Mona

Un home s’acostava remant amb la seva canoa. Un home s’acostava entre els arbres amb una canoa i un rifle. L’home s’acostava amb una canoa, un rifle, un rem i un cos pel roig estrany.

El cos, l’objecte o l’embalum era un bell mono de color roig llampant. El mico jeia cara amunt amb els braços estesos, les cames creuades i la cua penjant fins l’aigua. Si no fos per que era mort qualsevol diria que estava simplement gaudint del paisatge, del assolellat jorn.

Era un mico gran i preciós; d’en peus devia de fer més d’un metre. Tot i viure a la jungla, tot i haver estat tirotejat  seguia net i pulcre.

Ambdós s’acostaven lentament i no podia apartar la meva mirada. No era un animal mort, no era un tros de carn comestible, no almenys per als meus ulls. Per mi era un rostre conegut, un cadàver assassinat , un petit homínid.

Vaig saltar de la meva embarcació per sobre de la de l’home que s’acostava fins a un altre embarcació propera. Vaig girar-me i vaig preguntar al home si podia examinar-lo.

Primer, vaig incorporar-lo tot agafant el inert cos per les axil·les.  Encara era calent, tot i que l’home afirmava haver-lo disparat ja feia dues hores.  Tenia un pel suau. Sota les axil·les i sobre la panxa on hi havia menys pel podia acariciarse una pell suau, molt semblant a la humana.

No em mal interpreteu, he vist molts monos, micos i ximpanzés. També n’he tocat varies i els hi he donat de menjar. Però aquest, tant immòbil, absent de vida, però encara expirant-la poc a poc pels porós de la seva pell, aquest, aquest no era un mono cabró que et crida, et roba i et tira la seva merda sobre; aquest era simplement un petit cos humà encara calent que abocant-se irremediablement a la mort.

La  calor corporal latent em va fer que irremediablement li busques el cor. No hi havia senyal alguna. Els pulmons no exercien el seu rítmic moviment.  Sobre on hi havia el cor tampoc hi havia rastre de mugrons.

El vaig agafar per el crani. Era increïble tocar un os, una cara tan humana. Podia reconexers clarament tots els ossos estudiants en les classes de biologia. El frontal, l’occipital, el maxifacial. Tenia unes petites orelles negres i una llarga i roja barba pel roja. Semblava que es deixes créixer la barba per que era la nova tendència.  Obrint la boca podia veure’s una dentadura prou semblant; a excepció dels molars, que eren lleugerament més grans que la resta. De segur nosaltres havíem perdut això en anys d’evolució.  Els ulls oberts, lleugerament més petits i encara vidriosos semblaven encara vius, encara no desenfocats, deixant-se anar en cada llàgrima que emanava dels lacrimals laterals. Mirar-lo mentre envoltat per les mans era tota una prova de cordura.

Era tant humà que viu el podria haver considerat amic.

Tenia també aquest enorme apèndix que ens diferencia.  Una cua llarga com la seva estatura que semblava prou forta com per poder escanyar-te amb ella.

Finalment, les seves mans, eren la prova final que aquell era un eslavó extraviat i perdut de la nostre evolució. Les seves mans mortes i prènsils encara semblaven poder agafar les meves. Les seves mans fortes de jungla eren suaus i tendres. Aquelles mans amb ungles eren exactament les meves.

Fos com fos, se’l menjarien fins a l’últim tros.