Tarkshken

M’encanta aquest lloc, es brut, trist i sense res a fer. Un poble fronterer on només hi ha conductors, militars i gent amb petits negocis per viure dels anteriors. Es un lloc lleig i desolat. Hi ha més edificis buits i sense acabar que llocs habitats. Estem en un hotel bàsicament per que hi estem obligats, un podria tirar qualsevol porta a terra i entra-hi a viure. Avui divendres la ciutat s’anima poc a poc. La frontera tanca entre divendres a les 17:30 i dilluns a les 9:30. La ciutat és un cul de sac on camioners s’apleguen per emborratxar-se en el temps de descans.  La gent que hi viu s’afanya a fer negoci. Ningú sembla pertànyer aquí però els que hi porten prou temps son els amos, en son la frontera en si mateix; si en marxessin cap a qualsevol costat seria considerat invasió de territori.

Sense moltes ganes de tenir converses impossibles i beure he sortit a no fer res. He sortit escoltant musica al carrer (Eating Snow, una banda de Jena) i hi he donat la volta al edifici on hi bufava el vent provinent del oest. D’alguna manera l’hotel esta al centre i també al final de la ciutat parant la continues ràfegues de vent. Uns 35 km/h calculo, un dia perfecte per anar al est.

No mirava la posta de sol, simplement gaudia del vent sec, i no feia res més-

Poc a poc s’ha anat fent de nit i la ciutat s’ha quedat a les fosques. SI es veritat que algú n algun moment va posar il·luminat elèctric als carrers, algú devia també oblidar de connectar-lo.  Les úniques llums al poble son cada poc centenars de metres on s’hi troben les càmeres de reconeixement facial/matrícula, creant amb els potents focus petites illes de llum en mig de la foscor; i als costats extrems de la ciutat seguint la carretera, a l’entrada del poble on hi ha el control militar d’entrada i al final de la carretera en direcció a la frontera on esta la base militar.

Un ha de caminar a les fosques de forma diligent, segura però amb un cert caire de cansament. Com si fes tant de temps que un hi viu que no te ganes de res.