Accident

Anava costa avall. No massa inclinació, potser un 2%. Era una dia prou bo, havíem fet potser uns 90 km i només eren les 12:20. Aviem acordat parar sobre les 12:45 per dinar. Baixava per una carretera ben asfaltada fins que vaig sentir un cotxe que s’aproximava per darrera. En aquests casos i en aquests països, miro al cotxe per tal d’assegurar-me que el conductor m’ha vist i ha començat a maniobrar per allunyar-se de la meva posició. I així era. El cotxe, tipus familiar s’havia començat a ficar al carril esquerra, mentre jo seguia sobre la línea continua que marca el final del carril dret. A una velocitat prou prudent el cotxe va seguir adelantat-me mentre jo el seguia amb la mirada.  A poc metres davant meu el cotxe seguia poc a poc desplaçant-se  cap a l’esquerra. Dos de les rodes laterals eren ja fora del asfalt i trotant sobre la sorra. Suposo que en aquest moment el conductor, per algun motiu espantat, ha decidit frenar en sec. Això ha produït  que les dues rodes del costat esquerra derrapessin mentre les del costat dret frenaven. Amb el que el conductor ha girat el volant cap a la dreta fent que el cotxe es poses perpendicular a la carretera.  Jo veia tot això en extrema càmera lenta, veient com sense remei tot s¡abocava cap a un fatídic final. En aquest punt el cotxe ha fet una volta de campana lateral, ha seguit marxa enrere cap al precipici de la carretera, uns dos metres.  Ha anat avall, xocat amb la part posterior i fet encara una volta de campana vertical. Jo pedalava a tota velocitat seguint la trajectòria per tal d’arribar el més aviat possible. Era una escena horripilant, veure com un cotxe carregat de gent sortia disparat. Pensa que allà, en aquella baldufa de 2000 kg hi havia gent passant un dels pitjors dies de les seves vides. Mentre jo, com a únic espectador pregava per que estiguessin el millor possible. Era com un bombo de la loteria. El cotxe anava donant voltes mentre calia esperar que no prengués mal ningú. EN aquest punt havia deixat de veure el cotxe mentre el seguia en un núvol de pols i sorra. Freno a la vorera de la carretera, salto de la bici, salto carretera avall i corro fins al cotxe ara ja aturat i descansant sobre un dels seus costats. Començo a cridar “All ok, all ok?”. De la finestra del seient dels acompanyants i comença a sortir gent. Un noi jove em dona una criatura d’uns 2 anys amb sang a la cara. Sembla que la major part no es seva. Corro a deixar-lo a uns 4 metres mentre plora i torno al cotxe a treure-hi la  resta. Trec a tres nois joves entre 20 i 30 anys. A la tercera fila de seients i veig un noi adolescent que no intenta lluitar per sortir. Sembla que pateix de gran dolor al costat dret. Reso per tal que no tingui una hemorràgia interna i només sigui una costella trencada. Trec a una noia amb la cara plena de sang i un altre en estat de xoc. Arriba l’Adam i trèiem a una senyora gran. Finalment surt el noi adolescent. La noia amb sang a la cara crida. Sé que les ferides al cap son molt sanguinolentes i crec que no es tant greu. Tot i així corro a la bici, en trec el meu kit de primers auxilis i en trec gasses i topionic. Es un tall superficial al front. Potser 2 o 3 punts de sutura. Torno a la bici, agafo unes Oreo i li porto a la dona gran que intenta consolar a la criatura. Tot sembla esta en ordre. Cal veure si el noi adolescent te només una costella trencada o no... però no podem fer gran cosa. El conductor en xoc seu a la carretera. Li faig senyes de telèfon per tal que truqui a una ambulància. Al cap de pocs minuts s’apropa un Land Rover. Faig senyals d’auxili i en baixen una parella de suíssos prou joves.  La noia es fisioterapeuta, que és millor que res. Ajuda a tothom i col·loca al noi adolescent en una bona postura. La noia suïssa pregunta a la noia en estat de xoc sense sang si sap que ha passat, ella respon “el conductor s’ha dormit al volant” respon. Ës la  única que parla angles. Tot va bé. Discutim, jo opino que han de portar al noi adolescent i a la noia amb sang al hospital a ALtai amb el cotxe, la família Mongola sembla que vol esperar a l’ambulància. Al cap d’una hora i poc arriba “l’ambulància”. Una furgoneta soviètica sense camilla. En surt un quartet ben estrany. Una dona vestida de carrer amb bolso que sembla la doctora. Un home rialler amb abric mongol tradicional vermell i botes de muntar, que també sembla doctor, una noia que es clarament la infermera amb mascareta i un policia.

Ho posen tot en ordre. Posem al noi adolescent al Land Rover (que te llit) i puja la noia en xoc i la doctora. EL cotxe va cap a Altai. A l’ambulància i pugen la noia ensangonada, la dona gran, i la criatura, i marxa en direcció contraria. Estrany per que no hi ha ciutat gran en 400 km. La resta es queden allà.

Ens acomiadem i també marxem. El conductor em mira i jo el miro.

No ha sigut culpa meva però em sento responsable. Sembla que el conductor s’havia dormit. Però no deixo de pensar que la maniobra evassora la fet per adelantarme. Jo estava quasi a fora del costat dret, però no deixo de pensar que si no hagués estat allà potser la família no haguessin caigut carretera avall. Potser ha estat casualitat, potser s’ha dormit i girat volant cap a la esquerra. En aquest cas he tingut sort que no ho fes cap a la dreta, sinó jo si estaria mort. Sigui com sigui ha estat horrible veure com el cotxe ple de gent queia.  Sento que en tinc una petita part de culpa quan se que no hauria de.