Bishop

Premia el botó i sonava el timbre a la llunyania.

Sonava el timbre a la llunyania i esperava.

Era una casa gran, era de fet un edifici gran. Si el timbre sonava, algú vindria, però de segur que tardarien.

Esperava, esperava i just quan creia que no hi hauria ningú començava a sentit uns passos que es dirigien a la porta.

S’obria la porta i allà era ell. Sabia que era ell. Per la seva impassivitat, per la seva carència de sorpresa, de segur que ell també sabia que era jo.

No l’havia vits mai, no sabia quin era el seu nom, però duia tres setmanes buscant-lo. Ell no sabia qui era jo, no m’havia vist mai, però de segur sabia el meu nom, duia tres setmanes buscant-lo.

Tres setmanes rere seu, mentre jo era a la selva. Tres setmanes rere seu mentre ell sortia en missions.

Tres setmanes acostant-me a ell poc a poc, encerclant-lo, coneixent al seus amics, que de segur li deien que el buscava.

Allargava la ma, pronunciava el meu nom, ell el repetia com si ja el conegués i m’estenia la mà. Ell no m’oferia el seu, ell creia que ja el sabia car duia temps buscant-lo. Tres setmanes rere seu i mai m’havia importat el com es deia. Tenia una ma forta i carnosa. Un cop de mà fort i segur de si mateix.  No era una mà sudorosa i carnosa d’un home gras i cardíac, era la mà d’un home fort. Un cop de mà sec i segur.  Un cop de mà com una bala. Ràpid, fort i tot i tot i la teva instantaneïtat saps que ha estat. Ho saps per que encara sents l’energia transmesa, encara sents la com la mà i els músculs et tornen a lloc.

Era un home gran. Un home d’edat avançada, just el que esperava trobar. Però també era un home gran, de gran estatura, fort, d’aquells que poden lluir un uniforme llampant; quan jo esperava trobar un home vell, menjat pels anys, la selva i la malària. I allà era ell vestit de paisà. El seu físic i el seu dur rostre l’haguessin pogut convertir en un veterà de guerra. Un capità o un general. La seva seguretat i la seva serietat rere el seu somriure el podien haver convertit en un supervivent de mil massacres. Però ell no era militar, ell era el bisbe i s’acostava la setmana santa.

Em va fer entrar i em va fer seguir-lo fins al seu despatx. La casa, com deia era gran. Tenia uns amplis finestrals al riu i un pati interior amb un jardí extremadament cuidat.

El seu despatx era ple de llibres, la seva taula era plena de llibres, i ell seia en una cadira gran com un tro de fusta que enganxat a la paret semblava que amagava una porta oculta.

Era l’únic altre espanyol a la ciutat. Ell era el bisbe basc. I per molts anys que duies encara no havia perdut l’accent.

Jo duia tres setmanes buscant-lo, ja que sabia que si encara vivia devia de ser una persona culta i sabia.  Volia parlar amb ell, volia parlar de deu, de teologia, dels seus motius, dels anys que duia, del seu passat, de quan havia deixat espanya.... volia saber, volia compartir i volia beure amb ell, doncs m’havien dit que era un gran aficionat als licors locals.

Vam començar a parlar ràpidament. De fet ell va començar a parlar-me ràpidament. El seu rostre fort, simpàtic i segur va començar a vomitar paraules com si no volgués pronunciar les que jo volia saber.

El seu rostre m’era familiar. No l’havia vist mai, però em sonava. Em sonava a algú que no recordava, però que en algun moment d’extremada fragilitat si havia existir devia dir algo així com “de totes maneres estem ben cardats, no?, així que tot és igual”

I parlàvem del ara, del avui, quan jo volia parlar d’allò de més enllà i del passat. I ell m’ho amagava com si creies que venia en busca d’allò que l’havia dut aquí. Volia parlar d’història antiga, però a l’únic que arribava era als anys 90. Als seus principis en aquella terra, quan jo volia saber els principis de la nostra.

Tant temps buscant-lo i potser va creure que el buscava per jutjar-lo. Tant temps buscant-lo insaciablement que de segur ell creia que ja el coneixia, que ho sabia tot d’ell, que no podia amagar-m’ho.

I no deia res, no donava res més enllà dels 90, com si tot l’anterior no hagués existit. I que vaig saber del seu país, del nostre? Que tenia 7 germans més grans que encara no s’havien trobat amb la mort.

I cada cop que intentava desviar la conversa dels arborígenes locals cap als anys on ell havia marxat i jo nascut veia com poc a poc escanyava la conversa. No em volia donar paraula. No en volia saber res.

Així que vaig marxar donant-li el meu contacte i prometent-li que assistiria a la processó. Algun dia sabria d’ell, algun dia compartiríem un beure.