Puerto Chichama

Hi havia un lloc format per dos paraules situat en algunes coordinades definides entre un inhòspit desert i un oceà ple de meduses mortes. Aquest lloc tenia un nom escrit en un paper en brut on només amb molta imaginació podien llegir-se un seguit de paraules que formaven el concepte Puerto Chicama.

Que era Puerto Chicama?

Puerto Chicama era una vaga descripció poc prometedora a dins d’una extensa guia de viatges, un podia buscar possibles millors opcions en les pagines que envoltaven la numero 356. Puerto Chicama era un seguit de frases amb un conjunt de detalls que per molt podien no ser res, però que en general i llegit a contra llum feien entendre que tenia algo de místic i misteriós. Puerto Chicama era el link a un servidor de condicions meteorològiques surferes on es podia llegir que el fons d’aquelles platges eren més extenses del que un podia caminarles. Puerto Chicama era el somriure d’una noia rossa amb ulleres fosques. Puerto Chicama era només un rumor que ressonava per altres platges.

Puerto Chicama era un lloc que no existia, doncs els mapes donaven a aquesta area un altre nom amb un altre configuració de lletres.

I per que anàvem a Puerto Chicama? Doncs per que res del anterior quadrava.

Hi havia una carretera que recorria el continent que separava el desert de la platja. A un costat hi havia desert i a l’altre platja; però a un costat s’hi podia veure desert i a l’altre només desert. Així que la carretera que dividia desert i platja deixava anar un altre carretera que perpendicularment esclatava amb les onades.

Seguint aquesta carretera s’arribava a Puerto Chicama.

Puerto Chicama era un poble petit i mort, ple de bona gent. Era mort per que només hi havia desert i un seguit de colorides fabriques abandonades. Puerto Chicama tenia una comissaria feta de fusta pintada de verd sortida d’una pel·lícula Texana. Cotxe patrulla americà i botes de Cowboy. Puerto Chicama tenia bona gent que es reunia diàriament al voltant de dues places. Una on si jugava a Voleibol i un altre on si festejava.

Puerto Chicama es tenyia cada vespre d’un vermell daurat que apaigava. Un gran sol incandescent descendia fins al nivell del mar. Els rajos solars creuaven la màxima distancia dins l’atmosfera. Els fotons difractaven dins les molècules d’aire fins que de color vermell es tornaven. L’avergonyit mar el color emulava. L’impassible desert es transformava. I tot era en harmonia dins una cervesa beguda amb la mare.

Puerto Chicama feia de llarg 4 kilòmetres, exactament la mateixa longitud que les matemàtiques onades que creaven la platja.

Calçat el neoprè i agafada la vella taula vam córrer en busca d’onades. Creuant tres cops el desert a un punt o aquestes espantaven, per allà com petits soldats en batalla per la nostra vida surfejavem. Fins que la mare ens va venir a buscar amb galetes salades.

Un lloc meravellós, un lloc de pel·lícula, un poble mexicà, un poble fronterer.