Jungle Boy V

El primer cop que vam anar a la selva amb el Kilomay vaig pensar que era un lloc massa brut, massa incòmode. I es que bé, acabava d’arribar. El segon cop va agradar-me, la tranquil·litat, el silenci, el soroll del motor, el soroll de la selva, la tripulació i tot el que aquells deu dies volien dir. Aquest cop ja n’era acostumat, deixava d’inhalar tot el que m’envoltava per ser un mes dels que hi viatjàvem, dels que hi treballàvem. Era part de la meva vida, ja no una experiència nova, en formava part.  Havia saltat d’un costat a l’altre, duna latitud a un altre longitud. Ja no anava en botes, pantalons llargs, ni afaitat.  M’oblidava del relec, m’oblidava del complex vitamínic B. Gaudia del viatge sense samarreta, amb pantalons curts i amb sandàlies. No em preocupaven els mosquits, ni el lisango ni les serps.  Duia barba de tres setmanes, el punyal lligat a la cama esquerra (on em repenjava quan estava dret) i el transmissor de radio vhf a la cama dreta.

Un dia, després d’haver passat de lluny lagunas, d’haver-me penjat de tots els ferros i barres del vaixell vaig tenir la idea d’anar d’excursió. Sortir del vaixell i creuar la selva fins a retrobar el vaixell hores mes a baix. Creuar en una imaginaria línea recta la selva per avançar-me al moviment serpentejant del riu i del vaixell. Però jo era allà per feina així que em calia un pla. I bum! Era massa lògic i evident.

Riu a baix en una comunitat anomenada Santa Isabel del Huallaga tenien que esperar-me els habitants d’un altre comunitat anomenada Veracruz. Veracruz era una petita comunitat formada per 10 famílies situada al vell mig de la selva. No tenien radio, no tenien telèfon. I sabia que tot i que els havia avisat no estarien al lloc ni a l’hora acordada feia un més enrere.  El pla era el següent: de Santa Isabel del Huallaga creuaria caminant la selva fins a Veracruz, segons els meus càlculs devia de ser una hora. Des d’allà veuria la manera d’anar fins a San Luis del Huallaga, just a la desembocadura del Marañon, un altre hora.

L’evidencia del pla residia en la seva simplicitat. Ningú dels que jo coneixia sabia on era Veracruz, la majoria de la tripulació ni tant sols n’havien sentit a parlar. Més encara, per algun motiu que ni tant sols jo sabia, m’havia fet a la idea de que des de Veracruz podria arribar fins a San Luis del Huallaga. Ningú me’n havia parlat, ningú ho coneixia tant bé com jo. I es que jo m’havia inventat un mapa fictici en somnis que podia no funcionar. N’estava segur dels temps i les distancies, però ningú m’ho havia dit, no sortia en cap mapa. Tot i així vaig avisar al capirà del vaixell. Vaig explicar el meu pla i vaig dir-los que ens trobaríem en dues hores i mitja (potser tres) a l’altre costat. Ningú va dubtar de la meva absurda seguretat.  Vaig fer indicacions a l’aire de les direccions que prendrien ells, de la que prendria jo i d’on ens torbaríem.

Vaig demanar a en Cesar, la meva mà dreta, l’home en que podia confiar si volia acompanyar-m’hi. Va dir que si com no podria ser d’altra manera.

Havia fet això moltes vegades. Com la vegada que havia volgut anar des de Samugshampei a Flores (Guatemala) creuant la selva i sense donar la enorme volta a través de Coban. La vegada que havia provat d’anar des de Dakar fins a Niger en línea recta sense considerar les malalties o els terroristes. O la vegada que al pas del remei havien decidit tornar enrere deixant-nos dur per l’aigua del riu. Alguna vegada havia sortit millor que l’altre; però l’important es que sempre havíem sobreviscut.

Un cop a Santa Isabel, mentre el vaixell i els treballadors descarregaven la carrega vam buscar al Apu de la comunitat (l’home sabi) i vaig demanar-li que un dels seus homes em guies fins a Veracruz. Un home jove es va oferir, va preguntar als seus conciutadans si s’hi podia anar a peu o era millor en canoa i ens van respondre que el millor seria la canoa.

Així que vam agafar-ne una de minúscula, en la que un cop a sobre, l’aigua arribava només a 2 dits del contorn superior de la canoa i vam començar a remar. Davant amb un rem anava en Cesar, al mig que anava axicant aigua per no enfonsar-nos , jo; rere amb un altre rem el guia. Primer vam anar riu amunt per el huallaga fins que vam trobar un petit túnel “amatxetat” que creuava la selva. Vam passar d’un assolellat dia a la foscor de la selva. Els habitants de la zona havien fet un petit túnel tallant els arbres i arbustos que seguia una riera des de del Huallaga fins a Veracruz. Aquest trajecte només es podia fer en època de pluja i aquesta era apunt d’acabar. Només entrar-hi, ens vam envalar a gran velocitat per el petit passadís d’ aproximadament un metre d’ample. El guia remava amb força per mantenir la velocitat i anava cridant indicacions a en Cesar per tal que seguis els camins indicats pel mig de la foresta. I es que allò era com un niu de formigues, com un laberint. Hi havia diversos camins i amb gran rapidesa havíem de triar el correcte per no perdre’ns en mig de cap lloc.

Estava egoistament content de ser al mig. Allà en Cesar anava apartant totes les branques i espantava totes les enormes aranyes i insectes que fugien arbres amunt. En mig jo podia anat traient els insectes i branques que en Cesar s’anava recobrint. Al mig el guia podia fer el mateix amb mi.

Anàvem colpejant arbres i ens queien aranyes, cucs, formigues, uns cargols enormes, etc. Al cim hi havia micos i ocells enormes que feien espantosos sorolls per fer-nos marxar. Algunes vegades m’estirava panxa amunt per deixar passar arbres i branques que no podíem apartar amb les mans. Allà hi havia cocodrils i jo estava content de dur el punyal.

Una hora més tard després de ficar-nos en aquell estret túnel vam arribar a Veracruz. Un cop allà vaig tenir que convèncer al nou Apu per que ens dues fins a San Luis. Aquest cop el camí era més tranquil. Havíem de creuar només un aiguamolls plens de nenúfars, sortir al Marañon, donar la volta a una illa i arribar a San Luis.

Tres hores més tard arribàvem amb peke-peke (canoa a motor) a San Luis. Vam arribar exactament al mateix moment que el vaixell atracava. Just a temps com els càlculs imaginaris havien dit. Tota la tripulació va fer cara de sorpresa, jo també. El càpita va preguntar-me “i on es Veracruz?”. Potser jo era el primer occidental que hi havia estat.

La resta de dies van passar amb la normal parsimònia, buscant coses per fer. Vaig començar a deixar de fer servir les escales del vaixell. Sortia per la finestra del primer pis d’estribord , m’enfilava per un ferro fins a la finestra del segon pis, i feia el mateix per arribar fins al teulat. Després baixava d’igual forma pel costat de bavor. Un error en l’escalda o el descens hagués estat fatal.  

Després fèiem competicions de flexions i acrobàcies amb Elton Jhon. Millor músic que company.

L’últim dia, quan ja arribàvem a Yurimagues, i tots érem al pont de comandament esperant veure la ciutat vam creuar-nos amb una embarcació semblant. Al sostre hi havia 4 estrangers asseguts en rotllana. Vaig pensar amb la paraula “Gringos”, vaig pensar en la cançó “Green grows under our feet”. Quina cançó tant reveladora per una nació que tot ho crea i tot ho destrueix. La gran promesa que amaga una gran crueltat; i vaig cridar d’una embarcació a l’altre embarcació “Gringos!!!!”. I ells van saludar-nos amb la mà. Devien haver entès la broma?

Que magnífic és l’avorriment quan es te imaginació. Quan es disposa d’una mica de bogeria. Que divertit que es l’avorriment quan no es te res més a fer.