Normalitat

Hi ha coses per les que un no es prepara, d’altres per les que si. També hi ha coses que no es poden preveure ni preparar però si, intentar prevenir. I per últim hi ha coses que s’intenten prevenir però per les quals un al final no està preparat.

Un seguit de frases simples et ballen contínuament pel cap. Fora de context podrien ser banals bajanades sense gaire sentit; però en altres són de gran utilitat: un somriure és la millor ajuda; light means security; és més important la quantitat d’aigua que la qualitat; potabilitza 2 litres d’aigua contaminada amb una ampolla de plàstic al sol; crema tots els documents; un ganivet te dos costats; recorda l’alineació del teu equip de futbol; compra un paquet de cigarrets; busca la finestra més pròxima i mira si pots saltar-hi; no condueixis de nit; no recullis a ningú; si atropelles mortalment a algú, fuig i envia a algú més tard.

Anàvem conduint cap a casa amb el nostre pick-up. Sempre n’havia volgut tenir un i ara el conduïa. Creuàvem la ciutat veient com casa rere casa n’anava sortint consecutivament un fum blanc que asfixiava a tots als que es refuigiàven al carrer. Havia sigut un agradable dia de cap de setmana ple de sol i refrescants banys. Als diaris la notícia principal era l’alta quantitat de casos de dengue que afectaven la població. El meu amic es queixava del mal fort de cap produït per la ressaca del dia anterior  i els als carrers la gent seguia amotant-se en tant que fumigaven. N’estaríem nosaltres exempts o cauríem també tard o d’hora malalts. Podíem, utilitzar roba de màniga llarga, podíem utilitzar mosquiteres i inclús relec però estaríem preparats en cas de malaltia? Sabíem que podia passar, sabíem que passaria. Tot es qüestió de números. Com més temps fóssim aquí més possibilitats en tindríem. El meu amic es començava a queixar del fred de la tarda, quan realment  encara no havia començat a refrescar.

A la porta de casa hi havia una jeroglífica inscripció a guix. Sense  entendre-ho sabia que havíem perdut l’ocasió que fumiguessin també la nostra llar. I just al entrar el meu company es va desplomar tremolant. Havíem arribat tard al dengue? Havíem arribat aviat? Immediatament la febre va pujar per sobre dels 40º i en va seguir multiples episodis de vòmits. No podíem més que analitzar la sang i esperar. I el pitjo al final és això; esperar. Estem preparats per esperar? Que fer mentre esperar? Que menjar? Que prendre mentre ens deshidratem?. Podies perdre tranquil·lament  fins a 3kg en 20 hores; just mentre esperaves.

Els resultats donaven negatius a dengue i positius a infecció bacteriològica. Així que havíem de previndrens ara contra el que haguéssim pogut menjar i beure. Pensa en tot el que hagis menjat i begut i tot i així molt possiblement t’equivocaràs.

Busca que buscaràs mentre al gat veuràs jugar.  I el gat jugava amb una columna de formigues que anaven a parar just al dispensador d’aigua potabilitzada. Preparat i protegeix-te.  Desendolla l’aparell, treu el dipòsit superior, neteja el dipòsit amb aigua clorada (pots utilitzar comunment llegiu, 2 gotes de llegiu en 1 litre d’aigua la fan saludable), buida el dipòsit i repeteix fins que no en surtin més insectes.  Si en surten, desmunta l’aparell sencer i treu-ne el circuit de refrigeració. En traiem un, dos i tres cargols i la casa comença a sacsejar-se. Terratrèmol. N’estem previnguts? Preparats?   Busca un pilar mestre, si ets prop de la sortida surt. I després... simplement normalitat. 

Gat

Al nord-est del país, tot just passada l’altíssima serralada de muntanyes que ressegueixen la costa es troba la província de l’alta amazonia.  Es pot tenir una vista perfecta de l’infinita planícia que desemboca amb la frontera Equatoriana i Brasilera des de  les últimes corbes que donen a la ciutat de Yurimaguas. Qualsevol que hagi tingut una moto el suficient temps desitjarà fer aquesta carretera perfectament peraltada perfectament asfaltada que va des de la ciutat costera de Chiclaio fins aquí, un cul de sac, un end of road, el final,  la mort de la carretera que acaba en algun dels múltiples ports en els quals es pot continuar la ruta solcant lentament per la multitud d’afluents amazonics que serpentegen amunt i avall.

Tot i que ens havien preparat psicològicament per el pitjor, per a la selva, això no deixa de ser un poble gran, o més aviat una ciutat tercermundista petita. Garanteix tots els avantatges i desavantatges d’aquesta. Absència de mosquits; baix índex de dengue; baixa tassa de malària, pocs insectes, aranyes i serps; y per altre costat garanteix, d’un bon assortit de bars, restaurants i alguns clubs nocturns; multitud de petites tendes amb un gran assortiment; servei de taxi motoritzat; carrers bruts ; robatoris; contaminació; desagradables olors a plàstic cremat o agradables perfums de plats cuinat-se i carburant mal combustionat; un aeroport on es pot llogar una avioneta; algunes pensions i fins i tot un hotel de 4 estrelles amb piscina. Entrada 5 soles peruans.

La carretera que va fins al port deixa de dir-se carretera al mig de la petita ciutat per ser la seva arteria principal. A un punt, aquesta es fusiona amb l’avinguda aeroportuària en una plaça que dona finalment una forma geomètrica d’un triangle isòsceles, i on els rickshaw paren momentàniament a treures el fang de les rodes.  

I just allà, hi ha una petita porta seguida d’una angostes escales que s’obren a una gran i laberíntica casa. La casa, simplificadament es podria descriure en un taulell d’anuncis calcificats com un habitatge de 3 plantes, tot i així, i molt probablement degut a una construcció lenta i modular es podrien contar fins a 6 diferents nivells.  Al final de les ja descrites escales si troba una sala dividida en dos espais. Un d’aquests, conté un balcó que dona a l’avinguda principal i un altre escala que quan al pujar-la s’arriba a una cuina menjador amb l’espai equivalent als dos espais inferiors. L’altre, dona a un passadís que ens porta a una, dues habitacions i unes altres escales que aquest cop baixen. A mitja escala sens ofereixen 4 opcions: intentar obrir una porta que del tot sembla infranquejable, saltar a un espai negre nit que no sembla anar enlloc, seguir baixant per unes altres escales o per comptes pujar-ne unes altres. Baixant-les donem a un passadís que conté dues portes, una que dona a una habitació interior i un altre que dona a una habitació que molt probablement podria ser la meva i on molt possiblement sona I Get Around dels Beach Boys. Pujant-les, s’arriba a un replà amb un altre porta que dona a una habitació que al fons amaga un passadís amb un altra habitació, i unes altres escales que donen a un terrat amb un sofà i una hamaca. A la terrassa també hi ha tres esglaons que donen a la cuina menjador del principi i un gat amb nom de cuc que en realitat te ulls de serp.

A view from My window

La nit

Desperto súbitament tot suat en mig d’una habitació fosca, el calor i la humitat son tant intensos que em costa respirar. Sento el croar de les granotes, sento el so dels grills en mig de la nit, en definitiva escolto el so de la selva que dorm.

Prop del capçal del llit hi tinc una finestra, aquesta dona al pati d’una casa; i tot i que no veig la casa suposo que entre tota aquella vegetació ha de ser-hi; a fi de comptes vivim al mig de la ciutat. Estiro el braç en busca d’una indicació horària i me’n adono que son només les 0:05. Estiro el braç en l’altre direcció i s’encén el llum.

El gran i humit llit de matrimoni reposa el mig d’una habitació de 22m2 que inclou un petit lavabo.  Podria ser una habitació d’hotel però en comptes és en realitat la meva habitació per als pròxims mesos. Les partes son pintades d’un verd amazònic i en elles hi ha el dibuix d’un arbre.

Debat-ho entre la possibilitat d’obrir la porta (amb la possibilitat que entri el gat) i/o encendre el ventilador que farà un rumor insuportable.  Trio la segona opció i torno a dormir.

Ignorància

La ciutat rellisca sota les rodes del mercedes negra que ens du al cor de Lima. Molt possiblement no esperava això, de segur que no pensava que el taxista seria un corpulent ben vestit i rasurat perua embotit en un tratge a mida. Explicant-me ell, entre anecdotes l’estat actual de la ciutat des dun punt de vista politico-culunari-futbolistic, em fascina la modernitat de la ciutat. Les pulcres llums de neo iluminen el nostre cami com si d’una estora vermella es tractes. Hi ha pantalles gegants amb publicitat, avingudes rodejades de perfectes florits jardins, més neons, reflectos lluminosos que separen  uns carrils d’uns altres. No es veu atisme de pobresa al centre, més neta que la meva ciutat natal aquetsa nova ciutat em fa sentir com un instrus.

M’hauré equivocat de lloc? Haurien d’haverme enviat a Africa o Orient Mitja on realment jo volia anar?

L’ignorania del viatger fa aque aquest visqui amb més intensitat cada una de les noves imatges que li passen per davant del nas. On es Cuzco on es el Matchupitchu no ho sé, però molt possiblement no en la ruta des del punt on soc  fins al punt on he d’anar.

30 hores a la capital no fan passar el jetlag; 30 hores després d’haver aterrat tampoc ajudarà que m’hagi de ficar 30 hores més en un autobús que em durà al lloc on he d’anar. 

Sense haver tingut temps de saber on som perdrem la noció del quan. Quan menjar, quan dormir...

I altre cop en ruta.

Abandonem el cor de lima, per trobar-nos amb els seus barris perifèrics. Gent venent ambulant, més brutícia i més pobresa; tot un canvi. Deixem els barris perifèrics de lima per  seguir direcció nord la panamericana. La carretera divideix el pacífic del que son unes altíssimes muntanyes negres/marrons cobertes de desert.  Absolutament inesperat. De les muntanyes passem a planicies de desert, sempre seguin direcció nord sempre seguint la linea de l’oceà. I arriba la nit només  les 18:30 de la tarda.

De matinada tot ha deixat de ser el que no se suposava que tenia que ser per ser el que realment s’esperava que era; muntanyes que arriben fins als núvols cobertes de vegetació amazònica.

Amsterdam, a mig problema

Un bosc, un bosc amazònic tropical que ens rodeja. El so dels ocells es fort i clar; les branques amaguen el cel, amaguen el sostre que també ens cobreix. Rodejant-nos hi ha diversos arbres que secunden un de gran i central que òbviament no podia ser d’altra manera que el d’un baobab.

Un paradís de relax tropical. La gent seu al bosc i espera impassible. El terra no es cobert de fullam i insectes. El terra, perfectament dissenyat amb una fina capa de plàstic pla i regular deixa pas als múltiples carrets.  Milers dn viatgers en  transit creuen el hall diàriament.

200 metres més enllà una llarga cua trenca xi, el xacra o la pau d’aquells que necessiten una petita pausa. CUA D’IMMIGRACIÓ. AEROPORT INTERNACIONAL. 15 minuts de cua front 15 guixetes plenes de preguntes.  A la dreta una oficina plena d’oficials de policia armats i amb protecció antibales que revisen els passaports d’individus poc desitjables, malefactors amb mala pinta que no han passat la primera prova en les 15 guixetes.

15 minuts més tard i soc jo. Dos possibilitats: A) han descobert que soc un immigrant que fuig d’un país apunt de ser abocat al caos econòmic  B) Hi ha diverses estampes de països poc desitjats al meu passaport. Opció B) Tajikistan, Uzbekistan, Mali, etc. Son països vistos a ulls del mon com a possibles cunes de terroristes internacionals.  Poc a poc els meus companys malefactors van desapareixent sent substituïts per altres que també poc a poc van sent intercanviats.

Miren el passaport amb lupa. Busquen marques de falsificació/ autentificació m’ofereixen  un cafè i mitja hora més tard ja ha passat

 Una aventura comença com una aventura i altre cop un corrent de cares e idiomes es classifiquen dins de peces de metall que volen. Esperem torn i pensem que i fem aquí:

Encara existeix prou petroli al món, dia a dia es comencen noves extraccions. No s’ha arribat al “PIC” que ens portarà a consumir tot el cru, per altre costat el consum i la demanda j ha sobrepassat el nivell de nous jaciments trobats. Sud-America pren possessió  del seu diner negra.  L’ inflació i el deute creix a occident. Com al petroli, la corba del sud comença a d’espuntar sobre la corba del nord. Es una estupidesa anar al sud? Es covard deixà de lluitar per buscar un altre via? Deixar-ho tot; una estabilitat decadent; amics també en fuga; la família... i començar de nou, de zero.

3 setmanes enrere res d’això existia. Un e-mail, tres converses per skype van ser el pendent que ens va dur a prendre una decisió. Tot o res. Nord o sud. El que ja tenim o el que no sabem que tindrem .  Prenem la decisió més absurda, RESET. Aixecar-se d’intre de tres dillunts i veure que la teva taula no és on era. Descobrir que la nova taula és a 10.000 km de la que tenimem anteriorment. Trenca la rutina, mira’t al mirall i digues  “ets viu, demostra-ho”.

Pren la decisió, accepta-la, torna a casa i preparat per llençar-ho tot. Comença per l’estanteria plena de llibres.  

N’agafes un d’oblidat i descobreixes que es un diari personal  de quan tenies 9 anys que ja no recordaves. Només hi ha 1 pagina escrita, la primera, hi diu: “ Com l’Enric es eixerit de mena deixa de ser invisible quan l’Amanda entra” .