Jungle boy, Part II

Navegàvem riu avall direcció a la desembocadura del Huallaga amb el Maranyon, que a la seva vegada desembocava amb el riu Amazones. Imagineu l’immensitat dels serpentejant rius i poseu-hi de fons una selva de les pel·lícules de Vietnam. Jo també buscava al coronel Kurtz a la meva manera; tothom a la seva manera. Cada cop més allunyats es desdibuixava la llengua entesa per moltes d’altres llengües entranyes remotes i amagades dins la selva.

Passàvem a vegades lentament per llocs on si podia veure una petita casa de fusta presumiblement abandonada però que a la fi era habitada per uns estranys homenets de mirades perdudes. Qui voldria viure allà sol al mig de la selva? Sobre l’aigua i lluny de tot. Qui? Podia entendre la gent que vivia en poblats de 10 a 30 cases també perduts sense comunicació ni carretera, però sols? Qui i per que podria voler viure allunyat de tot? Simplement per que tenia unes poques terres? La selva n’era plena de terres. El vaixell navegava lentament creant grans onades que xocaven contra les seves petites canoes de rem i que espantaven les seves gallines. Sols i abandonats tots paraven les seves activitats i ens miràvem. Jo els mirava des del segon pis del vaixell o des de sobre del teulat del lloc de comandament on tota la immensitat de la selva quedava als meus peus.  Qui? I els seguia mirant, a ells als seus fills i als seus animals. Qui i per que voldria criar una família allà?

I quan no hi havia cases només hi havia vegetació, a vegades més alta que el propi vaixell, amb arbres amb fulles igual de grans com persones. I dels arbres si penjaven altres plantes i de les plantes altres plantes i a les plantes i hi havia ocells animals i insectes; i a només dos metres de la primera línea d’arbres tot era foscor, una foscor impenetrable que no havia estat creuada ni trepitjada per cap home en milers d’anys d’història. Dins s’hi amagava el que un pogués imaginar.

Aquella nit vam parar a fer nit en un port que tenia per nom Tamarate. El poble del qual donava nom estava perdut endins la selva i només alguns s’hi van apropar amb una llanxa per comprar queviures.  La resta ens vam quedar en silenci enmig de la sorollosa selva on jo encara no ho sabia però solien haver-hi assalts.

Després de sopar i pocs minuts abans que s’apagués el generador de llum del vaixell tots vam muntar els nostres llits i les seves respectives mosquiteres. Van apagar el llum i vam esperar a la son. Just en aquell moment una petita embarcació va creuar la nostra posició mentre a cops de llum il·luminava el nostre vaixell.  Em va fer sospitar però no hi vaig donar més importància. Una estona més tard la mateixa embarcació (que vaig reconèixer pel soroll del motor, que era més bo i potent que la majoria) va tornar a fer un altre passada. Mitja hora més tard un altre embarcació igual.  Jo dormia al extrem més a prop dels motors i no vaig sentir el comentari d’en Miguel que deia a un dels meus promotors “surt del vaixell sembla que ens assaltaran” , i simplement vaig agafar el meu ganivet.  De sentir tal comentari tampoc hagués baixat del vaixell, on anar? A passar la nit enmig de l’aigua? Ni parlar-ne. Tenia més possibilitats si em quedava allà.

I tot es va tranquil·litzar fins passades les 12 de la nit quan aparentment si ens van provar d’assaltar. Una petita canoa es va apropar al vaixell en silenci i amb 4 homes a bord. En Miguel va respondre disparant la seva escopeta d’assalt del calibre 12, i de 30 perdigons per càrrega a un punt proper a l’embarcació. Els de l’embarcació no van dir res ni respondre al foc amb foc. Van girar lentament la canoa direcció propera a la popa i en Miguel va deixar anar un altre descarrega. A la fi es van allunyar.

La resta de la nit va ser tranquil·la.

A la nit següent vam dormir a un port també abandonat prop de la ciutat districtal  de Santa Cruz.  Aquell cop vaig anar amb alguns del homes en llanxa fins a la ciutat. En realitat des del port fins a la ciutat a uns 4 km s’hi podia arribar per carretera, llàstima però que ara fos sota l’aigua. El passeig va ser emocionant. A gran velocitat anàvem pel mig de la foresta, eren com uns enormes aiguamolls d’aigua negra. Era com al documental dels caçadors de cocodrils.

Un cop a la ciutat tothom es va desperdigar a fer les compres i jo em vaig posar a passejar. La ciutat era en gran part asfaltada i a la vora del riu hi havia una plaça amb un gran mur que donava a l’aigua. Els nens hi saltaven fent tombarelles. Semblava de debò un lloc molt agradable; o de fet ho era o potser era pel simple fet que feia dies que no tocava terra.

Abans de tornar vaig anar al bar/bodega a seure amb un dels mariners d’aigua dolça. Vaig prendre un iogurt i una barreta energètica caducada. Coses que a la fi només es podien trobar en ciutats grans com aquesta.