Confusió

Vam anar a sopar i tot i que portava poc temps aquí ja estava cansat de l’arròs i els frijoles i el pollastre; i vam anar a una pizzeria on feien pizzes congelades que i tot  que eren cares eren millor que un pollastre fregit i vam demanar una sangria i que tot i que sabíem que no era bona sabíem que era millor que el que podíem demanar i al final va resultar que era prou bona.

I després vam anar a una plaça que tot i que no era cèntrica era prou coneguda i hi havia un bingo improvisat que va premiar a la nostra dona de la neteja i que ens va dur a la conclusió q potser no seguia treballant per nosaltres, i que no sabíem qui ens  netejaria la roba tant be com ho feia la senyora Magdalena però al final ens va donar igual. I vam seguir endavant i mes endavant ens vam creuar amb un grup de turistes perduts, no d’aquells turistes que duen polsera i beuen cocktails amb petits paraigües de paper, no. Eren d’aquells turistes que volen anar més enllà que ningú i acaben  a un lloc com aquest i que es creuen amb un altre grup de turistes i els ofereixen un cínic somriure que diu  “on hem acabat eh” i ells però ells nos saben que nosaltres hem acabat aquí, a casa nostra.

I després  vam anar a aquell bar que feia cantonada i on ens esperaven i on posaven aquella musica dels anys 80 en una pantalla on estranyament projectaven els vídeos que sonaven. I sortien aquets grups que sonaven a moderns però amb imatges gravades en un vhs i ara digitalitzades en format mpg, i on semblaven que ballaven bé però es movien sense moure els peus però si les espatlles i semblava que haguessin de ser bons quan potser ho havien estat però ara només semblaven freaks que es creien bons , i ara potser no ho eren, i semblaven molt gays movent-se forma exagerada creien que seguien sent bons mentre nosaltres els miràvem plens de records mentre cantaven cançons que havien estat part de la nostra vida i encara ho eren mentre el temps ja havia passat. I mirava embovat la pantalla mentre amb el dit intentava reconèixer el tros de plàstic plastilatinos que hi havia enganxat a sota la meva cadira i sabia que era un xiclet i seguia rodejant-lo amb la punta del dit per assegurament . I hi havia Michael Jackson quan encara era negre.

I vam acabar les begudes i vam fer cua al bany que  tot i que era unisex només tenia 1 pixador de paret il·luminat amb llums let multicolor que canviaven mentre canviava la musica. I on devien anar les noies a pixar? I vam tornar a marxar a un altre lloc que tenia nom de camp... però no de camp en flors sinó dels camps on es treballa i que es mullen quan plou i que quan plou s’omplen de fang i es converteixen en un fangal. Però tot i així vam agafar unes moto taxi i però com érem imparells jo vaig pujar a la moto d’un amic i vam anar a aquest lloc amb nom de fang on s’havia de pagar entrada al arribar però com eren  mes de les 12 podies entrar gratis si venies en taxi. I no es que fos gratuït si arribaves amb el taxi sinó que era gratuït si entraves amb el taxi a dins, i potser només era per que el porter no era prou ràpid a cobrar-te si entraves a 35 km per hora. I com  anàvem en moto vam anar fins a dins, i haguéssim pogut entrar fins a la pista però com érem gent decent vam aparcar i anar a la barra.... i allà tot va començar a donar voltes per que casualment  coneixia al barman que per cert feia cocktails, i no es que fossin els millors  del mon però potser si els de l’amazonia i vam seguir bevent fins que es van apagar les llums per culpa de la tempesta que venia cada nit i descarregava uns llamps i uns trons dignes del meu amic Ferran. I esperàvem fins  que tornaven  a endollar el generador i  potser ja era hora de marxar i no de marxar per que fos tard , ni per qui algú estigues cansat per marxar ni per fer qualsevol cosa que no fos  ballar cúmbia i potser era el moment no de marxar, però si d’excusar-me i anar al bany i dir ara torno però  sense tornar.