Avis i nens

En  el meu últim dia a Urumqi he decidit anar passejant fins a un temple Confuci, per tornar després creuant la part moderna de la ciutat i fins al parc  Renmin. En un extrem del parc, hi ha un petit llac que rodeja una espècie de temple xines abandonat. Als jardins i petits balcons del temple que donen al llac hi ha desenes d´’avis o bé jugant un joc de cartes de 4 jugadors, o a un joc similar a les dames de dos jugadors.  Després de 9 dies aquí, jo ja tinc el meu lloc fix just al tocar de l’aigua on m’assec a llegir el meu llibre. Al acabar-me el llibre, en espanyol i robat del hostal, he decidit anar seguint una musica llunyana.

Allà he trobat una pista de vall per gent gran.  En principi sonava musica xinesa i la gent ballava seguint el ritme com si fos un vals. I això m’ha fet preguntar-me si això era influencia occidental o tot al contrari. Era agradable veure la gent gran ballar sense complexos, com simples nens petits. Alguns ho feien sols, la majoria acompanyats i a vegades homes amb homes i dones amb dones. De sobte ha canviat la música i ha començat a sonar musica de tipus àrab i la gent ha seguit ballant. No sé que hi trobo en la gent gran, però sempre tots ells m’aporten una pau desmesurada. Son essers plens al final de les seves vides. Petites flames que es van apagant, però tot i així amb una perfecta harmonia i bellesa, com a simples nens. Essers plens i perfectes ballant a lo que els vingui.

No tots estaven sencers, molts s’havien perdut però rondaven en la multitud feliços com un més. En un racó una dona vestida de verd donava voltes i voltes sobre si mateixa en el mateix sentit. Com una ballarina turca. Era extraordinari veure-la fent-ho.  De segur sempre ballava igual... ja que fer-ho tant seguit requeria d’una experiència extraordinària per tal de no caure.

Finalment vaig decidir tornar al hotel a preparar les coses per el dia següent. Amb l’Adam havíem trobat uns pals de bambú que podíem tallar per la meitat per tal de fer torxes i espantar els llops, en cas de trobar-ne. Teníem pensat fer-ho just al creuar la frontera, però el bambú era un excel·lent material a fer servir com a arma de defensa. Jo volia a més fer-li punta.

Això últim i després de veure els avis ballant m’havia portat al nostàlgic moment feia 27 o 28 anys quan un estiu com aquest però a Espanya, la meva avia m’havia fet a petició i reclam una perfecte espassa de fusta. Ella com no, no podia dir mai que no a les meves voluntats.  Recordo veure-la treballar. Va agafar dos fustes planes. En una hi va fer una doble punta tal i com a les espases dels cavallers fent servir una petita destral o xurrak (J), a l’altre als dos costats en forma de manega i finalment va clavar les dues peces. Era una espasa perfecta. Era perfeta en pes i tamany. La fusta estava neta i podria dir que quasi brillava a la llum del sol.

Ara pensava que a uns 6000 km de distancia la meva avia potser també ballava exactament igual a que ho feien aquí mentre jo 30 anys després em feia la meva pròpia espasa per seguir lluitant contra malvats imaginaris. D’alguna manera tant la meva avia com jo, seguíem ara mateix sent com nens.