Mona

Un home s’acostava remant amb la seva canoa. Un home s’acostava entre els arbres amb una canoa i un rifle. L’home s’acostava amb una canoa, un rifle, un rem i un cos pel roig estrany.

El cos, l’objecte o l’embalum era un bell mono de color roig llampant. El mico jeia cara amunt amb els braços estesos, les cames creuades i la cua penjant fins l’aigua. Si no fos per que era mort qualsevol diria que estava simplement gaudint del paisatge, del assolellat jorn.

Era un mico gran i preciós; d’en peus devia de fer més d’un metre. Tot i viure a la jungla, tot i haver estat tirotejat  seguia net i pulcre.

Ambdós s’acostaven lentament i no podia apartar la meva mirada. No era un animal mort, no era un tros de carn comestible, no almenys per als meus ulls. Per mi era un rostre conegut, un cadàver assassinat , un petit homínid.

Vaig saltar de la meva embarcació per sobre de la de l’home que s’acostava fins a un altre embarcació propera. Vaig girar-me i vaig preguntar al home si podia examinar-lo.

Primer, vaig incorporar-lo tot agafant el inert cos per les axil·les.  Encara era calent, tot i que l’home afirmava haver-lo disparat ja feia dues hores.  Tenia un pel suau. Sota les axil·les i sobre la panxa on hi havia menys pel podia acariciarse una pell suau, molt semblant a la humana.

No em mal interpreteu, he vist molts monos, micos i ximpanzés. També n’he tocat varies i els hi he donat de menjar. Però aquest, tant immòbil, absent de vida, però encara expirant-la poc a poc pels porós de la seva pell, aquest, aquest no era un mono cabró que et crida, et roba i et tira la seva merda sobre; aquest era simplement un petit cos humà encara calent que abocant-se irremediablement a la mort.

La  calor corporal latent em va fer que irremediablement li busques el cor. No hi havia senyal alguna. Els pulmons no exercien el seu rítmic moviment.  Sobre on hi havia el cor tampoc hi havia rastre de mugrons.

El vaig agafar per el crani. Era increïble tocar un os, una cara tan humana. Podia reconexers clarament tots els ossos estudiants en les classes de biologia. El frontal, l’occipital, el maxifacial. Tenia unes petites orelles negres i una llarga i roja barba pel roja. Semblava que es deixes créixer la barba per que era la nova tendència.  Obrint la boca podia veure’s una dentadura prou semblant; a excepció dels molars, que eren lleugerament més grans que la resta. De segur nosaltres havíem perdut això en anys d’evolució.  Els ulls oberts, lleugerament més petits i encara vidriosos semblaven encara vius, encara no desenfocats, deixant-se anar en cada llàgrima que emanava dels lacrimals laterals. Mirar-lo mentre envoltat per les mans era tota una prova de cordura.

Era tant humà que viu el podria haver considerat amic.

Tenia també aquest enorme apèndix que ens diferencia.  Una cua llarga com la seva estatura que semblava prou forta com per poder escanyar-te amb ella.

Finalment, les seves mans, eren la prova final que aquell era un eslavó extraviat i perdut de la nostre evolució. Les seves mans mortes i prènsils encara semblaven poder agafar les meves. Les seves mans fortes de jungla eren suaus i tendres. Aquelles mans amb ungles eren exactament les meves.

Fos com fos, se’l menjarien fins a l’últim tros.

Futbol

http://youtu.be/YPFpXxDlPoA

Cage

Bishop

Premia el botó i sonava el timbre a la llunyania.

Sonava el timbre a la llunyania i esperava.

Era una casa gran, era de fet un edifici gran. Si el timbre sonava, algú vindria, però de segur que tardarien.

Esperava, esperava i just quan creia que no hi hauria ningú començava a sentit uns passos que es dirigien a la porta.

S’obria la porta i allà era ell. Sabia que era ell. Per la seva impassivitat, per la seva carència de sorpresa, de segur que ell també sabia que era jo.

No l’havia vits mai, no sabia quin era el seu nom, però duia tres setmanes buscant-lo. Ell no sabia qui era jo, no m’havia vist mai, però de segur sabia el meu nom, duia tres setmanes buscant-lo.

Tres setmanes rere seu, mentre jo era a la selva. Tres setmanes rere seu mentre ell sortia en missions.

Tres setmanes acostant-me a ell poc a poc, encerclant-lo, coneixent al seus amics, que de segur li deien que el buscava.

Allargava la ma, pronunciava el meu nom, ell el repetia com si ja el conegués i m’estenia la mà. Ell no m’oferia el seu, ell creia que ja el sabia car duia temps buscant-lo. Tres setmanes rere seu i mai m’havia importat el com es deia. Tenia una ma forta i carnosa. Un cop de mà fort i segur de si mateix.  No era una mà sudorosa i carnosa d’un home gras i cardíac, era la mà d’un home fort. Un cop de mà sec i segur.  Un cop de mà com una bala. Ràpid, fort i tot i tot i la teva instantaneïtat saps que ha estat. Ho saps per que encara sents l’energia transmesa, encara sents la com la mà i els músculs et tornen a lloc.

Era un home gran. Un home d’edat avançada, just el que esperava trobar. Però també era un home gran, de gran estatura, fort, d’aquells que poden lluir un uniforme llampant; quan jo esperava trobar un home vell, menjat pels anys, la selva i la malària. I allà era ell vestit de paisà. El seu físic i el seu dur rostre l’haguessin pogut convertir en un veterà de guerra. Un capità o un general. La seva seguretat i la seva serietat rere el seu somriure el podien haver convertit en un supervivent de mil massacres. Però ell no era militar, ell era el bisbe i s’acostava la setmana santa.

Em va fer entrar i em va fer seguir-lo fins al seu despatx. La casa, com deia era gran. Tenia uns amplis finestrals al riu i un pati interior amb un jardí extremadament cuidat.

El seu despatx era ple de llibres, la seva taula era plena de llibres, i ell seia en una cadira gran com un tro de fusta que enganxat a la paret semblava que amagava una porta oculta.

Era l’únic altre espanyol a la ciutat. Ell era el bisbe basc. I per molts anys que duies encara no havia perdut l’accent.

Jo duia tres setmanes buscant-lo, ja que sabia que si encara vivia devia de ser una persona culta i sabia.  Volia parlar amb ell, volia parlar de deu, de teologia, dels seus motius, dels anys que duia, del seu passat, de quan havia deixat espanya.... volia saber, volia compartir i volia beure amb ell, doncs m’havien dit que era un gran aficionat als licors locals.

Vam començar a parlar ràpidament. De fet ell va començar a parlar-me ràpidament. El seu rostre fort, simpàtic i segur va començar a vomitar paraules com si no volgués pronunciar les que jo volia saber.

El seu rostre m’era familiar. No l’havia vist mai, però em sonava. Em sonava a algú que no recordava, però que en algun moment d’extremada fragilitat si havia existir devia dir algo així com “de totes maneres estem ben cardats, no?, així que tot és igual”

I parlàvem del ara, del avui, quan jo volia parlar d’allò de més enllà i del passat. I ell m’ho amagava com si creies que venia en busca d’allò que l’havia dut aquí. Volia parlar d’història antiga, però a l’únic que arribava era als anys 90. Als seus principis en aquella terra, quan jo volia saber els principis de la nostra.

Tant temps buscant-lo i potser va creure que el buscava per jutjar-lo. Tant temps buscant-lo insaciablement que de segur ell creia que ja el coneixia, que ho sabia tot d’ell, que no podia amagar-m’ho.

I no deia res, no donava res més enllà dels 90, com si tot l’anterior no hagués existit. I que vaig saber del seu país, del nostre? Que tenia 7 germans més grans que encara no s’havien trobat amb la mort.

I cada cop que intentava desviar la conversa dels arborígenes locals cap als anys on ell havia marxat i jo nascut veia com poc a poc escanyava la conversa. No em volia donar paraula. No en volia saber res.

Així que vaig marxar donant-li el meu contacte i prometent-li que assistiria a la processó. Algun dia sabria d’ell, algun dia compartiríem un beure.

End of journey

Jungle boy, Part IV

Ens acostàvem a Lagunes i estava realment emocionat. Emocionat per molts motius. Dúiem 5 dies sense veure cap ciutat a part de Santa Cruz, on  hi havíem estat escassos 30 minuts i ara allà hi podríem estar tota una nit. Era una ciutat màgica per mi. Sempre havia estat al final del mapa, l’última ciutat districtal, la mes allunyada, la mes remota. La meva mare havia estat aquí, la meva mare havia vist i caminat pels seus carrers, ara ho faria jo. Ara jo veuria el que ella havia vist mentre jo veia altres coses. Seria alguna cosa a compartir en dos espais de temps diferents.

Lagunes havia patit una forta migració algunes dècades enrere degut a la alta presencia de narcotraficants. Coca, armes i violència a dojo, tota una festa. Avui en dia era un centre poblat mitjanament gran. Una ciutat sense carreteres. L’única forma de sortir d’allà era en vaixell. Hi havia llum de 5-6:15am i de 6:30-11pm. Hi havia algunes pensions i la plaça del centre del poble estava completament reformada i era admirada per tots i era el doble de gran que la de Yurimaguas!

En realitat no teníem que quedar-nos-hi, era realment aviat i haguéssim pogut simplement parar a comprar el necessari i continuar; era només mig dia. Però per fer un regal a tothom vaig decidir atracar durant la nit. Jo en general era un tio simpàtic, però quan em posava a currar, currava i feia que els que treballaven per mi ho fessin al mateix nivell. No es que els ho demanes, però si el cap curra el cos treballa, i em seguien. Així que com a regal vam atracar aquí. A més era més segur que estar sols al mig de ninguna banda. La tripulació estava molt contenta. Per a molts era la seva ciutat natal, per altres una segona residencia. Tots van començar a fer trucades (aprofitant que portàvem 5 dies sense senyal) per localitzar a les dones, novies i amants de la zona.

Jo em vaig quedar mirant els dolfins roses com saltaven i jugaven davant el port. Vaig preguntar a un dels nois si se’ls menjaven (jo ho hagués fet, segur que tenien menys espines que els peixos de riu; seria com menjar tauró cartilagitinos), va respondre que no. Que segons els mites locals eren sers diabòlics. Deia que quan hi havia festes aquests dofins “buferos” es convertien en maques noies rosses, seduïen  algun habitant i se’l emportaven al fons del riu. Jo vaig respondre “si ha de ser una alta noia rosa, que vingui a buscar-me i em porti on ella vulgui”.

Després vam anar a fer un passeig fins a la plaça del poble. A uns 4 km. Un dels homes de seguretat ens va acompanyar; no sé si ho feia per passejar o per protegir-me. A l’anada vaig proposar als nois si volien buscar alguna pensió on dormir, per tal de tenir un llit de veritat i un lavabo en condicions. Tots van dir que no. Venga, eren 10 soles! 3 euros! 2 cerveses de mig litre per un llit normal! Per privadesa. Però van dir que no. Durant el passeig ens vam creuar amb quasi tots els membres de la tripulació que anaven amunt i avall en moto-taxi.

A l’hora de sopar vam tornar al vaixell i jo vaig decidir llogar-me una habitació amb un llit en condicions. M’agradava, em sentia com un mariner de veritat, una habitació en un motel del port, parades de licor amb mariners borratxos prop de l’aigua i algun lloc on buscar brega.

Vam sopar i vam decidir anar a la discoteca del poble, la Canoa. En principi els nois del vaixell no s’animaven a venir i vam marxar només els meus nois i jo. El senyor Flores també va voler venir i va ser llavors quan vaig entendre que realment em feia de guardaespatlles, un dia m’havia dit que no li agradava anar a bars i discoteques. La tripulació es va acomiadar de nosaltres dient “truqueu-nos quan aconseguiu una bona baralla”.

La canoa, era una cobert asfaltat enmig d’un descampat enfangat. La música que millor que cumbia era algo així com turbo-cumbia.  Un terme que m’acabava de venir a la ment tot pensant en el turbo- folk balcànic de feia uns anys enrere; quins records.  El lloc no estava del tot malament. Hi havia una cinquantena de persones i s’hi anaven sumant. Van aparèixer unes cerveses i vam començar a veure en cercle. Poc després va fer acte de presencia la resta de la tripulació. Ja hi érem tots. La tripulació, els meus dos guarda espatlles i els promotors, tota una gang de tios dolents i durs; els membres de l’única embarcació amarrada al port. Els mariners em van dir que allà no podies treure a ballar a cap noia local, que si ho feies els homes de Lagunes t’esbatussaven de debò. I tenien fama de bons lluitadors que després de 5 minuts de cops de puny, s’avorrien i acabaven sempre a gavinetades. Així que tots ens vam anar passant la Karla i la cuinera.

La tornada va ser a peu. Érem tres, en Cesar, la Karla i jo. Eren com uns 30 minuts de passeig i jo duia la Karla a coll i be. De sobte, sols i en mig de l’avinguda principal es van apagar totes les llums (eren les 11) i ens vam quedar a la claror de les lluernes.

Jungle boy , Part III

A vegades durant hores o fins i tot Durant un dia sencer no hi havia res a fer. A vegades només anàvem d’un lloc a un altre sense que hi hagués res a fer durant el trajecte. Al principi seies a parlar amb algú en grup fins que t’avorries i buscaves un altre cosa a fer.  Buscaves algú altre per parlar o fins i tot et dutxaves.

Jo a vegades seia a la proa (on no hi havia barana) amb els peus penjants i veia l’aigua passar sota meu i escoltava el soroll. El soroll de l’aigua que creuava o el soroll dels ocells de la selva (ja que era el punt mes allunyat dels motors). A vegades m’estirava cap per vall i veia fulles i troncs que eren aixafats pel pes del vaixell. Devíem anar a uns 16 o 19 km/h no més. Pensava que passaria si caigués. Hauria de submergir-me per evitar també el vaixell i les hèlices. Una vegada va passar nedant una vibora negra d’un metre i mig. La molt cabrona treia la seva llengua en to agressiu tota enfurismada per la presencia del vaixell. Espero que no pugui pujar fins aqui.

M’avorria i anava a buscar la meva hamaca. Al principi era al pis inferior amb els demés, però després i anunciant-ho a tothom per si em volien acompanyar la vaig moure al pis superior. El pis inferior era més fresc i ombrívol. No tant com la bodega ni com la sala de maquines però prou com per que hi haguessin sempre mosquits volant. Al pis superior no hi havia parets i el sostre era només una lona de plàstic. Sempre hi bufava el vent que impedia que els mosquits et molestessin. Si, era prou fred quan hi havia turmenta, també et mullaves una mica, però almenys no hi havia mosquits.  I m’estirava a la hamaca i llegia el meu llibre sobre vietnam de Michael Herr. Després m’avorria i pensava sobre el llibre. El paisatge era prou semblant. Però aquí no hi havia guerra ni jo tenia un exèrcit al meu voltant. Però hi havia un paral·lelisme prou bo, Michael Herr feia de corresponsal a Vietnam per que ell volia, podia marxar quan vulgues però en contra s’hi quedava i anava als pitjors llocs. No tenia que fer fotos no escriure grans articles, de fet podia inventar-s’ho, però ell era allà a primera línia. Jo també era aquí per que volia, per que m’agradava la brutalitat del que m’envoltava per que necessitava petits episodis d’adrenalina. Però al cap hi a la fi era una droga, una droga natural. Hauria jo d’incrementar la meva dosi en algun moment? Quan m’avorria de pensar mirava simplement com anava passant la selva. Després m’adormia. Després tornava a començar a llegir i a pensar. Si, quan fos ric muntaria un creuer de luxe per aquest riu. No amb aquest brut i rovellat vaixell ple d’aranyes mortals, no. Després tornava a pensar en la musica de Vietnam i en la musica d’Afganistan. A Vietnam teníem Jimmy Hendrix. A Afganistan el rap. Jo tenia The Rapture, si havia decidit que s’esqueia prou bé als moments d’avorriment i als moments de bogeria.

Quan em cansava de l’hamaca vagava pel vaixell amunt i avall. Pujava a la cabina de comandaments i li demanava a en Jose que em deixes portar aquest trasto carregat amb 100 tones.  Portava una estona el timo i m’avorria altre vegada soberanament.  Des de l’hamaca veia passar la selva i bé, dins del que cabia anava prou ràpid, mirant als costats. Des del comandament només mirava endavant i SEMPRE veia el mateix paisatge. Canvi d’activitat.

Sortia per la finestra i pujava sobre el sostre de la cabina de comandament. El lloc més alt. Allà tenia una tamboret i em recolzava al pol de la bandera. Mirava la selva en la seva immensitat.

I anava en busca d’un altre cosa.

Per les nits podies posar-te prop d’una bombeta i veure com les aranyes teixien les seves teranyines. Era emocionant. Ok, era un instint ho tenien gravat al ADN, però no sempre seguien patrons racionals. A vegades semblava que l’aranya es deia “merda m’he oblidat d’aquell sector amb aquella corda que va d’alla fins allà” I hi anava corrents a fer-ho abans que es tornes a oblidar. Un cop acabat seia a esperar. A vegades al centre o vegades prop del sostre.  Jo era lògicament el tio més alt del barco i a vegades m’oblidava també de ajupir el cap davant fronteres invisibles per no anar-me menjant totes les teranyines i les aranyes que s’enrotllaven al meu cap. Ah! Filles de puta!. Esperaven, esperaven fins que un insecte queia al parany. Els insectes voladors eren completament estupids, volaven a munt i avall sense gaire sentit xocant contra tot. Una vegada vaig estar pensant que els insectes devien tenir un altre noció del temps de la que tenim nosaltres. Si els observes prou bé a vegades fan dos o tres coses sense que els hagis vist. O s’aparten molt abans de que els aixafis amb la mà. Com una cosa tant petita pot veure una cosa tant enorme?. En fi, queien al parany i l’aranya anava a tota llet a envolar-lo amb més tela. L’agafava amb una pota i li feia donar voltes fins que estava completament atrapat. A vegades se’l emportava a l’esquena com si fos una motxilla a vegades el deixava allà per més tard.

Hi havia tants insectes. Tants! Alguns d’enormes i altres de minúsculs i tant petits que no els podies ni veure. Eren com petits cucs a ratlles, no li veies les ales però volaven i deixaven unes petites picades amb un punt vermell al mig. Jo a cada picada i feia un tall amb l’ungla o amb la punta del ganivet i després premia per treure’n primer de tot un líquid transparent i després la sang. No volia que em deixessin res viu dins meu,

Un cop vam parar en un poble de poques cases de fusta on hi havia un escola amb un professor de Yurimagues que em va demanar pujar a bord per viatjar fins a Yurimaguas. Aquí els professors fan el calendari que els hi surt dels reals ous, quan es cansen de la selva, marxen.

Era un home regordet i divertit que semblava coneixem. Coneixia a tanta gent cada dia que me’n oblidava. I bé, si em coneixia i era tan divertit com semblava podia pujar a bord. El senyor Hitler (que estava al cap) em va preguntar si el volia, ja que jo tenia llogat el vaixell i jo pagava la morterada que em demanaven. Li vaig dir que si, que puges, però que portes menjar, i el vaig avisar que no anàvem ni molt menys directes a la ciutat, que tardaríem alguns dies. Va ser una companyia i una distracció més. En Miguel va estar content ja que al tio també li molava el tema de les cartes, per llàstima per en Miguel, aquest paio era més bo que ell. Un dia li vaig dir si li agradava on vivia i va respondre que no, que només i treballava. Va dir, els europeus creieu que això és un paradís. I jo vaig pensar que segurament per ells un paradís era un centre comercial.

El paio em va recordar al meu amic Xeli, també mestre, també perdut en un poblet dels pirineus. Comte Xeli, aquest paio porta 30 anys aquí.

I després tornava a la rutina de llegir, parlar, dormir i pensar. Vaig pensar en buscar una corda, agafar un tros de fusta, lligar la corda a algun dels infinits ferros dl vaixell, tirar l’altre extrem de la corda per la finestra de la sala de maquines de la popa, tirar la fusta i intentar fer surf de riu amb les onades del vaixell. Però anàvem massa lents i les fustes eren massa gruixudes. Haig de buscar una fusta millor. Després em vaig posar a pensar amb alguna noia de l’altre punta del món amb la que m’agradaria estar. També amb algun sopar que no va acabar del tot bé i després vaig tornar a llegir les aventures d’en Michael.

Cada dia m’agradava més el vaixell. 

Jungle boy, Part II

Navegàvem riu avall direcció a la desembocadura del Huallaga amb el Maranyon, que a la seva vegada desembocava amb el riu Amazones. Imagineu l’immensitat dels serpentejant rius i poseu-hi de fons una selva de les pel·lícules de Vietnam. Jo també buscava al coronel Kurtz a la meva manera; tothom a la seva manera. Cada cop més allunyats es desdibuixava la llengua entesa per moltes d’altres llengües entranyes remotes i amagades dins la selva.

Passàvem a vegades lentament per llocs on si podia veure una petita casa de fusta presumiblement abandonada però que a la fi era habitada per uns estranys homenets de mirades perdudes. Qui voldria viure allà sol al mig de la selva? Sobre l’aigua i lluny de tot. Qui? Podia entendre la gent que vivia en poblats de 10 a 30 cases també perduts sense comunicació ni carretera, però sols? Qui i per que podria voler viure allunyat de tot? Simplement per que tenia unes poques terres? La selva n’era plena de terres. El vaixell navegava lentament creant grans onades que xocaven contra les seves petites canoes de rem i que espantaven les seves gallines. Sols i abandonats tots paraven les seves activitats i ens miràvem. Jo els mirava des del segon pis del vaixell o des de sobre del teulat del lloc de comandament on tota la immensitat de la selva quedava als meus peus.  Qui? I els seguia mirant, a ells als seus fills i als seus animals. Qui i per que voldria criar una família allà?

I quan no hi havia cases només hi havia vegetació, a vegades més alta que el propi vaixell, amb arbres amb fulles igual de grans com persones. I dels arbres si penjaven altres plantes i de les plantes altres plantes i a les plantes i hi havia ocells animals i insectes; i a només dos metres de la primera línea d’arbres tot era foscor, una foscor impenetrable que no havia estat creuada ni trepitjada per cap home en milers d’anys d’història. Dins s’hi amagava el que un pogués imaginar.

Aquella nit vam parar a fer nit en un port que tenia per nom Tamarate. El poble del qual donava nom estava perdut endins la selva i només alguns s’hi van apropar amb una llanxa per comprar queviures.  La resta ens vam quedar en silenci enmig de la sorollosa selva on jo encara no ho sabia però solien haver-hi assalts.

Després de sopar i pocs minuts abans que s’apagués el generador de llum del vaixell tots vam muntar els nostres llits i les seves respectives mosquiteres. Van apagar el llum i vam esperar a la son. Just en aquell moment una petita embarcació va creuar la nostra posició mentre a cops de llum il·luminava el nostre vaixell.  Em va fer sospitar però no hi vaig donar més importància. Una estona més tard la mateixa embarcació (que vaig reconèixer pel soroll del motor, que era més bo i potent que la majoria) va tornar a fer un altre passada. Mitja hora més tard un altre embarcació igual.  Jo dormia al extrem més a prop dels motors i no vaig sentir el comentari d’en Miguel que deia a un dels meus promotors “surt del vaixell sembla que ens assaltaran” , i simplement vaig agafar el meu ganivet.  De sentir tal comentari tampoc hagués baixat del vaixell, on anar? A passar la nit enmig de l’aigua? Ni parlar-ne. Tenia més possibilitats si em quedava allà.

I tot es va tranquil·litzar fins passades les 12 de la nit quan aparentment si ens van provar d’assaltar. Una petita canoa es va apropar al vaixell en silenci i amb 4 homes a bord. En Miguel va respondre disparant la seva escopeta d’assalt del calibre 12, i de 30 perdigons per càrrega a un punt proper a l’embarcació. Els de l’embarcació no van dir res ni respondre al foc amb foc. Van girar lentament la canoa direcció propera a la popa i en Miguel va deixar anar un altre descarrega. A la fi es van allunyar.

La resta de la nit va ser tranquil·la.

A la nit següent vam dormir a un port també abandonat prop de la ciutat districtal  de Santa Cruz.  Aquell cop vaig anar amb alguns del homes en llanxa fins a la ciutat. En realitat des del port fins a la ciutat a uns 4 km s’hi podia arribar per carretera, llàstima però que ara fos sota l’aigua. El passeig va ser emocionant. A gran velocitat anàvem pel mig de la foresta, eren com uns enormes aiguamolls d’aigua negra. Era com al documental dels caçadors de cocodrils.

Un cop a la ciutat tothom es va desperdigar a fer les compres i jo em vaig posar a passejar. La ciutat era en gran part asfaltada i a la vora del riu hi havia una plaça amb un gran mur que donava a l’aigua. Els nens hi saltaven fent tombarelles. Semblava de debò un lloc molt agradable; o de fet ho era o potser era pel simple fet que feia dies que no tocava terra.

Abans de tornar vaig anar al bar/bodega a seure amb un dels mariners d’aigua dolça. Vaig prendre un iogurt i una barreta energètica caducada. Coses que a la fi només es podien trobar en ciutats grans com aquesta.

Jungle boy, Part I.

Voldria estar amb el meu amic, allà on fos. Però estava aquí, seguia aquí.

El riu havia sobre sorgit del seu marge i l’aigua corria lenta però energèticament endinsant-se en la jungla. El riu corria a amagar-se entre els arbres buscant algun punt on aturar-se. Tot estava inundat.

Jo anava amunt i avall amb l’aigua fins a la cintura en busca d’una radio i un operador que funciones. N’hi havia una però no sabia on, ni qui tenia la clau. Les botes d’aigua eren plenes d’aigua i es se’m enganxaven en el fang del fons.  Preferia  anar amb botes que descalç. Les serps nedaven per la superfície.

 Fox-Trot  Kilo Charlie. Fox-Trot Kilo Charlie. Aquí Progreso, Cambio. Fox-Trot Kilo Charlie. Aquí Progreso, Cambio. Kilomay a la Espera Shishinagua, Cambio. Repito Kilomay a la espera. Corto.

No hi havia res a fer més que esperar. Així que fent cas dels crits de la tripulació que eren a la tenda del poble, vaig anar a buscar-los.  La tenda, era una cabanya de fusta alçada on s’hi podien comprar coses bàsiques com cervesa i seure a desfruitar-la a l’ombra del teulat de fulla de palma.  Vaig entrar, em van fer un lloc i vam començar a beure al estil peruà. Una cervesa i un got que van donant voltes. Érem 5 i un lloro. Començant per la meva esquerra i en sentit horari estaven l’Adan,  en José,  en Roger, en Miguel, el lloro i jo. I no es que estiguéssim ordenats per categoria, ni que jo bebès   després del lloro per que sí, sinó que seiem en cercle i simplement el got m’arribava després de que el lloro hagués begut.  Tots em tenien molt d’afecta i em cuidaven. Sempre m’oferien cadira en un bon lloc. I aquí seiem ara mentre l’aigua corria sota nostra. Aquí passaríem la nit.

Es pot dir el que es vulgui dels mariners d’aigua dolça, però aquests eren homes de veritat. Forts, tatuats fins i tot al rostre i bevíem com el que més.  Jo volia fer un parell de cerveses i tornar al vaixell, però ells volien que els fes companyia i sempre m’enganyaven dient que  aquella cervesa era la última; però sempre n’apareixia un altre.  

Passades algunes hores en José parlava amb una dona amb l’ull morat que donava de mamar a una criatura mentre bevia cervesa i plorava. El seu marit li havia fotut una pallissa i la tripulació intentaven convèncer-la que el deixes, que el seu marit era un covard. De sobte va arribar el marit a crits preguntant  que què hi feia allà amb aquells homes.  L’home era fora al mig de l’aigua i a les fosques. Després d’algun intercanvi d’insults  l’home va  amenaçar a tothom i va dir que aniria a buscar l’escopeta. 5 minuts mes tard es va presentar de nou dins la tenda, mig borratxo i escopeta en mà. Just llavors van passar dues coses, el marit es va donar compte que havia oblidat la munició i que el Jose era el seu cunyat.

I ja n’hi havia prou per aquesta nit, així que abans que apaguessin les llums del poble (i com a excusa)  i hagués de tornar completament a les fosques i sense llanterna en busca d’un vaixell caminant amb l’aigua fins a la cintura vaig marxar dient “demà les cerveses van a compte meva”.

Al dia següent va aparèixer bastanta gent que semblava que havia escoltat el meu missatge de radio, freqüència 77.100. Vam fer la nostra feina, vaig donar la mà a l’última persona, em vaig treure les botes i vaig saltar sense pensar-m’ho per bavor. I merda no havia fet bé els càlculs, l’aigua anava a tota llet i no em podia agafar a cap part del vaixell. Rere meu s’havia tirat també un dels meus treballadors que també anava a la deriva mentre reia esbojarradament , en Cesar. I em cagon deu, neda neda!  Era complicat saber cap a on nedar ja que tot era aigua, tot i així vam passar a molts metres per rere el vaixell i van nedar cap  al costat d’estribord fins que vam tocar terra a la vorera del poble. Ens vam posar d’en peus, altre cop amb l’aigua fins a la cintura i en Cesar em va dir “no et moguis hi ha una ratlla, d’aquestes que tenen arpó a la cua.” No sé com coi l’havia vist dins d’aquella aigua tant marro. Fos com fos ens vam quedar immòbils donant palmades a l’aigua i esperant que s’allunyés.  I merda, com mola fer bogeries.

Vam tornar a pujar al vaixell i vaig cridar “Marxem!”

I tots es van posar a fer el que havien de fer apareixent d’allà on s’havien amagat protegint-se de la calor. Al vaixell érem tres grups: la tripulació, els de seguretat i els de la meva organització.

La tripulació la formaven 5 homes, una dona i un nen. El capità havia desaparegut sense avisar després d’aixecar amarres; no sé ben bé per que però bé podria ser un d’aquests motius: o pel fet que havíem acomiadat a la seva germana, o pel fet que ens havíem oposat a sortir un dia més tard. Però bé, no estava del tot malament; amb la presencia del capità érem dos homes amb la mateixa posició que ens encarregàvem de coses diferents però que alguna que altre vegada es trobaven, i això no és sempre o mai  bo. Així que ara amb més llibertat quedaven en bona part al meu servei:  En Roger, que sempre que es creuava amb mi deia el meu nom i reia; en Hitler (si, no es broma aquest és el seu nom), que era nou, tímid i sempre em demanava permís amb la “coletilla” de ingeniero!; el Negre (no era el seu nom real) que no deia mai res i que com a resposta simplement aixecava les espatlles, l’Adan que tot i tenir només 17 anys devia pesar el doble que jo sense estar gras; en José que era el que en bona part duia el timó i portava tatuat entre ull i ull la figura d’una persona; la cuinera (que també era nova i ningú sabia com es deia)  i el seu fill Daniel de 5 anys, que corria amunt i avall amb un cotxe que li faltaven dues rodes.

El personal de seguretat el formaven dos homes que es dividien les guàrdies de la nit i que ens ajudàvem de dia; ambos disposaven d’escopetes d’assalt del calibre 12 . En Miguel, que sempre buscava fer alguna partida de cartes amb aposta inclosa; i el bo, afable i musculat senyor Antero que jo sempre el cridava com “senyor Flores”.

Per últim al vaixell i habitava també el meu equip: en Juan Carlos, tímid i que sempre deia “no no” amb incredulitat quan feies una broma; en Cesar d’extrema confiança i personalitat exemplar; la dolça i agradable Karla d’ulls xinescos; y jo que era conegut simple i clarament pel meu nom a excepció d’en Hitler que sempre em preguntava per “ingeniero”.

Apart del meu, a les comunitats jo tenia molts altres noms: ingeniero, gringo, gringuito, gringazo, profe, doctor, mister, ojos claros y de molts altres que no sempre sentia o no eren pronunciats amb cap llengua comprensible per les meves orelles. 

Selva

Estaré fora incomunicat durant els pròxims deu dies. Vitjaré fins a arribar al riu Maranyon que navegarédurant uns dies i tornaré

El millor de tot

I el millor de tot, el millor de tot és el no saber que fer, on anar o amb qui estar dintre de 6 mesos. Pura llibertat de decidir.

El millor de tot es tenir una vida dins una vida dins una vida i que mai s’acabin les opcions.

Fang

La feina era molt senzilla, obrir una porta, comptar diverses moltes vegades fins a 280, firmar uns documents, encaixada de mans, tancar la porta i au!

Però ja que hi érem, ja que alguna cosa sortiria malament, ja que ens farien esperar, per que no agafar algun dels meus nois per intentar aplanar una mica l’entrada al magatzem? Algo fàcil,  aplanar per que  s’assequi el terreny i per que els tràilers puguin entrar i sortir sense enfonsar-se al fang la setmana pròxima,  per que el muntacàrregues pugui entrar sense bolcar.

Així que, qui vol venir? Només calen dos voluntaris, però en surten 10. Així que bé nois anem-hi tots si voleu.  

Arribem una mica abans per que poder organitzar una mica la patrulla i comencem a indicar. Vosaltres dos comptareu. Vosaltres sis, agafeu sis pales i intenteu que l’aigua estancada surti per allà al fons. I els dos que falten amb dos pales més que intentin esborrar les marques de les roderes.

I és com quan érem nens i plovia. Existien basals a diferents alçades i tu podies jugar a fer aqüeductes d’un a l’altre fins a tenir-ne un de més gran al nivell inferior. Llavors podies saltar-hi i esquitxar a la resta de companys. Saltaves amb les teves sabates victoria vermelles i per un instant de segon podies veure com tota l’aigua que desplaçaven els teus peus al caure et feia veure el fang i les pedres del fons del basal, veies les espurnes d’aigua saltar al teu voltant per esquitxar als teus amics, veies com les gotes marrons trencaven contra la teva roba i deixaven diminutes gotes fosques als teus pantalonets curts i a la teva samarreta blanca, era com una pel·lícula d’acció amb munició aquàtica. Després de la suor i l’aigua d’una tarda de tardor, només calia inventar una perfecte excusa per embadocar a la mare.

I es que un no pot embrutar-se per que després s’ha de netejar. Un no pot embrutar-se per que no es divertit... però es mentida per que si ho és, per que mai ha deixat de ser divertit. Així que agafo la primera pala, fico les meves sabates blanques a la part fonda del enorme basal del terreny de 50m2 i som-hi! I l’única diferencia es que tinc vint anys més, que tinc una pala metàl·lica i que amb 8 anys hagués pogut ofegar-me en aquest mar d’aigua.  Quin problema hi ha? Arribaré a casa em trauré la roba bruta, netejaré les meves sabates, punxaré les butllofes de la meva mà amb el meu ganivet de pelar conills, em dutxaré, m’afaitaré i dilluns la senyora Magdalena em netejarà la camisa blanca de nen  bo que he tacat.

Després arriba la carrega i dono les indicacions per moure la mercaderia, per que en el fons soc un nen gran amb responsabilitats.  I fem la feina, i els treballadors em demanen una gasosa, i com ja estan acabant dono 20 soles a un d’ells per que es deixi de mariconades i compri ara si una gasosa acompanyada de dues cerveses. I ser que el canvi no tornarà mai. Així que arribada la nit i els mosquits ens reunim al voltant dels camions y el meu cotxe i ens bevem ràpidament entre rialles les cerveses.

Agafo el meu cotxe content pel fang i les cerveses, poso a tota llet el CD de Pixies i surto derrapant i patinant amb el meu enorme 4x4 entre el encara fang fresc. No hi ha res millor que ser un nen adult. 

Boxa, segona lliçó

El sac oscil·la suaument just després de ser acabat de penjar.  Sembla mirar-me atònitament sense dir res. Sembla una dona nua en espera d’algun moviment.

Estiro el braç esquerra reduint veloçment l’espai que ens separa i noto el dolor. Encara em dolen els artells de  la classe anterior. Provo amb el dret i el mateix. No em giro per comprovar la gent que m’envolta, perquè  si algú em veies no apostaria per el meu futur com a boxejador. Em fan tant mal els punys que els meus cops son més lleus dels que donaria un nen de 3 anys de bocaterrosa.

Però sóc un cabut idiota, així que segueixo donat copets suament i pujant d’intensitat fins que el dolor es va calmant.

Finalment el meu cura-mentor o mentor-mentor-però-també-cura s’apropa a proposar-me el següent exercici: cops de puny suaus amb el braç esquerra mentre fas la volta al sac. “Prova de mantenir l’objectiu en cops certers al teu centre d’atac.  Quan et maregis, repeteix el mateix exercici amb el mateix braç esquerra en l’altre sentir. El puny dret protegint sempre l’ull dret. Apuja el braç!”

Començo a donar voltes en una i altre direcció. Al meu pas vaig deixant rastres circulars de sang sobre el sac. Les ferides tornen a ser obertes però ja no em fan mal.

La boxa es un esport tant elegant i físic com ho pot ser l’esgrima. Ambdós tenen moltes similituds. Una cama endavant, una enrere. A la boxa pots canviar i atacar amb les dos mans. A l’esgrima només tens una espasa. Els assalts duren 3 minuts. A l’esgrima soc goofy, a la boxa regular. Tot i que en un es vagi semi nu i suat a l’altre simplement es va mes protegit però el doble de suat. Els dos son esports on el teu últim rival és un mateix, en ambdós el que compta és fins on TU pots aguantar. No vull vèncer a ningú, tant sols no vull ser mai vençut.

I segueixo saltant en cercles. Després el mestre torna per al següent exercici. “Ara aprendrem a dur el ritme”. Cops de puny a l’aire en línea recta. Dreta-Esquerra. Flexionant les cames. Al final, finta baixant el cap, protegint-te i tornant”. Quan acabis farem davant enrere.

Lo bo d’aquests països es que els professors van a passos de gegant.  No tinc molt de temps així que prefereixo fer-ho ràpid.

Desprès m’ensenya cops de ganxo i a parar possibles cops amb els colzes. Esquiva! Posem una corda de punta a punt ai repetim els passos de ball endavant passant alternativament a cada cop per sota la corda. Esquivem un cop i contraataquem.

Al final una mica més de sac, saltar a corda i estiraments. Les ferides ja no em fan mal, això ho torno a deixar per demà. 

The facts, the evidences and the good men

La primera evidencia que sorgeix al començar del dia és el fet de  les falses respostes que donen alguns cossos davant de fets simples i evidents. És això estupidesa humana?

La nit anterior parlava amb un amic. Bé, no un amic en el sentit ampli, sinó més aviat un tio amb el que pots parlar, un tio que et convida a una cervesa o al naixement de la seva pròxima criatura. Un col·lega potser, algú que potser et dona un cop de mà però no saps fins a on pots confiar. Algú que en primera instància et sembla bo i coherent dins del context establert. Així que parlàvem asseguts en una taula dins d’una de les dues discoteques locals; on  hi havíem arribat amb la seva moto 125cc. No podria dir exactament del que parlàvem per que simplement tot va donar un gir inesperat i va deixar de tenir relació. I no es que ho trobes sorprenent ni fora de lloc, no, res d’això. No, no vaig exasperar-me ni tant sols reaccionar i donar un pas enrere com segons crec algú definit com a sanament racional (tot i que això no crec que signifiqui res en realitat) hagués fet; i això és potser el més sorprenent de tot. Docs com anava dient parlàvem d’alguna cosa que podria haver tingut o no una relació estricta amb el que era apunt de succeir, i com deia, dubto molt de que parléssim del que parléssim algú hagués pogut continuar la conversa amb una frase tal com: “ Escolta, jo duc un arma” mentre mostrava un llampant ferro platejat amagat al costat dret de la seva cintura. I què? Que volia dir algú amb aquella frase? Tenia algun sentit o volia anar a parar a algun lloc? Quina era la conclusió d’allò? Quina era la resposta que cabia donar?

La sorpresa real no va ser el fet de que algú conegut amb el que duia algunes hores parlant dues un arma, no. El sorprenent es que el meu cos no va allunyar-se d’un diguem-ho “perill evident” sinó que vaig respondre estúpidament: “la puc sostindre?”. Qui voldria agafar una brillant arma metàl·lica dins una discoteca?. Per sort va respondre: “no”. I vam seguir parlant.

Així que al dia següent,  donat un fet evidenciat per una resolució estúpida no podia fer més que anar a reflexionar del succeït. I vaig anar al gimnàs.

Un dia, mesos enrere, mentre esperava a la sala d’espera d’una televisió local per que em fessin una entrevista vaig conèixer en Max, el propietari d’un gimnàs que era també a la televisió per anunciar-se en un comercial.

I vaig vestir-me per tal de provar aquell nou lloc. Samarreta, pantalons, sabates i a córrer fins al nou gimnàs situat a l’altre punta de la ciutat.

Era situat en un tranquil carrer no asfaltat. La superfície del local era exageradament més gran del que en inici era el meu habitual gimnàs. Al mig, hi havia un espai buit on segurament si celebraven classes d’aeròbic. Amb el primer cop d’ull no es podia dir que estigues obert o per contra tancat. La porta era oberta i dins no s’hi veia ningú.

Vaig entrar sigil·losament fent ressonar entre les silencioses parets “es obert?” amb el que en Max va venir rebre’m. “ si, es clar” “Ets nou?”. Va mostrar-me les velles però ben cuidades màquines i em va deixar fer. Vaig començar a treballar mentre ell netejava perseguit per el seu fill el gimnàs amunt i avall. De tant en tant creuàvem algunes paraules.

Fins que va venir amb ganes de xerrameca a seure al meu costat mentre feia push-ups. Va començar a explicar-me una mica la seva historia, després va continuar amb la visió que ell tenia de les coses i va acabar explicant-me les visions que l’havien dut a ser creient. No es que no fos creient, sin que va deixar de ser un Cristià no massa devot a ser un Evangelista absolutament practicant.

De la mateixa manera no us podria dir per que m’explicava tot allò, ni per que les meves flexions ens havien dut a una discussió d’oposades opinions teològiques dins un gimnàs de Deu. En Max havia estat soldat, en Max havia estat professor a les comunitats, en Max havia obert un gimnàs, en Max en algun punt havia començat a extraviar-se, en Max havia vist a deu, en Max havia canviat, en Max composava cançons bíbliques,  en Max celebrava misses evangelistes baixant una cortina dins el seu gimnàs al mateix lloc on hores abans s’havien celebrat classes d’aeròbic. En Max tenia el primer gimnàs/església que jo havia vist mai si es que algú n’havia vist algun en un altre lloc.

En Max estimava a la seva família, en Max estimava al seu fill Max, en Max era un bon home que intentava encarrilar a joves delinqüents fent-los classes de boxa.  En Max tenia un ring portable, en Max venia guants de boxa, en Max podia entrenar-me, en Max em venia uns guants de boxa.

No sé quin fet m’ha dut a pensar que puc aprendre a fer boxa; però el fet és que he començat a practicar boxa, en un gimnàs evangelista que tanca els dissabtes al matí per congregar-se amb els seus “germans”.

 No sé quin fet podria dur-me a evidencies per pensar que cap d’aquests dos homes estrictament diferent no son bons homes que duen camins oposats. No sé ben bé com un fet podia dur a un altre fet explicant una evidencia no massa raonable. Però a vegades es complicat entendre el succeït per treure’n un judici. Així que no ho faig. 

Surfin' Bird

Link a un video que he pujat al youtube:

http://youtu.be/yhx7haHlTMU