En el
meu últim dia a Urumqi he decidit anar passejant fins a un temple Confuci, per
tornar després creuant la part moderna de la ciutat i fins al parc Renmin. En un extrem del parc, hi ha un petit
llac que rodeja una espècie de temple xines abandonat. Als jardins i petits
balcons del temple que donen al llac hi ha desenes d´’avis o bé jugant un joc
de cartes de 4 jugadors, o a un joc similar a les dames de dos jugadors. Després de 9 dies aquí, jo ja tinc el meu lloc
fix just al tocar de l’aigua on m’assec a llegir el meu llibre. Al acabar-me el
llibre, en espanyol i robat del hostal, he decidit anar seguint una musica llunyana.
Allà he trobat una pista de vall per gent
gran. En principi sonava musica xinesa i
la gent ballava seguint el ritme com si fos un vals. I això m’ha fet
preguntar-me si això era influencia occidental o tot al contrari. Era agradable
veure la gent gran ballar sense complexos, com simples nens petits. Alguns ho
feien sols, la majoria acompanyats i a vegades homes amb homes i dones amb
dones. De sobte ha canviat la música i ha començat a sonar musica de tipus àrab
i la gent ha seguit ballant. No sé que hi trobo en la gent gran, però sempre
tots ells m’aporten una pau desmesurada. Son essers plens al final de les seves
vides. Petites flames que es van apagant, però tot i així amb una perfecta
harmonia i bellesa, com a simples nens. Essers plens i perfectes ballant a lo
que els vingui.
No tots estaven sencers, molts s’havien perdut
però rondaven en la multitud feliços com un més. En un racó una dona vestida de
verd donava voltes i voltes sobre si mateixa en el mateix sentit. Com una
ballarina turca. Era extraordinari veure-la fent-ho. De segur sempre ballava igual... ja que fer-ho
tant seguit requeria d’una experiència extraordinària per tal de no caure.
Finalment vaig decidir tornar al hotel a
preparar les coses per el dia següent. Amb l’Adam havíem trobat uns pals de
bambú que podíem tallar per la meitat per tal de fer torxes i espantar els
llops, en cas de trobar-ne. Teníem pensat fer-ho just al creuar la frontera,
però el bambú era un excel·lent material a fer servir com a arma de defensa. Jo
volia a més fer-li punta.
Això últim i després de veure els avis ballant
m’havia portat al nostàlgic moment feia 27 o 28 anys quan un estiu com aquest
però a Espanya, la meva avia m’havia fet a petició i reclam una perfecte
espassa de fusta. Ella com no, no podia dir mai que no a les meves voluntats. Recordo veure-la treballar. Va agafar dos
fustes planes. En una hi va fer una doble punta tal i com a les espases dels
cavallers fent servir una petita destral o xurrak (J), a l’altre
als dos costats en forma de manega i finalment va clavar les dues peces. Era
una espasa perfecta. Era perfeta en pes i tamany. La fusta estava neta i podria
dir que quasi brillava a la llum del sol.
Ara pensava que a uns 6000 km de distancia la
meva avia potser també ballava exactament igual a que ho feien aquí mentre jo
30 anys després em feia la meva pròpia espasa per seguir lluitant contra
malvats imaginaris. D’alguna manera tant la meva avia com jo, seguíem ara
mateix sent com nens.
:) tão bonito..
ResponEliminaboa viagem e boas lutas. que sejam mais imaginárias que reais. mais mosquitos que lobos * lleva la paz y que disfrutes. i'll wait on the other side :)
..el bambu no llega para hacer un arco y flecha no?
Ai els avis ... Per molts anys Pol, tu segur que arribaras a avi havent conegut molts tipus de danses per ballar
ResponEliminagracies guapa
Elimina