Coses en les que no pensar

A mitja nit m’aixeco. Ha estat una dia llarg i sembla que es una nit curta. Entro al lavabo, just la porta que esta a mig metre a la dreta del meu llit i pixo. No veig el color, però de ben segur és color groc or, no de deshidratació sinó d’un color molt més llampant . Ho sé per que sento l’olor a vitamina B. El meu pixat fa pudor a vitamina B, la meva suor fa olor a vitamina B,  jo faig pudor a vitamina B. Prenc un comprimit de color vermell amb diferents tipus de vitamina B cada matí. B1, B2, B5, B15, també àcid fòlic y alguns compostos més. En total 500 mg. Teòricament així els mosquits no s’acostaran. Tampoc s’acostaran a l’aranya de mig pam que corre pels meus peus. La mato o la deixo que es mengi els mosquits que fugen de mi?

Son coses en les que més val no pensar, així que torno al llit que dorm sota la mosquitera que penja i penso en el llarg dia.

Ha estat un llarg dia que ha culminat en un sopar de treball en el millor hotel (4 estrelles amb sala de cine on projecten pel·lícules pirates) de la ciutat que ha durat fins ben entrada la nit.  Culminat també el sopar i les posteriors cerveses hem tornat passejant amb el meu amic, col·lega i ara també soci pels carrers de la ciutat mentre una gran brigada de neteja s’encarrega de netejar les restes d’escombreries y buidar els basals on s’hi poden generar més anòfels. El servei de sanitat nacional de la ciutat esta realment preocupat, ho sé per que avui he dinat amb el seu cap.

Però en el fons son coses en les que més val no pensar.

Seguim carrer avall i em fixo en un objecte gran com una sabata del 43 que sembla tenir vida pròpia. Encuriosit m’hi acosto per inspeccionar-lo. Te unes prominents potetes  davanteres semblants a les d’un cranc; unes altres potes més primes però amb un aspecte igualment fort que recorren el seu cos; un cap; un annex entre el cap y el cos; un voluminós abdomen posterior amb el que podrien ser unes altes; i el més important un petits i negres ulls rodons.  És sense cap tipus de dubte l’insecte més gran que s’ha vist mai.  En realitat, recordo, en vaig veure un d’ exactament igual ara fa dos anys en un terrat de la ciutat de Varanasi a la India. Davant la nostra sorpresa d’aquella llunyana nit, el cuiner del bar que donava al terrat on preníem  la fresca va sortit tot espitós de la cuina amb una canyería  metàl·lica de 2 metres i mig i va convertir aquell prehistòric espècimen en res més pròxim a una de les sopes que devia estar cuinant cuinar. En aquell moment vam imaginar que devia ser fruit d’alguna entranya mutació del riu Ganges, però qui ho sap.

I en realitat son coses en les que més val no pensar.

Lo siento Esther, este no lo recojo.