Tancat per vacances

Divendres 21. Havíem decidit tancar dues setmanes, creiem que estàvem treballant suficientment dur com per tancar dos setmanes i així ho faríem. Nosaltres preníem les decisions, nosaltres agafàvem les vacances.

 No estava malament.

No teníem una idea clara d’on anar o que fer, l’únic que tots volíem era allunyar-nos de la selva. D’aquests minúsculs assassins anomenats mosquits i de les diàries converses sobre mossegades de  vibores. 

Era divendres 21 i esperaríem al matí següent per marxar.

Tot i viure en mig d’un clima tropical tot arreu estava decorat amb motius nadalencs. Pins plàstics enllumenats amb minúscules bombetes plàstiques, vidres tacats de pols blanca que emulava una falsa neu a 35ºC, etc. Nadal i massa lluny de les nostres famílies com per tornar a casa.  Lluny del fred, lluny dels torrons, lluny dels dinars que s’allargaven fins a l’hora de sopar, lluny dels sopars que s’allargaven fins a la matinada, lluny de l’avia amb mans de coto que com no podia ser d’altre manera feia anys en aquestes dates, una clara manifestació de la bondat i el cristianisme real en el mes estat pur.

Així que ens aixecaríem el mati següent prendria el meu portàtil i el meu matxet i agafaríem un cotxe de Yurimagues a Tarapoto. 2 hores de rally per unes corbes que perfilaven barrancs que acariciaven els núvols i rascaven rius que be podrien ser mars.

A Tarapoto només hi vam arribar dos dels que formaven l’equip. El meu company i jo teníem idees ben diferents del que volíem fer en aquests dies. Ell volia anar fins a les muntanyes a passar els dies en un poblet d’ambient fred i vent sec a 3000 metres d’alçada. Jo per contra volia anar a les llunyanes platges del nord prop de la frontera amb equador a gaudir del desert i el surf. Les millors onades esquerres de sudamerica eren tot un reclam.

Tot i així vaig decidir acompanyar al meu amic ( ja que em venia de camí) i després ja decidir com continuar.

A Tarapoto i vam arribar massa tard. Tothom viatjava i els minibusos de 15 places a Chachapoyes ja havien marxat o estaven massa plens. Vam seure vam pensar i vam arribar a l conclusió que el millor seria viatjar en escala fins que estiguéssim tant a prop que fos impossible no arribar al nostre destí avui mateix. En transport directe hi havia unes 7:30 i ja eren les 11 del matí. Era millor no viatjar de nit degut als assalts nocturns als combois que transitaven les carreteres de muntanya.

Així que vam agafar el primer que sortia: Minibus a Moyabamba. De Moyabamba vam agafar un altre transport fins a Rioja. De Rioja un altre fins a Nueva Caja Marca y de Caja Marca i subornant al de l’empresa de transports vam aconseguir que ens fessin dos llocs en el minibus a Pedro Ruiz que ja estava ple. Jo no tenia res que pogués anomenar-se seient. Seia en una petita barana metàl·lica rere el seient del conductor, amb les cames mig entrelligades entre el meu company i un altre brut peruà que no parava de menjar tamals de blat mentre ens n’oferia. 3 hores de corbes sense poder-nos agafar enlloc, tres hores de corbes on el peruà que  tenia a menys de 30 cm no va poder evitar la necessitat de trallar tot el que havia menjat. El molt cabró va omplir una bossa de plàstic que va acabar llençant per la finestra per tal de demanar n’he un altre.

Ràpid si us plau! Que algú li doni un altre bossa abans no vomiti sobre meu.

I així vam arribar a Pedro Ruiz, on vam prendre un altre minbus que va agafar la carretera cap a l’esquerra direcció a Chachapoyas.

Chachapoyas era una ciutat bastant més turistica que la nostra Yurimaguas amb una amplia opció a visitar ciutats i cementeris pre-inkes tot fent un seguit de diferents trekkings per els emboirats boscos dels voltants. Era un lloc agradable però no era un lloc per mi ni per ara mateix.

Així que vam decidir separar-nos al dia següent per trobar-nos a finals dany a la platja.

Jo viatjaria amb bus nocturn fins a Chiclallo on prendria un altre fins a la perillosa i desèrtica ciutat de Piura i on intentaria buscar transport fins a Mancora uns pocs km per sota de la regió de Tumbes. Nom que no feia res mes que recordar-me a França i per el mateix motiu a Cantabria també. Massa lluny, massa sense sentit però aquest lloc on no havia estat mai em portava records que del ben cert tenien que ser falsos somnis d’alguna cosa que mai havia estat.