Dues terceres
parts del món viuen sota el control i moviment d’objectes allargats i
puntiaguts que llancen petits trossos de ferro a gran velocitat. Cada dia moren
més i més persones degut a aquest tipus d’armes de curt abast. Quan creiem que
les guerres acabarien transformant-se en futuristes batalles que durarien escassos
minuts entre països distants hem acabat veient com les guerres actuals es basen
bàsicament en batalles de guerra de guerrilla que es desenvolupen en espai de
tres illes de cases. El perill real i
el negoci de les armes es mou a la fi per armes de petites dimensions que
qualsevol persona pot dur diàriament lligades a la cintura. D’armes
semiautomàtiques de mà tipus glock fins a les mítiques, més venudes i
preferides AK-47.
Aquestes son
algunes de les formes en les que he conegut innumerables tipus d’armes durant
alguns anys:
11 anys. La
localitat es trobava al centre de Guatemala, el poble era un creuament entre
una via terrestre no acabada y un transit fluvial. Tot i tenir una situació
prou centrada dins el mapa, al nord oest d’aquest poble s’allargava una basta zona coberta per selva inexplorada
i una mica més enllà la frontera amb Mèxic i l’àrea de Chiapes. Tota una festa.
Feia poc que la pau havia estat signada i encara es podien veure els soldats
mobilitzant tancs d’una zona a un altre. Però tot això era massa gran quan jo encara
era massa petit; així que a la fi no importava. L’important era la meva
habitació. Recordo que vaig pensar que era prou amplia i moderna. El llit
quedava com empotrat a l’esquerra i la taula a continuació. Tot era de fusta. A
la dreta, a la cara oest hi havia una
finestra que cobria gran part de la paret, aquesta era sempre oberta i
coberta d’una reixa semi-metàl·lica tipus mosquitera. Recordo que la finestra
em va impressionar, no havia vist mai ningú posar una reixa en una finestra.
Per les nits mirava les lluernes, sortia a agafar-les i ficar-les dins un pot.
Per la matinada sentia els dispars de les metralletes. Pel matí la meva mare
deia que els nens celebraven els seus aniversaris molt aviat al matí i
llançaven petards.
19 anys.
Guatemala altre cop. Vivia pràcticament sol en un poblet envoltat de selva. No
coneixia a cap altre forani a exacció d’un Català que hi duia anys i tenia un
bar restaurant prop de casa meva. L’establiment era freqüentat per homes de
mala reputació que sempre duien armes i les deixaven sota la taula. A les nits
quan tothom marxava el meu amic de l’Estelada tancava la porta i a dins es
quedàvem menjant cervell fresc acabat de cuinar i bevent rom de canya. Els
homes de les armes també si quedaven.
Algunes vegades la policia per fer-nos marxar, les seves armes contra la
porta metàl·lica disparaven.
21 anys. Viatjava
amb la meva novia direcció Nord del Camerun. La forma més fàcil de fer-ho havia
estat en tren i en el nostre segon recorregut havíem decidit viatjar en un
camarot privat de dos llits. En un
moment del viatge mentre la meva xicota
encara dormia, jo havia sortit al passadís per fer fotografies a les barriades
d’alguna ciutat que estàvem creuant. Els nens deixaven de jugar a les vies per
deixar al tren passar. Era molt aviat,
però a les barriades hi havia un a gran activitat. Era bastat aviat i els
passatges encara dormien. En algun
moment mentre treia el cap i la càmera
per la finestra algú em va cridar des del passadís. Vaig mirar. I allà
plantat hi havia un capità o un general del exercit camerunès amb una pistola a
la mà, apuntant directament cap a mi. No em va sobtar ni preocupar. Recordo que en francès va dir “no esta permès
fer fotografies des del tren, es espionatge” , vaig somriure. Tot seguit vam
intercanviar algunes paraules més, cada cop més pujades de to fins que de sobte
va aparèixer un altre home negre d’uniforme per l’esquena del capità. Va
analitzar la situació, em va mirar detingudament, va deixar anar un somriure
explosiu i va dir “Pol! Tu també aquí?”. Ell em va salvar. Li va dir al capità:
“aquest es el meu amic Pol, esta de viatge” . En aquell moment no l’havia
reconegut, però ens havíem conegut en el primer viatge en tren compartint una
cervesa al vago restaurant, i va dir “hey, fem-nos una fotografia”. I encara
tinc la fotografia meva i del seriós i enfadat càpita en alguna caixa d’algun
pis de Barcelona.
23 anys. Havia
anat amb els amics de vacances a Egipte, al Sinai. Quan ells ja marxaven jo
vaig anar direcció Israel. Vaig pagar a un home amb molt mala pinta per que em
portes fins a la frontera. Al cotxe al final érem 3, dos homes molt amics amb
turbant i jo. A uns 30 km de la frontera, l’home va decidir abandonar-me al mig
del desert; semblava tenir por. Jo vaig insistir en que el tracte era fins a la
frontera i ell em va dir que agafes l’autobús que venia rere nostre. Jo li vaig
dir que si ell parava l’autobús, pagava el bitllet i aquest em deixava just a
la frontera dons hi estava d’acord. Això va fer. Va parar l’autobús, va pagar i
vaig pujar. Dins hi havia 11 àrabs que creien que jo era jueu, dins hi havia 11
àrabs que jo sabia que es pensaven que era jueu. I cap feia bona cara. Vam
arribar prop de la frontera, una tanqueta ens va escortar fins al pàrking de
destí mentre un tanc amb el seu canó ens apuntava. Pocs dies més tard vaig anar
a Jerusalem; la ciutat dividia en 5 religions i dos països. Mentre passejava
per la ciutat plena d’armes vaig veure com un grup nens anaven agafats d’una
corda des del que devia ser la seva guarderia fins on els pares tenien que
recollir-los. El grup no estava
encapçalat per una dona de 35 anys amb ulleres puntiagudes morades, falda i
tres llibres; no. El comboi el dirigien dos armaris de discoteca. Un davant que
duia una pistola i un rere amb una M16.
25 anys. Vivíem a
escassos 30 km de la frontera Afganesa, enmig d’un desert a tres mil metres d’alçada en
territori Tajik (Khovaling). Feia unes setmanes un taliban s’havia colat al
gimnàs de la CIA i havia matat a 6 persones a Kabul fent servir una bomba
enganxada al seu cos. Els americans per contra van decidir augmentar l’ofensiva
en tot el país bombardejant (en el meu cas) les muntanyes del nord
d’Afganistan. Això va provocar que un d’aquests grups amagats a les
muntanyes creues la frontera a 50 km al
nord-est de la nostra posició i comences una petita batalla. Es va implantar un
toc de queda a tots els estrangers impedint-los sortir de casa o de la ciutat
(Dushambe). Però bé, el 99% dels
expatriats vivia a la ciutat mentre nosaltres no. Així que l’únic que se’ns va
imposar a nosaltres va ser un seguiment constant de la KGB per tal que no
anéssim a la zona roja a fer fotografies.
Tot i així vam continuar amb les nostres tasques. Un d’aquells dies
mentre estava amb el meu xofer/traductor conduint el nostre Lada, ens vam
creuar en mig de cap lloc amb un grup presumiblement no Tajik per les seves
robes i fisonomia que anava carregat amb kalavnikov. Vam aminorar la marxa, ja
que el tram era estret. Ells es van fer a un costat i vam continuar el nostre
trajecte.
Aquestes son
algunes de les histories entre d’altres en bars, fronteres, check points,
trens, ect. Aquestes son algunes de les histories que passen a cada minut a
milers de llocs del món, ja que dues terceres parts de la població del nostre
planeta esta acostumada a conviure amb això.
Per sort moltes d’aquestes
histories solen poder acabar-se gracies a un somriure, un paquet de cigarrets o
una broma en l’idioma local; però no esta de més saber com agafar un arma.
Has acabat molt bé el relat, però l'encapçalament era tan trist com real: els lobbys armamentístics no deixaran de vetllar mai pels seus interesos.Per ells són diners cada arma que es dispara, cada bomba que esclata i maten persones només són petits danys colaterals dels seus negocis.
ResponEliminaTan indignant com intocable... malgrat tot jo sommio en un món on no cal saber fer servir un arma de foc, que la gent no les necessiti i faci com tú "defensar-se" amb un sommriure o una paraula amable.
(Sóc la Montse)