Serps

Esmorzàvem als menjadors de Garsilazo.  Hi havia diferents menjadors d’aquesta mena repartits per tota la ciutat. Els menjadors en si solien ser parades de 10 m2 amb una petita cuina i una taula amb estovalles de plàstic envoltada de bancs de fusta on si reunia la gent per menjar. Normalment abans de triar un lloc es feia una petita passejada per les parades preguntant que si podia menjar. En general es tenien dos opcions. La peculiaritat d’aquet menjador en particular era els exòtics plats que es podien provar: mono, cui, tortuga, i altres tipus d’animals dels quals no n’havia a sentit mai a parlar. El preu rondava els 4 sols (una mica més d’un euro) on si incloïa suc de fruites diluït amb una gran quantitat d’aigua de riu.

No es que ens haguéssim aixecat amb ganes de provar, sinó que érem al port on guardàvem la nostra llanxa.

Així que un cop acabats els nostres plats bé fossin de cui o de gat ens vam posar en marxa riu amunt.

Just abans de “destirar” amarres vaig poder conèixer un nou personatge de la ciutat. Aquest era un jove viatjat de Lima que venia a treballar com a consultor per al projecte del ferrocarril. Una obra faraònica que anava fins el que jo podia saber de Yurimaguas a Iquitos creuant tots els rius i la selva. Davant del meu escepticisme, ell , només va voler enumerar-me els motius pel qual s’havia de fer.  Monopoli fluvial, màfies, pirates i petroli. Els llocs més bonics amagaven  les serps més verinoses.

El dia s’aixecava gandul i boirós, i a contracorrent onejàvem en busca de ports perduts. On cada cop que a un ens hi acostàvem el pilot feia sonar la sirena. Ja fos per la boira, ja fos per la sirena; melancòlicament no feia mes que recordar les matinades a Venècia quan es feia sonar l’alarma anti-bombardeigs.

I ens venien a buscar i ens oferien aiguardent mentre parlàvem dels assumptes que ens  duien fins a tant inhòspites contrades. Així que un cop tots d’acord, un home, l’encarregat es dirigia a la seva cabana, agafava el seu esmolat matxet i encapçalava la marxa endinsant-nos aquest cop si a la selva.

Amb el matxet anava perfilant el camí que duia a algun destí, amb el matxet m’anava indicant i ensenyant realitats de la seva vida quotidiana: en aquest basal hi ha caimans; mira quin ocell, té més colors que un Monet;  aquest fruit es menja, es deliciós al tornar el recollirem; veus aquell home? Les serps que dur son les més verinoses, et maten al instant. I així caminàvem, jo seguint cada un dels passos que l’home feia, assegurant-me que cada pas ja fos testejat, assegurant que els animals ja haguessin estat previnguts.

A la selva, posat botes altes, fins als genolls, a la selva treu-te les Ray-Ban per veure els colors. Una serp es una serp una branca por ser també una serp.

De tant en tant s’obria una esplanada que havia estat desforestada per poder plantar-hi, de tant en tant ens creuàvem amb una casa en aquestes àrees normalment abandonada que s’aixecava uns 3 metres del terra per prevenir se de les inundacions. Era increïble, per arreu on passàvem, inclosos els centres poblats deixarien de ser caminaves per ser només navegables en canoa en només un mes més. Així que quan ara veiem nens caminar per anar a escola, en un mes sortirien de casa en canoa per arribar a l’escola en canoa. Tot, tota aquesta infinita esplanada coberta de vegetació deixaria de ser terra per ser aigua. Els animals terrestres es retirarien a zones més altes i els animals marins prendrien possessió del que només els pertocava durant 3 o 4 mesos l’any.

I seguíem  en busca d’un invisible objectiu amagat entre els arbres. Creuàvem petites rieres, reculàvem quan aquesta era massa alta i les serps podien entrar-nos a les botes, seguíem per fangals,  creuàvem camps de plataners escalant pilles d’arbres morts.

Vam tornar al cap vespre cremats pel sol i ple de picades d’insectes que ben bé podrien ser considerats  mamífers només per la mida.

Qui voldria fer aquesta feina? Qui voldria suar, embrutar-se i passar perills. Suposo que aquell que vol créixer sense madurar , aquell que sempre serà un noi, aquell que vol ser més home que els homes, aquell que vol viure més sense anar enlloc.