Els últims dos dies i mig hem estat fent el
que diuen son els pitjors 280 km de carretera del sud de Mongòlia. Bé, encara
ens en falten 35 per arribar al asfalt, o on creiem que ha de començar (sigui
quin sigui l’estat d’aquest. Uns del ral·li de Mongòlia ens ha dit que companys
de cursa han necessitat 10 hores per creuar tot el tram. Per mi ha estat dur i
interessant. Diuen que els paisatges son verds ja que al juny i juliol ha
plogut bastant. Ara bé, potser per que estem passant just pel nord del desert
del Gobi sota la herba s’hi amaga una gran quantitat de sorra. Hem trobat
bastant bancs de sorra que quasi ens fan caure. Un ha d’agafar fort el manillar
i empènyer per tal de no clavar la roda frontal i caure. Tant bon punt com va acabar l’asfalt, la
carretera es va convertir en un laberint de camins improbitats que cobrien tot
l’horitzó. Suposo que els cotxes que hi passen, de tant en tant decideixen
crear una nova ruta camp a través quan una area esta ja molt trillada i plena
de sorra o fang. I es fàcil de crear un nou camí, ja que no hi ha ni un sol
arbre.
A vagades hi havia tants camins que era
difícil de saber si l’escolli’t acabaria o no en la bona direcció.
El segon dia ens ha adelantat dos cops un
parell de turistes francesos que anaven amb motos xineses. Un, blanc anava amb camisa hawaiana i l’altre, negre
amb rastes El tercer dia ens han tornat a passar fins a tres vegades. A la
última s’han parat a parlar amb nosaltres. Era graciós que nosaltres sempre
sembléssim anar per davant. Les seves motos estaven fetes caldo.
Els últims 100 km de carretera els hem fet
pujant i baixant d’una carretera en construcció. Obra chinesa. Estan fent la “ruta
de la seda comercial”. En uns anys es podrà conduir amb un cotxe Tesla des de Venècia
fins a Ulan Bator, sense tenir que
netejar o reparar el cotxe. Serâ quan les aventures s’acabaran, quan el somni es convertirà en crua realitat. Gasolineres i
motels de carretera.
Hem anat pujant i baixant de la carretera
esquivant balles que prohibien el pas. A la carretera hi havia centenars de
chinesos treballant. En grups de 3, 5 o 20 repartits en trams al llarg de la carretera.
Un podria pensar que ens farien fora,
perô estaven contents de saludar-nos. Algusn treballant amb simples pics o
pales o d’altres amb aplanadores. Si a més els hi dia “Nihao” els feies feliços
i et desitjaven un agradable viatge en la seva carretera en construcció.
Finalment hem arribat a la ciutat. Cada cop
que arribem a una ciutat a Mongolia, segueixo esperant una gran urbe amb carres asfaltats i
restaurants. Però no es així, és simplement el far west en mig de la pols i la
sorra. L’hotel sembla ser un edifici
post- apocalíptic, que ha sobreviscut a massa terratrèmols i guerres nuclears
on els únics amos son els escarabats.
L’Adam ha anat al mercat i pel camí s’ha
trobat als francesos. Per celebrar la
sisena trobada hem anat al parc a brindar amb vodka local (cortesia dels
nostres nous amics)... al final han estat massa ampolles i hem anat a dinar o
sopar, on l’Adam ens ha convidat. Ja que després ells tenien que continuar. Finalment
han decidit quedar-se i els hi he trobat i pagat una habitació al nostre
Apocalypse now hotel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada