Jungle boy , Part III

A vegades durant hores o fins i tot Durant un dia sencer no hi havia res a fer. A vegades només anàvem d’un lloc a un altre sense que hi hagués res a fer durant el trajecte. Al principi seies a parlar amb algú en grup fins que t’avorries i buscaves un altre cosa a fer.  Buscaves algú altre per parlar o fins i tot et dutxaves.

Jo a vegades seia a la proa (on no hi havia barana) amb els peus penjants i veia l’aigua passar sota meu i escoltava el soroll. El soroll de l’aigua que creuava o el soroll dels ocells de la selva (ja que era el punt mes allunyat dels motors). A vegades m’estirava cap per vall i veia fulles i troncs que eren aixafats pel pes del vaixell. Devíem anar a uns 16 o 19 km/h no més. Pensava que passaria si caigués. Hauria de submergir-me per evitar també el vaixell i les hèlices. Una vegada va passar nedant una vibora negra d’un metre i mig. La molt cabrona treia la seva llengua en to agressiu tota enfurismada per la presencia del vaixell. Espero que no pugui pujar fins aqui.

M’avorria i anava a buscar la meva hamaca. Al principi era al pis inferior amb els demés, però després i anunciant-ho a tothom per si em volien acompanyar la vaig moure al pis superior. El pis inferior era més fresc i ombrívol. No tant com la bodega ni com la sala de maquines però prou com per que hi haguessin sempre mosquits volant. Al pis superior no hi havia parets i el sostre era només una lona de plàstic. Sempre hi bufava el vent que impedia que els mosquits et molestessin. Si, era prou fred quan hi havia turmenta, també et mullaves una mica, però almenys no hi havia mosquits.  I m’estirava a la hamaca i llegia el meu llibre sobre vietnam de Michael Herr. Després m’avorria i pensava sobre el llibre. El paisatge era prou semblant. Però aquí no hi havia guerra ni jo tenia un exèrcit al meu voltant. Però hi havia un paral·lelisme prou bo, Michael Herr feia de corresponsal a Vietnam per que ell volia, podia marxar quan vulgues però en contra s’hi quedava i anava als pitjors llocs. No tenia que fer fotos no escriure grans articles, de fet podia inventar-s’ho, però ell era allà a primera línia. Jo també era aquí per que volia, per que m’agradava la brutalitat del que m’envoltava per que necessitava petits episodis d’adrenalina. Però al cap hi a la fi era una droga, una droga natural. Hauria jo d’incrementar la meva dosi en algun moment? Quan m’avorria de pensar mirava simplement com anava passant la selva. Després m’adormia. Després tornava a començar a llegir i a pensar. Si, quan fos ric muntaria un creuer de luxe per aquest riu. No amb aquest brut i rovellat vaixell ple d’aranyes mortals, no. Després tornava a pensar en la musica de Vietnam i en la musica d’Afganistan. A Vietnam teníem Jimmy Hendrix. A Afganistan el rap. Jo tenia The Rapture, si havia decidit que s’esqueia prou bé als moments d’avorriment i als moments de bogeria.

Quan em cansava de l’hamaca vagava pel vaixell amunt i avall. Pujava a la cabina de comandaments i li demanava a en Jose que em deixes portar aquest trasto carregat amb 100 tones.  Portava una estona el timo i m’avorria altre vegada soberanament.  Des de l’hamaca veia passar la selva i bé, dins del que cabia anava prou ràpid, mirant als costats. Des del comandament només mirava endavant i SEMPRE veia el mateix paisatge. Canvi d’activitat.

Sortia per la finestra i pujava sobre el sostre de la cabina de comandament. El lloc més alt. Allà tenia una tamboret i em recolzava al pol de la bandera. Mirava la selva en la seva immensitat.

I anava en busca d’un altre cosa.

Per les nits podies posar-te prop d’una bombeta i veure com les aranyes teixien les seves teranyines. Era emocionant. Ok, era un instint ho tenien gravat al ADN, però no sempre seguien patrons racionals. A vegades semblava que l’aranya es deia “merda m’he oblidat d’aquell sector amb aquella corda que va d’alla fins allà” I hi anava corrents a fer-ho abans que es tornes a oblidar. Un cop acabat seia a esperar. A vegades al centre o vegades prop del sostre.  Jo era lògicament el tio més alt del barco i a vegades m’oblidava també de ajupir el cap davant fronteres invisibles per no anar-me menjant totes les teranyines i les aranyes que s’enrotllaven al meu cap. Ah! Filles de puta!. Esperaven, esperaven fins que un insecte queia al parany. Els insectes voladors eren completament estupids, volaven a munt i avall sense gaire sentit xocant contra tot. Una vegada vaig estar pensant que els insectes devien tenir un altre noció del temps de la que tenim nosaltres. Si els observes prou bé a vegades fan dos o tres coses sense que els hagis vist. O s’aparten molt abans de que els aixafis amb la mà. Com una cosa tant petita pot veure una cosa tant enorme?. En fi, queien al parany i l’aranya anava a tota llet a envolar-lo amb més tela. L’agafava amb una pota i li feia donar voltes fins que estava completament atrapat. A vegades se’l emportava a l’esquena com si fos una motxilla a vegades el deixava allà per més tard.

Hi havia tants insectes. Tants! Alguns d’enormes i altres de minúsculs i tant petits que no els podies ni veure. Eren com petits cucs a ratlles, no li veies les ales però volaven i deixaven unes petites picades amb un punt vermell al mig. Jo a cada picada i feia un tall amb l’ungla o amb la punta del ganivet i després premia per treure’n primer de tot un líquid transparent i després la sang. No volia que em deixessin res viu dins meu,

Un cop vam parar en un poble de poques cases de fusta on hi havia un escola amb un professor de Yurimagues que em va demanar pujar a bord per viatjar fins a Yurimaguas. Aquí els professors fan el calendari que els hi surt dels reals ous, quan es cansen de la selva, marxen.

Era un home regordet i divertit que semblava coneixem. Coneixia a tanta gent cada dia que me’n oblidava. I bé, si em coneixia i era tan divertit com semblava podia pujar a bord. El senyor Hitler (que estava al cap) em va preguntar si el volia, ja que jo tenia llogat el vaixell i jo pagava la morterada que em demanaven. Li vaig dir que si, que puges, però que portes menjar, i el vaig avisar que no anàvem ni molt menys directes a la ciutat, que tardaríem alguns dies. Va ser una companyia i una distracció més. En Miguel va estar content ja que al tio també li molava el tema de les cartes, per llàstima per en Miguel, aquest paio era més bo que ell. Un dia li vaig dir si li agradava on vivia i va respondre que no, que només i treballava. Va dir, els europeus creieu que això és un paradís. I jo vaig pensar que segurament per ells un paradís era un centre comercial.

El paio em va recordar al meu amic Xeli, també mestre, també perdut en un poblet dels pirineus. Comte Xeli, aquest paio porta 30 anys aquí.

I després tornava a la rutina de llegir, parlar, dormir i pensar. Vaig pensar en buscar una corda, agafar un tros de fusta, lligar la corda a algun dels infinits ferros dl vaixell, tirar l’altre extrem de la corda per la finestra de la sala de maquines de la popa, tirar la fusta i intentar fer surf de riu amb les onades del vaixell. Però anàvem massa lents i les fustes eren massa gruixudes. Haig de buscar una fusta millor. Després em vaig posar a pensar amb alguna noia de l’altre punta del món amb la que m’agradaria estar. També amb algun sopar que no va acabar del tot bé i després vaig tornar a llegir les aventures d’en Michael.

Cada dia m’agradava més el vaixell.