el grup altre vegada de soldats americans esta envoltat d’un ambient estrany. Però no deixa de ser una nit tranquil•la.
Al dia següent a part d e varis encàrrecs, el més especial es anar de Hasing. El Hasing és un “club” anglès format potser fa més de 100 anys, estes per tot el món , i es tracta d’ajuntar-se periòdicament per fer una gran gimcana en el que s’ha de córrer tot el possible i un cop acabat beure cervesa. M’havia convidat el Rus, tot justificant que és el lloc perfecte per fer contactes a les grans esferes, però com ell té feina m’hi porta l’America. El punt de trobada és al igual que el hiking, prop de la universitat d’agricultura els dissabtes a les 16 h. Cadascú porta si es pot un cotxe i s’ha de pagar 5 euros. Així que prèviament organitzat, et condueixen a un punt fora de la ciutat desconegut per començar. Abans també es solia fer a la mateixa ciutat, però es veu que la policia al veure gent corrent pel carrer sempre acabava detenint a algú.
Hi ha diferents grups, els d’expatriats que porten aquí mitja vida entre 40 i 70 anys, gent jove i soldats americans. Així que els cotxes aparquen, la gent (uns 30 o 40) baixen i es posen en rotllana. Les regles són fàcils. Algú prèviament ha marcat un camí, amb punts correctes i amb punts falsos, la gracia es trobar el camí, arribar fins a la meitat on es veu cervesa i continuar fins al final que es exactament el principi.
Seguir les indicacions no es complicat, però quan s’arriba a un encreuament, es fan petits grups, i cadascú rastreja diferents opcions. SI es troba una senyal es crida “On one”, si després se’n troba un altre segona es diu igualment “On two”, i si finalment ni ha un altre això vol dir que el camí es correcte i es crida “on cheked” . HI ha gent que va caminant, o passejant amb gossos i gent com els marins americans que corren com si els hi anés la vida. Aquests últims son objecte de broma de la resta.
Quan l’home (el dirigent d’aquesta setmana) ha donat les ordes tothom ha sortit disparat en tot el pla d’opcions que ens envoltaven. Els soldats, semblava que fugissin d’un atac enemic, jo no entenia res.
El recorregut era prop de la ciutat. Al principi tot era confús, seguíem indicacions falses sobre una antiga via de tren. Després la cosa ha començat a ser mes emocionant i he corregut junt amb els soldats. El camí era espectacular, al nord oest de la ciutat. Hem corregut alguns trams per la via del tren abandonada, per sobre un aqüeducte a 100 m sobre el terra on hi havia nens nedant, per entre edificis mig derruïts, per faveles, per jardins de palaus ja inexistents. Al fons veiem la fabrica de ciment. Surrealista, i meravellós, per llàstima no portava la càmera. NO portava res.
L’últim tros després de passar per l’aqüeducte de ferro i entrar als jardins on hi havia un mini parc d’atraccions , hem sortit al nord de l’avinguda Rudaqui. Tothom ens mirava i els Tajiks emulaven els nostres crits i reien “ON On ON”. Un cop a l’avinguda, quan venia un antic model de cotxe rus sobrecarregat i en direcció contraria, randomly ha perdut una roda. Jo junt amb els militars (com sempre eficients) encapçalava la comitiva. Així que ells amb els sentits aracnics al cent per cent s’han sobresaltat i s’han tirat a terra, hi ha hagut un estrident so, espurnes que sortien de l’amuptat eix que fregava amb el terra ,una roda, una llanta i altres peces que hem tingut que esquivar amagant-nos rere una jardinera d’uns 80 cm d’alt. Un ha rebut un petit impacte de la roda, res greu.
Un cop acabat, hem anat a casa del membre que ho organitzava. UN house. Un pati gegant, piscina i porxos de fusta. Alla com a qualsevol altre universitat anglesa carregada de tradicions, hem fet un cercle, hem begut cervesa i hem cantat cançons. Després ha tocat putejar als novells, una presentació publica, fer-nos beure cervesa tirar-nos-la pel damunt i ballar “like a virgin” dins la rotllana. En unes setmanes ens posaran sobre noms ridículs.
Després ha començat la festa. Dos cuiners preparaven xaslic i altres plats típics, i un grup de musica local, tocava cançons jueves de principi de segle. L’home de la casa es l’home al que m’haig d’acostar. Segons m’han dit: “ he is the guy”.

4 de piques

Aquest matí, creuàvem el desert. Bé potser era una estepa. La veritat des de fa un mes el paisatge a canviat bastant. EL que abans eren valls verdes amb cabres pasturant, ara son muntanyes groguenques que deixen anar múltiples onades de llims i argila de color groc. Una era d’infinita extensió. Molesta. La sorra t’entra el nas i no pares d’esternudar, els pulmons en son els pitjors perjudicats.
Al mig d’aquesta extensió, en una poble situat en un creuament de carreteres i vies de tren hem tingut que parar. No sé exactament el nom ni la posició, però puc recordar un altre lloc igual que es deia Rancho al mig de Guatemala. Era un dels llocs horribles més preferits per mi. Ple de cotxes destrossats, cantines de mala mort, mercats ambulats i centenars de persones de tots els rangs i condicions socials. Allà hi podies trobar els millors amics i les mes males companyes, podies comprar i vendre qualsevol cosa a baix preu que acabes de baixar d’un camió o tren, i sobretot podia marxar i fugir en qualsevol direcció. Hi havia connexions amb Tikal, Flores, Guatemala, Antigua , Atitlan i fins i tot amb paciència podies arribar fins a Mèxic o Nicaragua. La ciutat cobria amb el que de lluny semblava deixalla una enorme extensió de terreny, ningú reparava emb tu si tu no ho feies amb ells.
Així que com allà em parat per buscar una peça de recanvi. Teníem el dipòsit de l’oli dels frens foradat, cosa perillosa, quan condueixes per carreteres amb amb penya-segats de mils de metres d’altitud. Amb el que he deixat el conductor amb el seu ja amic mecànic i he anat a donar una volta. Primer , he omplert el meu estomac amb una sopa i te per només 5 somonis i després he anat a passejar pels carres i bazars abarrotats de gent. I de sobte m’he fixat en una cosa que ja havia vist a la capital i a tots els altres països del tercer mon que he estat. Una carta de pòquer al terra mig trencada. Abans les recollia amb d’intenció de fer tenir-ne 48 de diferents, fins que un dia a un poblat anomenat Rumsiki (al Camerun, fent frontera amb Nigeria), vaig recollir una carta, d’entre tota una baralla trencada a la part posterior d’un mercat, on tot el terra estava cobert de restes de pollastre. Amb el que vaig arribar a la conclusió que allò només podia ser les restes d’algun tipus de ritual. Primer vaig pensar en abandonar totes les que havia recollit, no es que sigui supersticiós,però si crec en les pors dels altres, però després vaig pensar que si algu havia abandonat la seva mala sort alla, jo no podia deixar-la per segona vegada. No sé si aquí , en un país majoritàriament àrab, es fa cap tipus de ritual, només se que hi ha el mateix tipus de cartes. És podria fer una estadística de lo pobre que és un país en funció de les cartes que trobem per terra?
He estat una estona mes pensant en la carta, he recollit el quatre de piques i he anat a buscar el meu cotxe.
Per sort la meva sort encara no ha canviat, al arribar a l’oficina, tenia 3 paquets, plens de menjar cartes emotives, pel•lícules i llibres. I el millor de tot veure com en un dels paquets enviat per la familia també hi havia alguns llibres dedicats pels millors amics. És bo saber que la gent que t’estima es junta per recordar-te.

Uzbequistan :

En un altre dels banquets que freqüento, he preguntat a un altre comensal (el germà del líder), després de que em preguntes de on venia: “Ti sanesh adrugai spanish, adrugai chto pirixadit zdies?” I ella ha contestat que no. Que mai havia vist cap espanyol per aquestes terres, que no n’havia conegut mai cap.
Abans d’anar a dormir ahir vaig veure la peli “la casa dorada de samarcanda” De Corto Maltés. En la peli, després de rescatar al seu amic a la presó de Samarcanda , en mig de la guerra entre Rusos/Armenis i Turcs, es dirigeixen en direcció sud cap a Afganistan i just abans d’arribar a la frontera per uns moments es donen conte de que el tresor que va amagar Alexandre Magne esta ocult alla mateix. Area que ara es deu dir Tajikistan. Un altre aventura fictícia que d’una manera o un altre és part de l’historia d’aquest país. Sigui com sigui la segona quinzena de setembre agafaré un tren des de la capital cap a Uzbekistan, per conèixer per fir l’antiga Samarcanda. Tren que si volgués em duria fins a Moscú, per només de 500 somonis.
Abans Uzbequistan o gran part d’ ell era domini de Tajikistan. EN aquells temps segurament, no tenien aquests noms, però tot hi així les rivalitats polítiques entre els països continuen de forma absurda. A èpoques un dona electricitat a l’altre i en altres un subministra l’aigua que l’altre necessita. Així que quan les tensions polítiques augmenten, ambos països tanquen les aixetes. A més segons m’han dit Uzbequistan (més ric) va minar la frontera per tal que Tajiks no poguessin creuar per les muntanyes a peu.

Age of empires

Però tot no es gloria:

Suposo que també s’ha de ser sincer. La vida sempre pot ser una broma si pots riure’t dels contratemps.
La vida pràcticament de clausura durant deu dies a vegades te moments desquiciants, en un altre lloc pots trobar la solució al problema aquí segurament no. Es pot fer un esqueix de petits atacs d’insectes, d’accidents, o de coses que no funcionen. Tot i així moltes vegades les coses encara més insignificants et poden fer embogir. La nostre cuinera per començar pràcticament cuina la mateixa sopa dia rere dia. Al principi era algo exòtic, amb molt de gust i color, però poc a poc, al tenir-ho com a plat únic uniforme i immutable es va transformat en un menú de menjador d’exèrcit .A més jo crec que en el fons dec ser bastant rígid en certs aspectes, no ho sé; però els horaris dels menjars (para za stol), estan lligats a fenòmens estranys. Com per exemple ara que m’acabo de creuar amb la cuinera (19h) i m’ha dit que era l’hora de sopar, simplement per que no hi ha electricitat a la meitat esquerra de l’edifici. El menú d’avui coliflor primer bullida i després fregida, cosa que sol fer quan se li acaben les idees.
Per acompanyar tenim el pa que no es pa, o es pa arab que esta bé, o compren una imitació europeïtzada de pa que fa una olor estranya i que es enganxós, segurament perquè no esta ben cuit. Un altre cosa difícil és el tema de l’aigua. On visc hi ha tants rius i rierols que al mercat no venen aigua que no porti gas. L’aigua amb gas es com veure aigua normal amb petites formigues que sembla que et caminin per dins de la boca i amb un gust estrany. El meu conductor al dir-li que siuplau compres aigua sense gas va respondre “Perque (pachimu) aigua sense gas, si esta per tot arreu, aqui no es ven”. Així que només hi ha l’opció de posar la cara al riu i arriscar-se o de beure té calent.
Un altre cosa, es el salut. Aqui es primordial, així que cada cop que entra algu a les oficines. I entrar entren perquè molts tenen poc a fer. Un s’ha d’aixecar i donar la mà a tothom. Salamalecum Kak dila? Jarasho? I al final es impossible concentrar-se en el que un feia.
Aixi, que al estar tant envoltat de gent, un busca moments d’intimitat i silenci fent una mica d’exercici, amb el que sovint apareix el vigilant o algun conductor a la espera i se senta a mirar. I quan un ja havia aconseguit ignorar-ho, apareix una vaca al jardí i el meu observador es posa a perseguir-la en cercles. Una broma no es cert? Una broma al final molesta. Per exemple ahir, dia en el que vaig començar a escoltar les gravacions amb mp3 de les lliçons de rus mentre feia algunes peses sense samarreta al meu gimnàs batejat “Dir Diagonal”, va venir l’especialista agrònom (un tio baixet amb tratge i que fa una olor desagradable), i insistia a que li ensenyes a saltar a corda. Un espectacle. L’home intentava saltar tot el que podia alhora que intentava donar la màxima potencia a la corda, amb l’espera’t resultat d’un nan fustigant-se sense motiu. Després volia fer peses a la banca, així que com Charlot, amb els seus mini bracets ha va acabar també ofegant-se amb el pes del pal, les peses i les totxanes.
O perquè no, altres episodis com que després de dies inventant-se converses amb un mateix i traduir-les al rus per passar l’avorriment i aprendre algo nou, un descobreix paraules que el desconcerten o descol•loquen. Així que m’he estat presentat a tothom així. “Hola em dic Sexe”?
Per sort la capital és un altre món, que excepte quan hi ha una plaga de puces o el gos es menja el teu correu, un recobrar la vida que tenia a Barcelona.
Així, que tot no es gloria, no tot brilla com l’or ni sempre es menja caviar. Tot i que a vegades si es pot també es troben a faltar coses com beure un got d’aigua fresca de l’aixeta, o baixar per les rambles amb amics per prendre algo amb una camisa negra nova, o estar en un concert envoltat de molta gent igual a un mateix amb tant de soroll que no pots sentit com crides. I les rosses es clar.