La primera
evidencia que sorgeix al començar del dia és el fet de les falses respostes que donen alguns cossos
davant de fets simples i evidents. És això estupidesa humana?
La nit anterior
parlava amb un amic. Bé, no un amic en el sentit ampli, sinó més aviat un tio
amb el que pots parlar, un tio que et convida a una cervesa o al naixement de
la seva pròxima criatura. Un col·lega potser, algú que potser et dona un cop de
mà però no saps fins a on pots confiar. Algú que en primera instància et sembla
bo i coherent dins del context establert. Així que parlàvem asseguts en una
taula dins d’una de les dues discoteques locals; on hi havíem arribat amb la seva moto 125cc. No podria
dir exactament del que parlàvem per que simplement tot va donar un gir
inesperat i va deixar de tenir relació. I no es que ho trobes sorprenent ni
fora de lloc, no, res d’això. No, no vaig exasperar-me ni tant sols reaccionar
i donar un pas enrere com segons crec algú definit com a sanament racional (tot
i que això no crec que signifiqui res en realitat) hagués fet; i això és potser
el més sorprenent de tot. Docs com anava dient parlàvem d’alguna cosa que podria
haver tingut o no una relació estricta amb el que era apunt de succeir, i com
deia, dubto molt de que parléssim del que parléssim algú hagués pogut continuar
la conversa amb una frase tal com: “ Escolta, jo duc un arma” mentre mostrava
un llampant ferro platejat amagat al costat dret de la seva cintura. I què? Que
volia dir algú amb aquella frase? Tenia algun sentit o volia anar a parar a algun
lloc? Quina era la conclusió d’allò? Quina era la resposta que cabia donar?
La sorpresa real
no va ser el fet de que algú conegut amb el que duia algunes hores parlant dues
un arma, no. El sorprenent es que el meu cos no va allunyar-se d’un diguem-ho “perill
evident” sinó que vaig respondre estúpidament: “la puc sostindre?”. Qui voldria
agafar una brillant arma metàl·lica dins una discoteca?. Per sort va respondre:
“no”. I vam seguir parlant.
Així que al dia següent,
donat un fet evidenciat per una
resolució estúpida no podia fer més que anar a reflexionar del succeït. I vaig
anar al gimnàs.
Un dia, mesos enrere,
mentre esperava a la sala d’espera d’una televisió local per que em fessin una
entrevista vaig conèixer en Max, el propietari d’un gimnàs que era també a la
televisió per anunciar-se en un comercial.
I vaig vestir-me
per tal de provar aquell nou lloc. Samarreta, pantalons, sabates i a córrer
fins al nou gimnàs situat a l’altre punta de la ciutat.
Era situat en un
tranquil carrer no asfaltat. La superfície del local era exageradament més gran
del que en inici era el meu habitual gimnàs. Al mig, hi havia un espai buit on segurament
si celebraven classes d’aeròbic. Amb el primer cop d’ull no es podia dir que
estigues obert o per contra tancat. La porta era oberta i dins no s’hi veia
ningú.
Vaig entrar sigil·losament
fent ressonar entre les silencioses parets “es obert?” amb el que en Max va
venir rebre’m. “ si, es clar” “Ets nou?”. Va mostrar-me les velles però ben
cuidades màquines i em va deixar fer. Vaig començar a treballar mentre ell
netejava perseguit per el seu fill el gimnàs amunt i avall. De tant en tant creuàvem
algunes paraules.
Fins que va venir
amb ganes de xerrameca a seure al meu costat mentre feia push-ups. Va començar
a explicar-me una mica la seva historia, després va continuar amb la visió que
ell tenia de les coses i va acabar explicant-me les visions que l’havien dut a
ser creient. No es que no fos creient, sin que va deixar de ser un Cristià no massa
devot a ser un Evangelista absolutament practicant.
De la mateixa
manera no us podria dir per que m’explicava tot allò, ni per que les meves
flexions ens havien dut a una discussió d’oposades opinions teològiques dins un
gimnàs de Deu. En Max havia estat soldat, en Max havia estat professor a les
comunitats, en Max havia obert un gimnàs, en Max en algun punt havia començat a
extraviar-se, en Max havia vist a deu, en Max havia canviat, en Max composava
cançons bíbliques, en Max celebrava
misses evangelistes baixant una cortina dins el seu gimnàs al mateix lloc on
hores abans s’havien celebrat classes d’aeròbic. En Max tenia el primer gimnàs/església
que jo havia vist mai si es que algú n’havia vist algun en un altre lloc.
En Max estimava a
la seva família, en Max estimava al seu fill Max, en Max era un bon home que
intentava encarrilar a joves delinqüents fent-los classes de boxa. En Max tenia un ring portable, en Max venia
guants de boxa, en Max podia entrenar-me, en Max em venia uns guants de boxa.
No sé quin fet m’ha
dut a pensar que puc aprendre a fer boxa; però el fet és que he començat a
practicar boxa, en un gimnàs evangelista que tanca els dissabtes al matí per congregar-se
amb els seus “germans”.
No sé quin fet podria dur-me a evidencies per
pensar que cap d’aquests dos homes estrictament diferent no son bons homes que
duen camins oposats. No sé ben bé com un fet podia dur a un altre fet explicant
una evidencia no massa raonable. Però a vegades es complicat entendre el succeït
per treure’n un judici. Així que no ho faig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada