Jungle boy, Part I.

Voldria estar amb el meu amic, allà on fos. Però estava aquí, seguia aquí.

El riu havia sobre sorgit del seu marge i l’aigua corria lenta però energèticament endinsant-se en la jungla. El riu corria a amagar-se entre els arbres buscant algun punt on aturar-se. Tot estava inundat.

Jo anava amunt i avall amb l’aigua fins a la cintura en busca d’una radio i un operador que funciones. N’hi havia una però no sabia on, ni qui tenia la clau. Les botes d’aigua eren plenes d’aigua i es se’m enganxaven en el fang del fons.  Preferia  anar amb botes que descalç. Les serps nedaven per la superfície.

 Fox-Trot  Kilo Charlie. Fox-Trot Kilo Charlie. Aquí Progreso, Cambio. Fox-Trot Kilo Charlie. Aquí Progreso, Cambio. Kilomay a la Espera Shishinagua, Cambio. Repito Kilomay a la espera. Corto.

No hi havia res a fer més que esperar. Així que fent cas dels crits de la tripulació que eren a la tenda del poble, vaig anar a buscar-los.  La tenda, era una cabanya de fusta alçada on s’hi podien comprar coses bàsiques com cervesa i seure a desfruitar-la a l’ombra del teulat de fulla de palma.  Vaig entrar, em van fer un lloc i vam començar a beure al estil peruà. Una cervesa i un got que van donant voltes. Érem 5 i un lloro. Començant per la meva esquerra i en sentit horari estaven l’Adan,  en José,  en Roger, en Miguel, el lloro i jo. I no es que estiguéssim ordenats per categoria, ni que jo bebès   després del lloro per que sí, sinó que seiem en cercle i simplement el got m’arribava després de que el lloro hagués begut.  Tots em tenien molt d’afecta i em cuidaven. Sempre m’oferien cadira en un bon lloc. I aquí seiem ara mentre l’aigua corria sota nostra. Aquí passaríem la nit.

Es pot dir el que es vulgui dels mariners d’aigua dolça, però aquests eren homes de veritat. Forts, tatuats fins i tot al rostre i bevíem com el que més.  Jo volia fer un parell de cerveses i tornar al vaixell, però ells volien que els fes companyia i sempre m’enganyaven dient que  aquella cervesa era la última; però sempre n’apareixia un altre.  

Passades algunes hores en José parlava amb una dona amb l’ull morat que donava de mamar a una criatura mentre bevia cervesa i plorava. El seu marit li havia fotut una pallissa i la tripulació intentaven convèncer-la que el deixes, que el seu marit era un covard. De sobte va arribar el marit a crits preguntant  que què hi feia allà amb aquells homes.  L’home era fora al mig de l’aigua i a les fosques. Després d’algun intercanvi d’insults  l’home va  amenaçar a tothom i va dir que aniria a buscar l’escopeta. 5 minuts mes tard es va presentar de nou dins la tenda, mig borratxo i escopeta en mà. Just llavors van passar dues coses, el marit es va donar compte que havia oblidat la munició i que el Jose era el seu cunyat.

I ja n’hi havia prou per aquesta nit, així que abans que apaguessin les llums del poble (i com a excusa)  i hagués de tornar completament a les fosques i sense llanterna en busca d’un vaixell caminant amb l’aigua fins a la cintura vaig marxar dient “demà les cerveses van a compte meva”.

Al dia següent va aparèixer bastanta gent que semblava que havia escoltat el meu missatge de radio, freqüència 77.100. Vam fer la nostra feina, vaig donar la mà a l’última persona, em vaig treure les botes i vaig saltar sense pensar-m’ho per bavor. I merda no havia fet bé els càlculs, l’aigua anava a tota llet i no em podia agafar a cap part del vaixell. Rere meu s’havia tirat també un dels meus treballadors que també anava a la deriva mentre reia esbojarradament , en Cesar. I em cagon deu, neda neda!  Era complicat saber cap a on nedar ja que tot era aigua, tot i així vam passar a molts metres per rere el vaixell i van nedar cap  al costat d’estribord fins que vam tocar terra a la vorera del poble. Ens vam posar d’en peus, altre cop amb l’aigua fins a la cintura i en Cesar em va dir “no et moguis hi ha una ratlla, d’aquestes que tenen arpó a la cua.” No sé com coi l’havia vist dins d’aquella aigua tant marro. Fos com fos ens vam quedar immòbils donant palmades a l’aigua i esperant que s’allunyés.  I merda, com mola fer bogeries.

Vam tornar a pujar al vaixell i vaig cridar “Marxem!”

I tots es van posar a fer el que havien de fer apareixent d’allà on s’havien amagat protegint-se de la calor. Al vaixell érem tres grups: la tripulació, els de seguretat i els de la meva organització.

La tripulació la formaven 5 homes, una dona i un nen. El capità havia desaparegut sense avisar després d’aixecar amarres; no sé ben bé per que però bé podria ser un d’aquests motius: o pel fet que havíem acomiadat a la seva germana, o pel fet que ens havíem oposat a sortir un dia més tard. Però bé, no estava del tot malament; amb la presencia del capità érem dos homes amb la mateixa posició que ens encarregàvem de coses diferents però que alguna que altre vegada es trobaven, i això no és sempre o mai  bo. Així que ara amb més llibertat quedaven en bona part al meu servei:  En Roger, que sempre que es creuava amb mi deia el meu nom i reia; en Hitler (si, no es broma aquest és el seu nom), que era nou, tímid i sempre em demanava permís amb la “coletilla” de ingeniero!; el Negre (no era el seu nom real) que no deia mai res i que com a resposta simplement aixecava les espatlles, l’Adan que tot i tenir només 17 anys devia pesar el doble que jo sense estar gras; en José que era el que en bona part duia el timó i portava tatuat entre ull i ull la figura d’una persona; la cuinera (que també era nova i ningú sabia com es deia)  i el seu fill Daniel de 5 anys, que corria amunt i avall amb un cotxe que li faltaven dues rodes.

El personal de seguretat el formaven dos homes que es dividien les guàrdies de la nit i que ens ajudàvem de dia; ambos disposaven d’escopetes d’assalt del calibre 12 . En Miguel, que sempre buscava fer alguna partida de cartes amb aposta inclosa; i el bo, afable i musculat senyor Antero que jo sempre el cridava com “senyor Flores”.

Per últim al vaixell i habitava també el meu equip: en Juan Carlos, tímid i que sempre deia “no no” amb incredulitat quan feies una broma; en Cesar d’extrema confiança i personalitat exemplar; la dolça i agradable Karla d’ulls xinescos; y jo que era conegut simple i clarament pel meu nom a excepció d’en Hitler que sempre em preguntava per “ingeniero”.

Apart del meu, a les comunitats jo tenia molts altres noms: ingeniero, gringo, gringuito, gringazo, profe, doctor, mister, ojos claros y de molts altres que no sempre sentia o no eren pronunciats amb cap llengua comprensible per les meves orelles.