Ficció

La finestra del apartament situat a la novena planta del edifici era oberta, a l’altre costat s’obria com un ventall  la ciutat il·luminada en mig de la nit. Edificis de 30 a 50 plantes s’aixecaven entre cases de pocs pisos. Al 27é pis del edifici al costat del nostre hi havia una llum oberta, una figura contemplava la ciutat des de l’alçada. Era jo? Seria també jo?.

Un taxi s’allunyava per l’avinguda transversal dirigint-se cap a zones mes transitades. La mega-ciutat ens bufava vent de turmenta i començava a ploure. De sobte em sorgia el dubte de si era normal la pluja en aquesta època de l’any a la ciutat de Sao Paolo, tot i ser la meva ciutat, no l’havia conegut mai. Bevia cafè turc preparat en un recipient tradicional i servit en una tassa calenta, així que potser si era normal una lleugera baixada de temperatura i una suau pluja d’hivern.

La ciutat seguia en moviment a les dues de la matinada i rere meu estaven tots els immòbils mobles d’un apartament exquisidament ben decorat.  Una catifa d’Iran; una fina calaixera del kashmir; una cadira de fusta fabricada a Tajikistan; un backgammon d’Uzbequistan; llibres d’art impressionistes francesos; pintures d’arreu del mon; records d’un festival de música balcanica; una taula de surf; un maniquí femení recobert de vinyetes de còmic; una enorme estanteira vermella plena de llibres  i una vintena de guies de viatge. Era aquest el meu apartament? Compartien cada un d’aquests objectes i els seus records algun tipus de vincle amb la meva història?. Seria aquest el meu apartament o ho havia estat mai?

Feia pocs minuts havia pujat des del aparcament directament fins al novè pis. Feia unes hores passava un agradable cap de setmana amb un grup d’amic en unes muntanyes properes on s’hi podia fer ràfting. Feia uns dies prenia cafè al barri “Dels olivers” de Lima amb una amiga. Feia una setmana flotava enmig d’un silenciós jacuzzy situat al mig del desert mentre mirava les estrelles. Feia una quinzena vivia una vida perfecta que poc a poc quedava en l’oblit d’aquells que mai més tornaria a veure. Feia un més només hi havia selva. No hi havia cap relació entre un punt i un altre, els únics elements comuns en l’equació eren un nom propi de tres lletres i una jaqueta de cuir amb un cos en moviment. Tot el demés seria fugaç, efímer, lleuger, desapareixeria en la memòria d’aquells amics, familiars i coneguts que compartien una curta i intensa relació amb aquests elements comuns. Cap historia es barrejaria amb la següent. Tot quedaria perdut enmig d’una absurda ressaca plena de ficció.

Podia tenir les butxaques plenes de claus d’apartaments on podria viure, tocava ara dins la butxaca i enmig de Brasil les claus d’un apartament de Lima guardades amb l’ identificació del meu clauer de Mazinguer-Z . Podia tenir mil claus, però el meu apartament serien sempre unes capces de cartró repartides pel món i amagades als lloc menys visibles. Podria pretendre que aquests serien o eren per uns dies els meus apartaments perfectes, però fins ara els meus apartaments havien estat només pisos buits de parets blanques. Parets blanques sense records, per que els records de la jaqueta de pell es farien només en moviment. Un mòbil perpetu, que viu les vides que no li corresponen. Un dia la jaqueta podia cobrir uns texans blaus, com un altre dia un tratge negra, com uns pantalons curts i un ganivet penjant de la cama. Una vida feta de mil vides independents, aïllades, estanques i separades. 28 anys de vida que representaven centenars de vides viscudes que ningú més coneixeria.