"Weak ends"

Al somni hi era ella. Jo sabia que hi era tota la nit, que havia estat allà, amunt en aquelles escales. Però no ho vaig veure del cert fins l final. Va baixar, va seure i va prendre un te com els que feien a la facultat. També hi era ell, però ell havia estat allà tota l’estona , quan realment no sé on érem. No sé on era aquell bar de tres plantes on algú dels tres prenia un te. Podia ser a qualsevol lloc del món. Aquí, allà o més enllà.

Així que algú dels tres va quasi acabar el té que encara seguia calent, per que com atots els somnis tot anava molt ràpid, ella va aixecar la seva rossa melena i va marxar. Va dir un nom. Oscar. Un nom que per que al que a mi respecta no pertanyia a ningú, però va dir un nom clar i alt com si alguna cosa voles dir, sense voler dir res però deixant-t’ho prou clar.

Just després ja no dormia. En un principi creia haver-me aixecat amb el cap ennuvolat degut a la festa; quan en realitat la festa havia estat divendres i ara segurament erm ja diumenge. Així que el mal de cap no es devia als pallassos que duien alces, ni al pisco, ni al grup de musica roc. No es devia a una festa que havia començat com un avorrit convit nupcial i que va acabar amb una bogeria plena de confetis, corbates de joguina i tires d’esprai. Tot havia anat molt ràpid i es va acabar igual, amb un dels pallassos peruans marxant sense les seves alces carrer avall.

Així que avui era diumenge i em feia mal el cap per treballar fins tard.  I el telèfon va sonar. “ Si” “si” “ok” “fins ara”, tenim un compromís per dinar! Em dutxo, esmorzo,  compro un pastís. Algú havia tingut un accident en moto i per el nostre interès la família ens convidava a dinar.

Sempre es bo dinar en família un diumenge, així que com la nostra era lluny no podia refusar.  Però no era només un dinar, sinó una festa d’aniversari.  Vam cantar en honor a l’avia i la neboda que duia sabates de cristall, vam parlar i de nou vam marxar.