Sensation

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,

Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:

Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.

Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:

Mais l'amour infini me montera dans l'âme,

Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,

Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud, 1880

Ficció

La finestra del apartament situat a la novena planta del edifici era oberta, a l’altre costat s’obria com un ventall  la ciutat il·luminada en mig de la nit. Edificis de 30 a 50 plantes s’aixecaven entre cases de pocs pisos. Al 27é pis del edifici al costat del nostre hi havia una llum oberta, una figura contemplava la ciutat des de l’alçada. Era jo? Seria també jo?.

Un taxi s’allunyava per l’avinguda transversal dirigint-se cap a zones mes transitades. La mega-ciutat ens bufava vent de turmenta i començava a ploure. De sobte em sorgia el dubte de si era normal la pluja en aquesta època de l’any a la ciutat de Sao Paolo, tot i ser la meva ciutat, no l’havia conegut mai. Bevia cafè turc preparat en un recipient tradicional i servit en una tassa calenta, així que potser si era normal una lleugera baixada de temperatura i una suau pluja d’hivern.

La ciutat seguia en moviment a les dues de la matinada i rere meu estaven tots els immòbils mobles d’un apartament exquisidament ben decorat.  Una catifa d’Iran; una fina calaixera del kashmir; una cadira de fusta fabricada a Tajikistan; un backgammon d’Uzbequistan; llibres d’art impressionistes francesos; pintures d’arreu del mon; records d’un festival de música balcanica; una taula de surf; un maniquí femení recobert de vinyetes de còmic; una enorme estanteira vermella plena de llibres  i una vintena de guies de viatge. Era aquest el meu apartament? Compartien cada un d’aquests objectes i els seus records algun tipus de vincle amb la meva història?. Seria aquest el meu apartament o ho havia estat mai?

Feia pocs minuts havia pujat des del aparcament directament fins al novè pis. Feia unes hores passava un agradable cap de setmana amb un grup d’amic en unes muntanyes properes on s’hi podia fer ràfting. Feia uns dies prenia cafè al barri “Dels olivers” de Lima amb una amiga. Feia una setmana flotava enmig d’un silenciós jacuzzy situat al mig del desert mentre mirava les estrelles. Feia una quinzena vivia una vida perfecta que poc a poc quedava en l’oblit d’aquells que mai més tornaria a veure. Feia un més només hi havia selva. No hi havia cap relació entre un punt i un altre, els únics elements comuns en l’equació eren un nom propi de tres lletres i una jaqueta de cuir amb un cos en moviment. Tot el demés seria fugaç, efímer, lleuger, desapareixeria en la memòria d’aquells amics, familiars i coneguts que compartien una curta i intensa relació amb aquests elements comuns. Cap historia es barrejaria amb la següent. Tot quedaria perdut enmig d’una absurda ressaca plena de ficció.

Podia tenir les butxaques plenes de claus d’apartaments on podria viure, tocava ara dins la butxaca i enmig de Brasil les claus d’un apartament de Lima guardades amb l’ identificació del meu clauer de Mazinguer-Z . Podia tenir mil claus, però el meu apartament serien sempre unes capces de cartró repartides pel món i amagades als lloc menys visibles. Podria pretendre que aquests serien o eren per uns dies els meus apartaments perfectes, però fins ara els meus apartaments havien estat només pisos buits de parets blanques. Parets blanques sense records, per que els records de la jaqueta de pell es farien només en moviment. Un mòbil perpetu, que viu les vides que no li corresponen. Un dia la jaqueta podia cobrir uns texans blaus, com un altre dia un tratge negra, com uns pantalons curts i un ganivet penjant de la cama. Una vida feta de mil vides independents, aïllades, estanques i separades. 28 anys de vida que representaven centenars de vides viscudes que ningú més coneixeria.

Despedida

Video de despedida.

http://www.youtube.com/watch?v=RhMGdkS1yZE

Great!

Jack Reacher

Soc Jack Reacher.

Tinc un mapa de prestec i en ell hi busco el punt més petit. Sóc Jack Reacher i em diregeixo a La Balsa. El punt fronterer més petit entre Perú i Ecuador. Es tan minúscul que ningú el coneix,  tant petit que només hi ha dos oficials que hi treballen. Tant petit que no sé ni si tant sols es legal creuar-hi.

Soc Jack Reacher i aquest será el meu itinerari Yurimaguas-Tarapoto-Jaen-San Ignacio-La Balsa, una mica més enllà i de tornada.

Soc Jack Reacher i no duc equipatge. Un teléfon, la cartera i el pasaport és l’unic que cal. Viatjaré en multiples busos i donaré noms falsos als hotels.  

Soc Jack Reacher.

Box-V

http://youtu.be/4BEM2rhWqSE

Armes,

Dues terceres parts del món viuen sota el control i moviment d’objectes allargats i puntiaguts que llancen petits trossos de ferro a gran velocitat. Cada dia moren més i més persones degut a aquest tipus d’armes de curt abast. Quan creiem que les guerres acabarien transformant-se en futuristes batalles que durarien escassos minuts entre països distants hem acabat veient com les guerres actuals es basen bàsicament en batalles de guerra de guerrilla que es desenvolupen en espai de tres illes de cases.   El perill real i el negoci de les armes es mou a la fi per armes de petites dimensions que qualsevol persona pot dur diàriament lligades a la cintura. D’armes semiautomàtiques de mà tipus glock fins a les mítiques, més venudes i preferides AK-47.

Aquestes son algunes de les formes en les que he conegut innumerables tipus d’armes durant alguns anys:

11 anys. La localitat es trobava al centre de Guatemala, el poble era un creuament entre una via terrestre no acabada y un transit fluvial. Tot i tenir una situació prou centrada dins el mapa, al nord oest d’aquest poble s’allargava  una basta zona coberta per selva inexplorada i una mica més enllà la frontera amb Mèxic i l’àrea de Chiapes. Tota una festa. Feia poc que la pau havia estat signada i encara es podien veure els soldats mobilitzant tancs d’una zona a un altre. Però tot això era massa gran quan jo encara era massa petit; així que a la fi no importava. L’important era la meva habitació. Recordo que vaig pensar que era prou amplia i moderna. El llit quedava com empotrat a l’esquerra i la taula a continuació. Tot era de fusta. A la dreta, a la cara oest hi havia una  finestra que cobria gran part de la paret, aquesta era sempre oberta i coberta d’una reixa semi-metàl·lica tipus mosquitera. Recordo que la finestra em va impressionar, no havia vist mai ningú posar una reixa en una finestra. Per les nits mirava les lluernes, sortia a agafar-les i ficar-les dins un pot. Per la matinada sentia els dispars de les metralletes. Pel matí la meva mare deia que els nens celebraven els seus aniversaris molt aviat al matí i llançaven petards.

19 anys. Guatemala altre cop. Vivia pràcticament sol en un poblet envoltat de selva. No coneixia a cap altre forani a exacció d’un Català que hi duia anys i tenia un bar restaurant prop de casa meva. L’establiment era freqüentat per homes de mala reputació que sempre duien armes i les deixaven sota la taula. A les nits quan tothom marxava el meu amic de l’Estelada tancava la porta i a dins es quedàvem menjant cervell fresc acabat de cuinar i bevent rom de canya. Els homes de les armes també si quedaven.  Algunes vegades la policia per fer-nos marxar, les seves armes contra la porta metàl·lica  disparaven.

21 anys. Viatjava amb la meva novia direcció Nord del Camerun. La forma més fàcil de fer-ho havia estat en tren i en el nostre segon recorregut havíem decidit viatjar en un camarot  privat de dos llits. En un moment del viatge mentre  la meva xicota encara dormia, jo havia sortit al passadís per fer fotografies a les barriades d’alguna ciutat que estàvem creuant. Els nens deixaven de jugar a les vies per deixar al tren passar.  Era molt aviat, però a les barriades hi havia un a gran activitat. Era bastat aviat i els passatges encara dormien.  En algun moment mentre treia el cap i la càmera  per la finestra algú em va cridar des del passadís. Vaig mirar. I allà plantat hi havia un capità o un general del exercit camerunès amb una pistola a la mà, apuntant directament cap a mi. No em va sobtar ni preocupar.  Recordo que en francès va dir “no esta permès fer fotografies des del tren, es espionatge” , vaig somriure. Tot seguit vam intercanviar algunes paraules més, cada cop més pujades de to fins que de sobte va aparèixer un altre home negre d’uniforme per l’esquena del capità. Va analitzar la situació, em va mirar detingudament, va deixar anar un somriure explosiu i va dir “Pol! Tu també aquí?”. Ell em va salvar. Li va dir al capità: “aquest es el meu amic Pol, esta de viatge” . En aquell moment no l’havia reconegut, però ens havíem conegut en el primer viatge en tren compartint una cervesa al vago restaurant, i va dir “hey, fem-nos una fotografia”. I encara tinc la fotografia meva i del seriós i enfadat càpita en alguna caixa d’algun pis de Barcelona.

23 anys. Havia anat amb els amics de vacances a Egipte, al Sinai. Quan ells ja marxaven jo vaig anar direcció Israel. Vaig pagar a un home amb molt mala pinta per que em portes fins a la frontera. Al cotxe al final érem 3, dos homes molt amics amb turbant i jo. A uns 30 km de la frontera, l’home va decidir abandonar-me al mig del desert; semblava tenir por. Jo vaig insistir en que el tracte era fins a la frontera i ell em va dir que agafes l’autobús que venia rere nostre. Jo li vaig dir que si ell parava l’autobús, pagava el bitllet i aquest em deixava just a la frontera dons hi estava d’acord. Això va fer. Va parar l’autobús, va pagar i vaig pujar. Dins hi havia 11 àrabs que creien que jo era jueu, dins hi havia 11 àrabs que jo sabia que es pensaven que era jueu. I cap feia bona cara. Vam arribar prop de la frontera, una tanqueta ens va escortar fins al pàrking de destí mentre un tanc amb el seu canó ens apuntava. Pocs dies més tard vaig anar a Jerusalem; la ciutat dividia en 5 religions i dos països. Mentre passejava per la ciutat plena d’armes vaig veure com un grup nens anaven agafats d’una corda des del que devia ser la seva guarderia fins on els pares tenien que recollir-los.  El grup no estava encapçalat per una dona de 35 anys amb ulleres puntiagudes morades, falda i tres llibres; no. El comboi el dirigien dos armaris de discoteca. Un davant que duia una pistola i un rere amb una M16.

25 anys. Vivíem a escassos 30 km de la frontera Afganesa, enmig  d’un desert a tres mil metres d’alçada en territori Tajik (Khovaling). Feia unes setmanes un taliban s’havia colat al gimnàs de la CIA i havia matat a 6 persones a Kabul fent servir una bomba enganxada al seu cos. Els americans per contra van decidir augmentar l’ofensiva en tot el país bombardejant (en el meu cas) les muntanyes del nord d’Afganistan. Això va provocar que un d’aquests grups amagats a les muntanyes  creues la frontera a 50 km al nord-est de la nostra posició i comences una petita batalla. Es va implantar un toc de queda a tots els estrangers impedint-los sortir de casa o de la ciutat (Dushambe).   Però bé, el 99% dels expatriats vivia a la ciutat mentre nosaltres no. Així que l’únic que se’ns va imposar a nosaltres va ser un seguiment constant de la KGB per tal que no anéssim a la zona roja a fer fotografies.  Tot i així vam continuar amb les nostres tasques. Un d’aquells dies mentre estava amb el meu xofer/traductor conduint el nostre Lada, ens vam creuar en mig de cap lloc amb un grup presumiblement no Tajik per les seves robes i fisonomia que anava carregat amb kalavnikov. Vam aminorar la marxa, ja que el tram era estret. Ells es van fer a un costat i vam continuar el nostre trajecte.

Aquestes son algunes de les histories entre d’altres en bars, fronteres, check points, trens, ect. Aquestes son algunes de les histories que passen a cada minut a milers de llocs del món, ja que dues terceres parts de la població del nostre planeta esta acostumada a conviure amb això.

Per sort moltes d’aquestes histories solen poder acabar-se gracies a un somriure, un paquet de cigarrets o una broma en l’idioma local; però no esta de més saber com agafar un arma. 

JbpV-2

JbpV

Jungle Boy V

El primer cop que vam anar a la selva amb el Kilomay vaig pensar que era un lloc massa brut, massa incòmode. I es que bé, acabava d’arribar. El segon cop va agradar-me, la tranquil·litat, el silenci, el soroll del motor, el soroll de la selva, la tripulació i tot el que aquells deu dies volien dir. Aquest cop ja n’era acostumat, deixava d’inhalar tot el que m’envoltava per ser un mes dels que hi viatjàvem, dels que hi treballàvem. Era part de la meva vida, ja no una experiència nova, en formava part.  Havia saltat d’un costat a l’altre, duna latitud a un altre longitud. Ja no anava en botes, pantalons llargs, ni afaitat.  M’oblidava del relec, m’oblidava del complex vitamínic B. Gaudia del viatge sense samarreta, amb pantalons curts i amb sandàlies. No em preocupaven els mosquits, ni el lisango ni les serps.  Duia barba de tres setmanes, el punyal lligat a la cama esquerra (on em repenjava quan estava dret) i el transmissor de radio vhf a la cama dreta.

Un dia, després d’haver passat de lluny lagunas, d’haver-me penjat de tots els ferros i barres del vaixell vaig tenir la idea d’anar d’excursió. Sortir del vaixell i creuar la selva fins a retrobar el vaixell hores mes a baix. Creuar en una imaginaria línea recta la selva per avançar-me al moviment serpentejant del riu i del vaixell. Però jo era allà per feina així que em calia un pla. I bum! Era massa lògic i evident.

Riu a baix en una comunitat anomenada Santa Isabel del Huallaga tenien que esperar-me els habitants d’un altre comunitat anomenada Veracruz. Veracruz era una petita comunitat formada per 10 famílies situada al vell mig de la selva. No tenien radio, no tenien telèfon. I sabia que tot i que els havia avisat no estarien al lloc ni a l’hora acordada feia un més enrere.  El pla era el següent: de Santa Isabel del Huallaga creuaria caminant la selva fins a Veracruz, segons els meus càlculs devia de ser una hora. Des d’allà veuria la manera d’anar fins a San Luis del Huallaga, just a la desembocadura del Marañon, un altre hora.

L’evidencia del pla residia en la seva simplicitat. Ningú dels que jo coneixia sabia on era Veracruz, la majoria de la tripulació ni tant sols n’havien sentit a parlar. Més encara, per algun motiu que ni tant sols jo sabia, m’havia fet a la idea de que des de Veracruz podria arribar fins a San Luis del Huallaga. Ningú me’n havia parlat, ningú ho coneixia tant bé com jo. I es que jo m’havia inventat un mapa fictici en somnis que podia no funcionar. N’estava segur dels temps i les distancies, però ningú m’ho havia dit, no sortia en cap mapa. Tot i així vaig avisar al capirà del vaixell. Vaig explicar el meu pla i vaig dir-los que ens trobaríem en dues hores i mitja (potser tres) a l’altre costat. Ningú va dubtar de la meva absurda seguretat.  Vaig fer indicacions a l’aire de les direccions que prendrien ells, de la que prendria jo i d’on ens torbaríem.

Vaig demanar a en Cesar, la meva mà dreta, l’home en que podia confiar si volia acompanyar-m’hi. Va dir que si com no podria ser d’altra manera.

Havia fet això moltes vegades. Com la vegada que havia volgut anar des de Samugshampei a Flores (Guatemala) creuant la selva i sense donar la enorme volta a través de Coban. La vegada que havia provat d’anar des de Dakar fins a Niger en línea recta sense considerar les malalties o els terroristes. O la vegada que al pas del remei havien decidit tornar enrere deixant-nos dur per l’aigua del riu. Alguna vegada havia sortit millor que l’altre; però l’important es que sempre havíem sobreviscut.

Un cop a Santa Isabel, mentre el vaixell i els treballadors descarregaven la carrega vam buscar al Apu de la comunitat (l’home sabi) i vaig demanar-li que un dels seus homes em guies fins a Veracruz. Un home jove es va oferir, va preguntar als seus conciutadans si s’hi podia anar a peu o era millor en canoa i ens van respondre que el millor seria la canoa.

Així que vam agafar-ne una de minúscula, en la que un cop a sobre, l’aigua arribava només a 2 dits del contorn superior de la canoa i vam començar a remar. Davant amb un rem anava en Cesar, al mig que anava axicant aigua per no enfonsar-nos , jo; rere amb un altre rem el guia. Primer vam anar riu amunt per el huallaga fins que vam trobar un petit túnel “amatxetat” que creuava la selva. Vam passar d’un assolellat dia a la foscor de la selva. Els habitants de la zona havien fet un petit túnel tallant els arbres i arbustos que seguia una riera des de del Huallaga fins a Veracruz. Aquest trajecte només es podia fer en època de pluja i aquesta era apunt d’acabar. Només entrar-hi, ens vam envalar a gran velocitat per el petit passadís d’ aproximadament un metre d’ample. El guia remava amb força per mantenir la velocitat i anava cridant indicacions a en Cesar per tal que seguis els camins indicats pel mig de la foresta. I es que allò era com un niu de formigues, com un laberint. Hi havia diversos camins i amb gran rapidesa havíem de triar el correcte per no perdre’ns en mig de cap lloc.

Estava egoistament content de ser al mig. Allà en Cesar anava apartant totes les branques i espantava totes les enormes aranyes i insectes que fugien arbres amunt. En mig jo podia anat traient els insectes i branques que en Cesar s’anava recobrint. Al mig el guia podia fer el mateix amb mi.

Anàvem colpejant arbres i ens queien aranyes, cucs, formigues, uns cargols enormes, etc. Al cim hi havia micos i ocells enormes que feien espantosos sorolls per fer-nos marxar. Algunes vegades m’estirava panxa amunt per deixar passar arbres i branques que no podíem apartar amb les mans. Allà hi havia cocodrils i jo estava content de dur el punyal.

Una hora més tard després de ficar-nos en aquell estret túnel vam arribar a Veracruz. Un cop allà vaig tenir que convèncer al nou Apu per que ens dues fins a San Luis. Aquest cop el camí era més tranquil. Havíem de creuar només un aiguamolls plens de nenúfars, sortir al Marañon, donar la volta a una illa i arribar a San Luis.

Tres hores més tard arribàvem amb peke-peke (canoa a motor) a San Luis. Vam arribar exactament al mateix moment que el vaixell atracava. Just a temps com els càlculs imaginaris havien dit. Tota la tripulació va fer cara de sorpresa, jo també. El càpita va preguntar-me “i on es Veracruz?”. Potser jo era el primer occidental que hi havia estat.

La resta de dies van passar amb la normal parsimònia, buscant coses per fer. Vaig començar a deixar de fer servir les escales del vaixell. Sortia per la finestra del primer pis d’estribord , m’enfilava per un ferro fins a la finestra del segon pis, i feia el mateix per arribar fins al teulat. Després baixava d’igual forma pel costat de bavor. Un error en l’escalda o el descens hagués estat fatal.  

Després fèiem competicions de flexions i acrobàcies amb Elton Jhon. Millor músic que company.

L’últim dia, quan ja arribàvem a Yurimagues, i tots érem al pont de comandament esperant veure la ciutat vam creuar-nos amb una embarcació semblant. Al sostre hi havia 4 estrangers asseguts en rotllana. Vaig pensar amb la paraula “Gringos”, vaig pensar en la cançó “Green grows under our feet”. Quina cançó tant reveladora per una nació que tot ho crea i tot ho destrueix. La gran promesa que amaga una gran crueltat; i vaig cridar d’una embarcació a l’altre embarcació “Gringos!!!!”. I ells van saludar-nos amb la mà. Devien haver entès la broma?

Que magnífic és l’avorriment quan es te imaginació. Quan es disposa d’una mica de bogeria. Que divertit que es l’avorriment quan no es te res més a fer. 

Tèrmits

Avui la senyora Madalena ha decidit canviar el mirall del meu lavabo (que es dins la meva habitació) de sobre la pica a un clau situat sobre el senyor roca.

Davant de qualsevol de les dos opcions la preferiblement més còmoda es segurament la que jo havia triat inicialment, ja que permetia un afaitat més estable y geomètric; cosa bona quan un s’afaita amb una navalla.

L’inconvenient de la posició del mirall repenja’t sobre la pica, es que aquest s’anava humitejant al llarg dels mesos, produint un lògic i ràpid deteriorament del marc.  Però a qui l’importa si el temps d’estància es prou curt?

A mi personalment, no. Tampoc a cap dels altres milers o milions d’espècimens que hi habitaven. Els tèrmits estaven contents. Fusta i agua!

Així que ara mentre escric aquestes línies hi ha milers de diminutes figuretes pròfugues semblants a com si un veies la ciutat de Tokio a primera hora del matí des del cel,  enormes i denses cues de siluetes corrent en totes direccions. M’estiro al llit i soc el senyor google earth.

Mona

Un home s’acostava remant amb la seva canoa. Un home s’acostava entre els arbres amb una canoa i un rifle. L’home s’acostava amb una canoa, un rifle, un rem i un cos pel roig estrany.

El cos, l’objecte o l’embalum era un bell mono de color roig llampant. El mico jeia cara amunt amb els braços estesos, les cames creuades i la cua penjant fins l’aigua. Si no fos per que era mort qualsevol diria que estava simplement gaudint del paisatge, del assolellat jorn.

Era un mico gran i preciós; d’en peus devia de fer més d’un metre. Tot i viure a la jungla, tot i haver estat tirotejat  seguia net i pulcre.

Ambdós s’acostaven lentament i no podia apartar la meva mirada. No era un animal mort, no era un tros de carn comestible, no almenys per als meus ulls. Per mi era un rostre conegut, un cadàver assassinat , un petit homínid.

Vaig saltar de la meva embarcació per sobre de la de l’home que s’acostava fins a un altre embarcació propera. Vaig girar-me i vaig preguntar al home si podia examinar-lo.

Primer, vaig incorporar-lo tot agafant el inert cos per les axil·les.  Encara era calent, tot i que l’home afirmava haver-lo disparat ja feia dues hores.  Tenia un pel suau. Sota les axil·les i sobre la panxa on hi havia menys pel podia acariciarse una pell suau, molt semblant a la humana.

No em mal interpreteu, he vist molts monos, micos i ximpanzés. També n’he tocat varies i els hi he donat de menjar. Però aquest, tant immòbil, absent de vida, però encara expirant-la poc a poc pels porós de la seva pell, aquest, aquest no era un mono cabró que et crida, et roba i et tira la seva merda sobre; aquest era simplement un petit cos humà encara calent que abocant-se irremediablement a la mort.

La  calor corporal latent em va fer que irremediablement li busques el cor. No hi havia senyal alguna. Els pulmons no exercien el seu rítmic moviment.  Sobre on hi havia el cor tampoc hi havia rastre de mugrons.

El vaig agafar per el crani. Era increïble tocar un os, una cara tan humana. Podia reconexers clarament tots els ossos estudiants en les classes de biologia. El frontal, l’occipital, el maxifacial. Tenia unes petites orelles negres i una llarga i roja barba pel roja. Semblava que es deixes créixer la barba per que era la nova tendència.  Obrint la boca podia veure’s una dentadura prou semblant; a excepció dels molars, que eren lleugerament més grans que la resta. De segur nosaltres havíem perdut això en anys d’evolució.  Els ulls oberts, lleugerament més petits i encara vidriosos semblaven encara vius, encara no desenfocats, deixant-se anar en cada llàgrima que emanava dels lacrimals laterals. Mirar-lo mentre envoltat per les mans era tota una prova de cordura.

Era tant humà que viu el podria haver considerat amic.

Tenia també aquest enorme apèndix que ens diferencia.  Una cua llarga com la seva estatura que semblava prou forta com per poder escanyar-te amb ella.

Finalment, les seves mans, eren la prova final que aquell era un eslavó extraviat i perdut de la nostre evolució. Les seves mans mortes i prènsils encara semblaven poder agafar les meves. Les seves mans fortes de jungla eren suaus i tendres. Aquelles mans amb ungles eren exactament les meves.

Fos com fos, se’l menjarien fins a l’últim tros.

Futbol

http://youtu.be/YPFpXxDlPoA

Cage

Bishop

Premia el botó i sonava el timbre a la llunyania.

Sonava el timbre a la llunyania i esperava.

Era una casa gran, era de fet un edifici gran. Si el timbre sonava, algú vindria, però de segur que tardarien.

Esperava, esperava i just quan creia que no hi hauria ningú començava a sentit uns passos que es dirigien a la porta.

S’obria la porta i allà era ell. Sabia que era ell. Per la seva impassivitat, per la seva carència de sorpresa, de segur que ell també sabia que era jo.

No l’havia vits mai, no sabia quin era el seu nom, però duia tres setmanes buscant-lo. Ell no sabia qui era jo, no m’havia vist mai, però de segur sabia el meu nom, duia tres setmanes buscant-lo.

Tres setmanes rere seu, mentre jo era a la selva. Tres setmanes rere seu mentre ell sortia en missions.

Tres setmanes acostant-me a ell poc a poc, encerclant-lo, coneixent al seus amics, que de segur li deien que el buscava.

Allargava la ma, pronunciava el meu nom, ell el repetia com si ja el conegués i m’estenia la mà. Ell no m’oferia el seu, ell creia que ja el sabia car duia temps buscant-lo. Tres setmanes rere seu i mai m’havia importat el com es deia. Tenia una ma forta i carnosa. Un cop de mà fort i segur de si mateix.  No era una mà sudorosa i carnosa d’un home gras i cardíac, era la mà d’un home fort. Un cop de mà sec i segur.  Un cop de mà com una bala. Ràpid, fort i tot i tot i la teva instantaneïtat saps que ha estat. Ho saps per que encara sents l’energia transmesa, encara sents la com la mà i els músculs et tornen a lloc.

Era un home gran. Un home d’edat avançada, just el que esperava trobar. Però també era un home gran, de gran estatura, fort, d’aquells que poden lluir un uniforme llampant; quan jo esperava trobar un home vell, menjat pels anys, la selva i la malària. I allà era ell vestit de paisà. El seu físic i el seu dur rostre l’haguessin pogut convertir en un veterà de guerra. Un capità o un general. La seva seguretat i la seva serietat rere el seu somriure el podien haver convertit en un supervivent de mil massacres. Però ell no era militar, ell era el bisbe i s’acostava la setmana santa.

Em va fer entrar i em va fer seguir-lo fins al seu despatx. La casa, com deia era gran. Tenia uns amplis finestrals al riu i un pati interior amb un jardí extremadament cuidat.

El seu despatx era ple de llibres, la seva taula era plena de llibres, i ell seia en una cadira gran com un tro de fusta que enganxat a la paret semblava que amagava una porta oculta.

Era l’únic altre espanyol a la ciutat. Ell era el bisbe basc. I per molts anys que duies encara no havia perdut l’accent.

Jo duia tres setmanes buscant-lo, ja que sabia que si encara vivia devia de ser una persona culta i sabia.  Volia parlar amb ell, volia parlar de deu, de teologia, dels seus motius, dels anys que duia, del seu passat, de quan havia deixat espanya.... volia saber, volia compartir i volia beure amb ell, doncs m’havien dit que era un gran aficionat als licors locals.

Vam començar a parlar ràpidament. De fet ell va començar a parlar-me ràpidament. El seu rostre fort, simpàtic i segur va començar a vomitar paraules com si no volgués pronunciar les que jo volia saber.

El seu rostre m’era familiar. No l’havia vist mai, però em sonava. Em sonava a algú que no recordava, però que en algun moment d’extremada fragilitat si havia existir devia dir algo així com “de totes maneres estem ben cardats, no?, així que tot és igual”

I parlàvem del ara, del avui, quan jo volia parlar d’allò de més enllà i del passat. I ell m’ho amagava com si creies que venia en busca d’allò que l’havia dut aquí. Volia parlar d’història antiga, però a l’únic que arribava era als anys 90. Als seus principis en aquella terra, quan jo volia saber els principis de la nostra.

Tant temps buscant-lo i potser va creure que el buscava per jutjar-lo. Tant temps buscant-lo insaciablement que de segur ell creia que ja el coneixia, que ho sabia tot d’ell, que no podia amagar-m’ho.

I no deia res, no donava res més enllà dels 90, com si tot l’anterior no hagués existit. I que vaig saber del seu país, del nostre? Que tenia 7 germans més grans que encara no s’havien trobat amb la mort.

I cada cop que intentava desviar la conversa dels arborígenes locals cap als anys on ell havia marxat i jo nascut veia com poc a poc escanyava la conversa. No em volia donar paraula. No en volia saber res.

Així que vaig marxar donant-li el meu contacte i prometent-li que assistiria a la processó. Algun dia sabria d’ell, algun dia compartiríem un beure.

End of journey

Jungle boy, Part IV

Ens acostàvem a Lagunes i estava realment emocionat. Emocionat per molts motius. Dúiem 5 dies sense veure cap ciutat a part de Santa Cruz, on  hi havíem estat escassos 30 minuts i ara allà hi podríem estar tota una nit. Era una ciutat màgica per mi. Sempre havia estat al final del mapa, l’última ciutat districtal, la mes allunyada, la mes remota. La meva mare havia estat aquí, la meva mare havia vist i caminat pels seus carrers, ara ho faria jo. Ara jo veuria el que ella havia vist mentre jo veia altres coses. Seria alguna cosa a compartir en dos espais de temps diferents.

Lagunes havia patit una forta migració algunes dècades enrere degut a la alta presencia de narcotraficants. Coca, armes i violència a dojo, tota una festa. Avui en dia era un centre poblat mitjanament gran. Una ciutat sense carreteres. L’única forma de sortir d’allà era en vaixell. Hi havia llum de 5-6:15am i de 6:30-11pm. Hi havia algunes pensions i la plaça del centre del poble estava completament reformada i era admirada per tots i era el doble de gran que la de Yurimaguas!

En realitat no teníem que quedar-nos-hi, era realment aviat i haguéssim pogut simplement parar a comprar el necessari i continuar; era només mig dia. Però per fer un regal a tothom vaig decidir atracar durant la nit. Jo en general era un tio simpàtic, però quan em posava a currar, currava i feia que els que treballaven per mi ho fessin al mateix nivell. No es que els ho demanes, però si el cap curra el cos treballa, i em seguien. Així que com a regal vam atracar aquí. A més era més segur que estar sols al mig de ninguna banda. La tripulació estava molt contenta. Per a molts era la seva ciutat natal, per altres una segona residencia. Tots van començar a fer trucades (aprofitant que portàvem 5 dies sense senyal) per localitzar a les dones, novies i amants de la zona.

Jo em vaig quedar mirant els dolfins roses com saltaven i jugaven davant el port. Vaig preguntar a un dels nois si se’ls menjaven (jo ho hagués fet, segur que tenien menys espines que els peixos de riu; seria com menjar tauró cartilagitinos), va respondre que no. Que segons els mites locals eren sers diabòlics. Deia que quan hi havia festes aquests dofins “buferos” es convertien en maques noies rosses, seduïen  algun habitant i se’l emportaven al fons del riu. Jo vaig respondre “si ha de ser una alta noia rosa, que vingui a buscar-me i em porti on ella vulgui”.

Després vam anar a fer un passeig fins a la plaça del poble. A uns 4 km. Un dels homes de seguretat ens va acompanyar; no sé si ho feia per passejar o per protegir-me. A l’anada vaig proposar als nois si volien buscar alguna pensió on dormir, per tal de tenir un llit de veritat i un lavabo en condicions. Tots van dir que no. Venga, eren 10 soles! 3 euros! 2 cerveses de mig litre per un llit normal! Per privadesa. Però van dir que no. Durant el passeig ens vam creuar amb quasi tots els membres de la tripulació que anaven amunt i avall en moto-taxi.

A l’hora de sopar vam tornar al vaixell i jo vaig decidir llogar-me una habitació amb un llit en condicions. M’agradava, em sentia com un mariner de veritat, una habitació en un motel del port, parades de licor amb mariners borratxos prop de l’aigua i algun lloc on buscar brega.

Vam sopar i vam decidir anar a la discoteca del poble, la Canoa. En principi els nois del vaixell no s’animaven a venir i vam marxar només els meus nois i jo. El senyor Flores també va voler venir i va ser llavors quan vaig entendre que realment em feia de guardaespatlles, un dia m’havia dit que no li agradava anar a bars i discoteques. La tripulació es va acomiadar de nosaltres dient “truqueu-nos quan aconseguiu una bona baralla”.

La canoa, era una cobert asfaltat enmig d’un descampat enfangat. La música que millor que cumbia era algo així com turbo-cumbia.  Un terme que m’acabava de venir a la ment tot pensant en el turbo- folk balcànic de feia uns anys enrere; quins records.  El lloc no estava del tot malament. Hi havia una cinquantena de persones i s’hi anaven sumant. Van aparèixer unes cerveses i vam començar a veure en cercle. Poc després va fer acte de presencia la resta de la tripulació. Ja hi érem tots. La tripulació, els meus dos guarda espatlles i els promotors, tota una gang de tios dolents i durs; els membres de l’única embarcació amarrada al port. Els mariners em van dir que allà no podies treure a ballar a cap noia local, que si ho feies els homes de Lagunes t’esbatussaven de debò. I tenien fama de bons lluitadors que després de 5 minuts de cops de puny, s’avorrien i acabaven sempre a gavinetades. Així que tots ens vam anar passant la Karla i la cuinera.

La tornada va ser a peu. Érem tres, en Cesar, la Karla i jo. Eren com uns 30 minuts de passeig i jo duia la Karla a coll i be. De sobte, sols i en mig de l’avinguda principal es van apagar totes les llums (eren les 11) i ens vam quedar a la claror de les lluernes.

Jungle boy , Part III

A vegades durant hores o fins i tot Durant un dia sencer no hi havia res a fer. A vegades només anàvem d’un lloc a un altre sense que hi hagués res a fer durant el trajecte. Al principi seies a parlar amb algú en grup fins que t’avorries i buscaves un altre cosa a fer.  Buscaves algú altre per parlar o fins i tot et dutxaves.

Jo a vegades seia a la proa (on no hi havia barana) amb els peus penjants i veia l’aigua passar sota meu i escoltava el soroll. El soroll de l’aigua que creuava o el soroll dels ocells de la selva (ja que era el punt mes allunyat dels motors). A vegades m’estirava cap per vall i veia fulles i troncs que eren aixafats pel pes del vaixell. Devíem anar a uns 16 o 19 km/h no més. Pensava que passaria si caigués. Hauria de submergir-me per evitar també el vaixell i les hèlices. Una vegada va passar nedant una vibora negra d’un metre i mig. La molt cabrona treia la seva llengua en to agressiu tota enfurismada per la presencia del vaixell. Espero que no pugui pujar fins aqui.

M’avorria i anava a buscar la meva hamaca. Al principi era al pis inferior amb els demés, però després i anunciant-ho a tothom per si em volien acompanyar la vaig moure al pis superior. El pis inferior era més fresc i ombrívol. No tant com la bodega ni com la sala de maquines però prou com per que hi haguessin sempre mosquits volant. Al pis superior no hi havia parets i el sostre era només una lona de plàstic. Sempre hi bufava el vent que impedia que els mosquits et molestessin. Si, era prou fred quan hi havia turmenta, també et mullaves una mica, però almenys no hi havia mosquits.  I m’estirava a la hamaca i llegia el meu llibre sobre vietnam de Michael Herr. Després m’avorria i pensava sobre el llibre. El paisatge era prou semblant. Però aquí no hi havia guerra ni jo tenia un exèrcit al meu voltant. Però hi havia un paral·lelisme prou bo, Michael Herr feia de corresponsal a Vietnam per que ell volia, podia marxar quan vulgues però en contra s’hi quedava i anava als pitjors llocs. No tenia que fer fotos no escriure grans articles, de fet podia inventar-s’ho, però ell era allà a primera línia. Jo també era aquí per que volia, per que m’agradava la brutalitat del que m’envoltava per que necessitava petits episodis d’adrenalina. Però al cap hi a la fi era una droga, una droga natural. Hauria jo d’incrementar la meva dosi en algun moment? Quan m’avorria de pensar mirava simplement com anava passant la selva. Després m’adormia. Després tornava a començar a llegir i a pensar. Si, quan fos ric muntaria un creuer de luxe per aquest riu. No amb aquest brut i rovellat vaixell ple d’aranyes mortals, no. Després tornava a pensar en la musica de Vietnam i en la musica d’Afganistan. A Vietnam teníem Jimmy Hendrix. A Afganistan el rap. Jo tenia The Rapture, si havia decidit que s’esqueia prou bé als moments d’avorriment i als moments de bogeria.

Quan em cansava de l’hamaca vagava pel vaixell amunt i avall. Pujava a la cabina de comandaments i li demanava a en Jose que em deixes portar aquest trasto carregat amb 100 tones.  Portava una estona el timo i m’avorria altre vegada soberanament.  Des de l’hamaca veia passar la selva i bé, dins del que cabia anava prou ràpid, mirant als costats. Des del comandament només mirava endavant i SEMPRE veia el mateix paisatge. Canvi d’activitat.

Sortia per la finestra i pujava sobre el sostre de la cabina de comandament. El lloc més alt. Allà tenia una tamboret i em recolzava al pol de la bandera. Mirava la selva en la seva immensitat.

I anava en busca d’un altre cosa.

Per les nits podies posar-te prop d’una bombeta i veure com les aranyes teixien les seves teranyines. Era emocionant. Ok, era un instint ho tenien gravat al ADN, però no sempre seguien patrons racionals. A vegades semblava que l’aranya es deia “merda m’he oblidat d’aquell sector amb aquella corda que va d’alla fins allà” I hi anava corrents a fer-ho abans que es tornes a oblidar. Un cop acabat seia a esperar. A vegades al centre o vegades prop del sostre.  Jo era lògicament el tio més alt del barco i a vegades m’oblidava també de ajupir el cap davant fronteres invisibles per no anar-me menjant totes les teranyines i les aranyes que s’enrotllaven al meu cap. Ah! Filles de puta!. Esperaven, esperaven fins que un insecte queia al parany. Els insectes voladors eren completament estupids, volaven a munt i avall sense gaire sentit xocant contra tot. Una vegada vaig estar pensant que els insectes devien tenir un altre noció del temps de la que tenim nosaltres. Si els observes prou bé a vegades fan dos o tres coses sense que els hagis vist. O s’aparten molt abans de que els aixafis amb la mà. Com una cosa tant petita pot veure una cosa tant enorme?. En fi, queien al parany i l’aranya anava a tota llet a envolar-lo amb més tela. L’agafava amb una pota i li feia donar voltes fins que estava completament atrapat. A vegades se’l emportava a l’esquena com si fos una motxilla a vegades el deixava allà per més tard.

Hi havia tants insectes. Tants! Alguns d’enormes i altres de minúsculs i tant petits que no els podies ni veure. Eren com petits cucs a ratlles, no li veies les ales però volaven i deixaven unes petites picades amb un punt vermell al mig. Jo a cada picada i feia un tall amb l’ungla o amb la punta del ganivet i després premia per treure’n primer de tot un líquid transparent i després la sang. No volia que em deixessin res viu dins meu,

Un cop vam parar en un poble de poques cases de fusta on hi havia un escola amb un professor de Yurimagues que em va demanar pujar a bord per viatjar fins a Yurimaguas. Aquí els professors fan el calendari que els hi surt dels reals ous, quan es cansen de la selva, marxen.

Era un home regordet i divertit que semblava coneixem. Coneixia a tanta gent cada dia que me’n oblidava. I bé, si em coneixia i era tan divertit com semblava podia pujar a bord. El senyor Hitler (que estava al cap) em va preguntar si el volia, ja que jo tenia llogat el vaixell i jo pagava la morterada que em demanaven. Li vaig dir que si, que puges, però que portes menjar, i el vaig avisar que no anàvem ni molt menys directes a la ciutat, que tardaríem alguns dies. Va ser una companyia i una distracció més. En Miguel va estar content ja que al tio també li molava el tema de les cartes, per llàstima per en Miguel, aquest paio era més bo que ell. Un dia li vaig dir si li agradava on vivia i va respondre que no, que només i treballava. Va dir, els europeus creieu que això és un paradís. I jo vaig pensar que segurament per ells un paradís era un centre comercial.

El paio em va recordar al meu amic Xeli, també mestre, també perdut en un poblet dels pirineus. Comte Xeli, aquest paio porta 30 anys aquí.

I després tornava a la rutina de llegir, parlar, dormir i pensar. Vaig pensar en buscar una corda, agafar un tros de fusta, lligar la corda a algun dels infinits ferros dl vaixell, tirar l’altre extrem de la corda per la finestra de la sala de maquines de la popa, tirar la fusta i intentar fer surf de riu amb les onades del vaixell. Però anàvem massa lents i les fustes eren massa gruixudes. Haig de buscar una fusta millor. Després em vaig posar a pensar amb alguna noia de l’altre punta del món amb la que m’agradaria estar. També amb algun sopar que no va acabar del tot bé i després vaig tornar a llegir les aventures d’en Michael.

Cada dia m’agradava més el vaixell.