Jungle boy, Part IV

Ens acostàvem a Lagunes i estava realment emocionat. Emocionat per molts motius. Dúiem 5 dies sense veure cap ciutat a part de Santa Cruz, on  hi havíem estat escassos 30 minuts i ara allà hi podríem estar tota una nit. Era una ciutat màgica per mi. Sempre havia estat al final del mapa, l’última ciutat districtal, la mes allunyada, la mes remota. La meva mare havia estat aquí, la meva mare havia vist i caminat pels seus carrers, ara ho faria jo. Ara jo veuria el que ella havia vist mentre jo veia altres coses. Seria alguna cosa a compartir en dos espais de temps diferents.

Lagunes havia patit una forta migració algunes dècades enrere degut a la alta presencia de narcotraficants. Coca, armes i violència a dojo, tota una festa. Avui en dia era un centre poblat mitjanament gran. Una ciutat sense carreteres. L’única forma de sortir d’allà era en vaixell. Hi havia llum de 5-6:15am i de 6:30-11pm. Hi havia algunes pensions i la plaça del centre del poble estava completament reformada i era admirada per tots i era el doble de gran que la de Yurimaguas!

En realitat no teníem que quedar-nos-hi, era realment aviat i haguéssim pogut simplement parar a comprar el necessari i continuar; era només mig dia. Però per fer un regal a tothom vaig decidir atracar durant la nit. Jo en general era un tio simpàtic, però quan em posava a currar, currava i feia que els que treballaven per mi ho fessin al mateix nivell. No es que els ho demanes, però si el cap curra el cos treballa, i em seguien. Així que com a regal vam atracar aquí. A més era més segur que estar sols al mig de ninguna banda. La tripulació estava molt contenta. Per a molts era la seva ciutat natal, per altres una segona residencia. Tots van començar a fer trucades (aprofitant que portàvem 5 dies sense senyal) per localitzar a les dones, novies i amants de la zona.

Jo em vaig quedar mirant els dolfins roses com saltaven i jugaven davant el port. Vaig preguntar a un dels nois si se’ls menjaven (jo ho hagués fet, segur que tenien menys espines que els peixos de riu; seria com menjar tauró cartilagitinos), va respondre que no. Que segons els mites locals eren sers diabòlics. Deia que quan hi havia festes aquests dofins “buferos” es convertien en maques noies rosses, seduïen  algun habitant i se’l emportaven al fons del riu. Jo vaig respondre “si ha de ser una alta noia rosa, que vingui a buscar-me i em porti on ella vulgui”.

Després vam anar a fer un passeig fins a la plaça del poble. A uns 4 km. Un dels homes de seguretat ens va acompanyar; no sé si ho feia per passejar o per protegir-me. A l’anada vaig proposar als nois si volien buscar alguna pensió on dormir, per tal de tenir un llit de veritat i un lavabo en condicions. Tots van dir que no. Venga, eren 10 soles! 3 euros! 2 cerveses de mig litre per un llit normal! Per privadesa. Però van dir que no. Durant el passeig ens vam creuar amb quasi tots els membres de la tripulació que anaven amunt i avall en moto-taxi.

A l’hora de sopar vam tornar al vaixell i jo vaig decidir llogar-me una habitació amb un llit en condicions. M’agradava, em sentia com un mariner de veritat, una habitació en un motel del port, parades de licor amb mariners borratxos prop de l’aigua i algun lloc on buscar brega.

Vam sopar i vam decidir anar a la discoteca del poble, la Canoa. En principi els nois del vaixell no s’animaven a venir i vam marxar només els meus nois i jo. El senyor Flores també va voler venir i va ser llavors quan vaig entendre que realment em feia de guardaespatlles, un dia m’havia dit que no li agradava anar a bars i discoteques. La tripulació es va acomiadar de nosaltres dient “truqueu-nos quan aconseguiu una bona baralla”.

La canoa, era una cobert asfaltat enmig d’un descampat enfangat. La música que millor que cumbia era algo així com turbo-cumbia.  Un terme que m’acabava de venir a la ment tot pensant en el turbo- folk balcànic de feia uns anys enrere; quins records.  El lloc no estava del tot malament. Hi havia una cinquantena de persones i s’hi anaven sumant. Van aparèixer unes cerveses i vam començar a veure en cercle. Poc després va fer acte de presencia la resta de la tripulació. Ja hi érem tots. La tripulació, els meus dos guarda espatlles i els promotors, tota una gang de tios dolents i durs; els membres de l’única embarcació amarrada al port. Els mariners em van dir que allà no podies treure a ballar a cap noia local, que si ho feies els homes de Lagunes t’esbatussaven de debò. I tenien fama de bons lluitadors que després de 5 minuts de cops de puny, s’avorrien i acabaven sempre a gavinetades. Així que tots ens vam anar passant la Karla i la cuinera.

La tornada va ser a peu. Érem tres, en Cesar, la Karla i jo. Eren com uns 30 minuts de passeig i jo duia la Karla a coll i be. De sobte, sols i en mig de l’avinguda principal es van apagar totes les llums (eren les 11) i ens vam quedar a la claror de les lluernes.